El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 107 de 169)

Emprendedores sociales

Jordi Pietx, Roser Batlle, Narcís Vives, Beatriz Fadón y Peridis

Tras el cariñoso rapapolvo que Arcadi Oliveres nos dió al cuarto poder durante el acto de entrega del premio Oficio de Periodista a Mercè Conesa, esta lúcida compañera comentó, una vez más, que «la verdadera democracia es dar la voz a todo el mundo» y nos recordó la necesidad de luchar para que en los medios no solo tengan voz los poderosos… algo que muchas veces olvidamos.
Seguir leyendo

Emprenedors socials

Jordi Pietx, Roser Batlle, Narcís Vives, Beatriz Fadón i Peridis

Després del carinyós clatellot que l’Arcadi Oliveres ens va donar al quart poder durant l’acte de lliurament del premi Ofici de Periodista a la Mercè Conesa, aquesta lúcida companya va comentar, una vegada més, que «la veritable democràcia és donar la veu a tothom» i ens va recordar la necessitat de lluitar perquè en els mitjans no només tinguin veu dels poderosos … quelcom que moltes vegades oblidem.
Seguir leyendo

Mercè Conesa

Cada periodista opta per servir a la societat d’una forma.
Mercè Conesa sempre ha estat al costat dels més febles. L’Ajuntament de Barcelona s’ho va reconèixer a inicis d’aquest any amb el premi de Benestar Social, guardó que destaca el periodisme que té a veure amb les necessitats i la vida quotidiana dels ciutadans i, sobretot, la dels col·lectius més vulnerables.
Avui la nostra professió, a través del Col·legi de Periodistes de Catalunya, li dóna el premi Ofici de Periodista, un guardó que comparteix amb Jaime Arias, Joaquim Maria Puyal, Josep Martí Gomez, Maria Eugènia Ibáñez, Rosa Maria Calaf, Josep Pernau, Josep Maria Huertas Clavería i Enric Frigola.

Mercè Conesa

Cada periodista opta por servir a la sociedad de una forma.
Mercè Conesa siempre ha estado al lado de los más débiles. El Ayuntamiento de Barcelona se lo reconoció a inicios de este año con el premio de Bienestar Social, galardón que destaca el periodismo que tiene que ver con las necesidades y la vida cotidiana de los ciudadanos y, sobre todo, la de los colectivos más vulnerables.
Hoy nuestra profesión, a través del Colegio de Periodistas de Catalunya, le concede el premio Oficio de Periodista, un galardón que comparte con Jaime Arias, Joaquim Maria Puyal, José Martí Gomez, María Eugenia Ibáñez, Rosa Maria Calaf, Josep Pernau, Josep Maria Huertas Clavería y Enric Frigola.

ETA, otra vez

Me pregunto de qué le sirve ETA matar a una persona de un tiro en la cabeza, cuando sabe que la brutalidad de su crimen no encuentra ya ningún eco entre los vascos.
Descanse en paz Ignacio Uria.

Arte naíf

Por la costa, obra de Crucita Gutiérrez Segovia

En estas fechas, todas las galerías de arte ponen a la venta obras de precio asequible y tamaño adecuado para que puedan ser adquiridas por nosotros, personas normales y corrientes, y no inversores en busca de hacer dinero.
Los artistas malviven en momentos de crisis, así que es un buen momento para pensar que un dibujo, un cuadro o algún objeto de artesanía puede agradar a quien obsequiamos y, además, nos puede salvar del apuro de no saber qué regalar.
A mí siempre me ha hecho gracia, por su aparente ingenuidad, el arte naíf… Como el de las pinturas que cada año expone la Galería Roglan de Barcelona, que inaugura hoy su 27º Salón Naïf.

Art naïf

Por la costa, obra de Crucita Gutiérrez Segovia

En aquestes dates, totes les galeries d’art posen a la venda obres de preu assequible i mida adecuada
perquè puguin ser adquirides per nosaltres, persones normals i corrents, i no inversors a la recerca de fer diners.
Els artistes malviuen en moments de crisi, així que és un bon moment per pensar que un dibuix, un quadre o algun objecte d’artesania pot agradar a qui obsequiem i, a més a més, ens pot salvar del compromís de no saber què regalar.
A mi sempre m’ha fet gràcia, per la seva aparent ingenuïtat, l’art naïf… Com el de les pintures que cada any exposa la Galería Roglan de Barcelona, que inaugura avui el seu 27è Saló Naïf.

Humet i Laboa

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=6O3HTqa7l3A[/youtube]

Aquest matí, els meus amics catalans ploraven la pèrdua de Joan Bautista Humet.
L’havia escoltat en algunes ocasions i, fa uns dies, em va impressionar l’entrevista que ell va voler que li escrivís la meva companya Núria Martorell a El Periódico.
Poc després, un amic em va comunicar la mort d’un altre poeta, Mikel Laboa, el més gran dels cantants bascos.
Sento la seva mort com la del representant del meu poble i la meva cultura (encara que ara sigui un mestís cultural a tres bandes: castellana, basca i catalana).
Per això, canto amb ell Txoria txori.

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

Laboa y Humet

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=6O3HTqa7l3A[/youtube]

Esta mañana, mis amigos catalanes lloraban la pérdida de Joan Bautista Humet.
Le había escuchado en algunas ocasiones y, hace unos días, me impresionó la entrevista que él quiso que le escribiera mi compañera Núria Martorell en El Periódico.
Poco después, un amigo me comunicó el fallecimiento de otro poeta, Mikel Laboa, el más grande de los cantantes vascos.
Siento su muerte como la del representante de mi pueblo y mi cultura (aunque ahora sea un mestizo cultural a tres bandas: castellana, vasca y catalana).
Cada uno tiene sus mitos y Laboa es mi referente.
Por eso, canto con él Txoria, txori.

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

Dinar de Nadal per encàrrec?

Ja saben vostès, estimats lectors, que no tinc punyeteres ganes de parlar (encara) de Nadal.
Estic fins a la gorra de la febre consumista que ens agafa en aquestes dates i la meva idea era obviar el tema per gastat.
Però, mirin, acabo de rebre la típica felicitació nadalenca d’un conegut restaurant (que no citaré explícitament, perquè ho fan tots, absolutament tots) amb estrelles Michelin i m’ho he repensat.
Seguir leyendo

¿Cena de Nochebuena por encargo?


Ya saben ustedes, queridos lectores, que no tengo puñereras ganas de hablar (aún) de Navidad.
Estoy hasta el gorro de la fiebre consumista que nos coge en estas fechas y mi idea era obviar el tema por manido.
Pero, miren, acabo de recibir la típica felicitación navideña de un conocido restaurante (que no citaré explícitamente, porque lo hacen todos, absolutamente todos) con estrellas Michelin y me lo he repensado. Seguir leyendo

Josep Maria Pou i els seus alumnes

Vam anar a veure Els nois d’Història al Teatre Goya de Barcelona, amb el gegantí Josep Maria Pou al capdavant del grup.
És una esplèndida peça teatral del dramaturg anglès Alan Bennet, que també ha estat adaptada al cinema fa un parell d’anys.
Cada dia, la platea està plena de goma a gom, i al final els aplaudiments es prolonguen durant minuts i minuts …
El meu admirat amic Pou, que borda el seu paper de mestre, amb somriures, mirades i gestos que s’allunyen d’altres papers seus més durs, com aquell voltor de l’advocacia que representa a la sèrie Lex, a Antena 3 TV, em reconeixia al final de la representació que un actor siempre vol més aplaudiments, més calor del públic.
Per això, no se la perdin: vagin i no deixin d’aplaudir amb força.

Josep Maria Pou y sus alumnos

Fuimos a ver Los chicos de Historia al Teatro Goya, en Barcelona, con el gigantesco Josep Maria Pou al frente del elenco.
Es una espléndida obra teatral del dramaturgo inglés Alan Bennet, que también ha sido adaptada al cine hace un par de años.
Cada día, la platea está a tope, y al final los aplausos se prolongan durante minutos y minutos…
Mi admirado amigo Pou, que borda su papel de maestro, con sonrisas, miradas y gestos que se alejan de otros papeles suyos más duros, como ese buitre de la abogacía que representa en la serie Lex, en Antena 3 TV, me reconocía al final de la representación que un actor siempre quiere más aplausos, más calor del público.
Por eso, no se la pierdan: vayan y aplaudan, aplaudan a rabiar.

Periodismo

El periodismo y los periodistas aparecen hoy de dos formas diferentes, pero no divergentes, en una entrevista con Sebastián Álvaro, en El Periódico de Catalunya, y un reportaje sobre un puñado de reporteros freelance en el Ciberpaís.
La primera, escrita por un periodista de largo recorrido, Antonio Gómez, recoge las amargas palabras del veterano aventurero y director de Al filo de lo imposible. El ERE de RTVE le obliga a dejar el programa en el que estaba desde 1981. Tiene 58 años y muchas cosas aún que explicar, eso sí, de otra forma que hasta ahora.
El suplemento tecnológico del diario El País, en cambio, muestra el presente de muchos periodistas freelance o independientes (autónomos, en el sentido laboral del término). Su autor, Fernando García, titula: «Su lugar de trabajo está donde haya conexión a Internet. Con un portátil, una cámara y un teléfono son autosuficientes».
Mientras a algunos de los mejores se les prejubila a la fuerza a otros se les contrata, siempre y cuando no pisen una redacción.
Curiosa, dolorosa contradicción, sobre la que quizá se edifica el futuro del periodismo.

Periodisme

El periodisme i els periodistes apareixen avui de dues formes diferents, però no divergents, en una entrevista amb Sebastián Álvaro, a El Periódico de Catalunya, i un article sobre un grapat de reporters freelance al Ciberpaís.
La primera, escrita per un altre periodista de llarg recorregut, Antonio Gómez, recull les amargues paraules del veterà aventurer i director de Al filo de lo imposible. L’ERO de RTVE l’obliga a deixar el programa en el qual estava des de 1981. Té 58 anys i moltes coses encara que explicar, això sí, d’una altra manera que fins ara.
El suplement tecnològic del diari El País, en canvi, mostra el present de molts periodistes freelance o independents (autònoms, en el sentit laboral del terme). El seu autor, Fernando García, titula: «El seu lloc de treball està on hagi connexió a Internet. Amb un portàtil, una càmara i un telèfon són auto-suficients».
Mentre a alguns dels millors se’ls prejubila a la força a altres se’ls contracta, sempre que no trepitgin una redacció.
Curiosa, dolorosa contradicció, sobre la qual potser s’edifica el futur del periodisme.

Luces de Navidad

No lo digo ahora por la crisis, sino que lo vengo diciendo y escribiendo desde hace tiempo (por ejemplo en La trampa de la Navidad): ¿por qué nuestros ayuntamientos despilfarran el dinero público malgastando en decoración navideña y en energía lumínica cuando aún no es Navidad?
¡Pero si aún falta un mes para el 24 de diciembre!
En todo caso, si las asociaciones de comerciantes creen que con más luces de colores van a atraer a más clientes, pues adelante: que paguen ellos. 
Les puedo asegurar, queridos lectores, que yo compraré solo lo que necesite.
En el caso de la alimentación, antes de esas fechas y en forma de congelados, que sale más barato, con bolsas de tela o cesto, que es una forma de consumir menos plásticos.
Y en el de la ropa de abrigo, después del día 6 de enero, que ya habrá rebajas.

Llums de Nadal

No ho dic ara per la crisi, sinó que ja ho deia i escric des de fa temps (per exemple, a La trampa del Nadal): per què els nostres ajuntaments malgasten els diners públics malbaratant en decoració nadalenca i en energia lumínica quan encara no és Nadal?
Però si encara falta un mes pel 25 de desembre!
En tot cas, si les associacions de comerciants creuen que amb més llums de colors van a atreure a més clients, doncs endavant: que paguin ells.
Els puc assegurar, estimats lectors, que jo compraré tan sols el que necessiti.
En el cas de l’alimentació, abans d’aquestes dates i en forma de congelats, que surt més barat, amb borses de tela o cistell, que és una forma de consumir menys plàstics.
I en el de la roba d’hivern, després del dia 6 de gener, que ja haurà rebaixes.

Xarxes socials

Des de fa uns dies remeno dins del que s’anomenen xarxes socials (terme que explica molt bé el Marcelo Zamora a Maestros del Web), com ara Facebook, Twitter i Linkedin.
He estat jugant, explicant, redactant i detallant el meu propi perfil, perquè altres ho puguin veure a la xarxa.
He arribat a la conclusió que, sobretot, el que vull és retrobar els amics, els companys i coneguts dels quals havia perdut el contacte. 
En definitiva, el que volem tots és comunicació… una vegada més.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑