El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: junio 2007 (Página 3 de 4)

Cuba

La pediatra cubana Aleida Guevara ha estado en la Casa Amèrica de Barcelona para hablar de su padre, Ernesto Che Guevara, el Che. Este año se cumplirán 40 años de su muerte.
Quienes admiran al Che y aman a Cuba, suelen opinar que ya es hora de superar el castrismo y de llevar a cabo un proceso democratizador del país que incluyera, entre otras cosas, el respeto a los derechos humanos y libertades de asociación y de expresión.
Es nuestra visión desde Europa, desde un país que sufrió 40 años de dictadura franquista y que sintió siempre una gran simpatía hacia la revolución cubana.
Por ello es interesante –al margen de si tiene o no razón– ver qué opina Aleida Guevara sobre el concepto de democracia. Ayer lo expresaba con estas palabras, en una entrevista con Antonio Baquero, publicada en el diario El Periódico.
«Democracia viene del griego demos, que significa poder del pueblo. Y a mí los españoles no me pueden dar lecciones de democracia. Porque cuando el pueblo español salió a las calles contra la guerra en Irak, ¿qué hizo su Gobierno? Mandó soldados a Irak. ¿Eso es democracia? ¿Eso es el poder del pueblo? No chives, caramba. Tú no sabes lo que es democracia. Yo sí lo sé. Mi Gobierno manda las leyes a discutirse en las bases, en el pueblo. Y si no estamos de acuerdo, esa ley no sale. Democracia es que EEUU te amenace y tú no agaches la cabeza. Me da risa cuando en España me hablan de democracia. ¡Si ustedes nunca la han tenido! (…) No me mortifiquen. A no ser que me digan que para ustedes democracia es tener cinco partidos. Nosotros tuvimos cinco partidos. ¿Sabe qué hacían? Gastarse el dinero del pueblo cubano en las elecciones, que además son carísimas. Ahora no tenemos partidos. El único es el Partido Comunista Cubano, y no va a las elecciones. Elige el pueblo desde las bases. Y con este método solucionamos muchos problemas».

Silla

La soledad de una silla abandonada frente a los árboles recién talados…
Madera nueva frente a madera vieja. Sólo le espera el fuego.

Cuba

La pediatra cubana Aleida Guevara ha estat a la Casa Amèrica de Barcelona per parlar del seu pare, Ernesto Che Guevara. Aquest any es compliran 40 anys de la seva mort.
Els qui admiren al Che i estimen a Cuba, solen opinar que ja és hora de superar el castrisme i de portar a terme un procés democratitzador del país que inclogués, entre d’altres coses, el respecte als drets humans i llibertats d’associació i d’expressió.
És la nostra visió des d’Europa, des d’un país que va patir 40 anys de dictadura franquista i que va sentir sempre una gran simpatia cap a la revolució cubana.
Per això és interessant –al marge de si té o no raó– veure què opina l’Aleida Guevara sobre el concepte de democràcia. Ahir ho expressava amb aquestes paraules, en una entrevista amb Antonio Baquero, publicada en el diari El Periódico.
«Democràcia ve del grec demos, que significa poder del poble. I a mi els espanyols no em poden donar lliçons de democràcia. Perquè quan el poble espanyol va sortir als carrers contra la guerra a l’Iraq, ¿què va fer el seu Govern? Va enviar soldats a l’Iraq. ¿Això és democràcia? ¿Això és el poder del poble? No chives, caram. Tu no saps el que és democràcia. Jo sí que ho sé. El meu Govern envia les lleis a discutir-se a les bases, al poble. I si no hi estem d’acord, aquesta llei no surt. Democràcia és que els EUA t’amenacin i tu no ajupis el cap. Em fa riure quan a Espanya em parlen de democràcia. ¡Si no l’han tingut mai! (…) No em mortifiquin. Tret que em diguin que per a vostès democràcia és tenir cinc partits. Nosaltres també vam tenir cinc partits. ¿Sap què feien? Gastar-se els diners del poble cubà a les eleccions, que a més són caríssimes. Ara no tenim partits. L’únic és el Partit Comunista Cubà, i no va a les eleccions. Elegei xel poble des de les bases. I amb aquest mètode solucionem molts problemes».

Jueces

Estos días cualquiera puede dudar de la imparcialidad de la justicia cuando toca temas que rozan la política y de su eficacia a la hora de juzgar esos pequeños delitos que tanto atemorizan al ciudadano medio.
Estos días en que los jueces supremos lidian con tropelías de altura resulta reconfortante ver que hay jueces de a pie con sentido común.
Me refiero ahora a Emilio Calatayud (Ciudad Real, 1955), un juez de menores de Granada bien conocido por sus sentencias ejemplares. En la Wikipedia citan algunas y en esta entrevista a Revista Fusión explica varias.
El jueves pasado, en La Contra de La Vanguardia, le explicaba a Víctor Amela la última: «Ha sido para dos niños pijitos de 16 años que habían hecho unas gamberradas… Ellos esperaban que los condenase a un trabajito por escrito… ¡Ja! Los he enviado dos días a servir al comedor de indigentes».
Calatayud aseguraba que «la ley ofrece recursos a los jueces para que intentemos que el delincuente regrese a la comunidad de modo constructivo». Porque, de lo que se trata es de eso: reinsertar al delincuente, no sólo castigarle por el delito cometido.
Pero una de las frases que más me impactó de su entrevista fue la referida a los hijos que se suben a la parra de los padres y que incluso llegan a pegarles.
P — ¿Cómo se llega a tan horrible situación?
R — «Fácil: dé al niño todo lo que pide, no le obligue a nada en casa, no le afee malas conductas, desautorice a sus profesores…»
P — ¡Fallos de los padres, por lo tanto!
R — «Sí: por miedo a parecer fachas, muchos padres no se han atrevido a poner límites a sus hijos. Y queriendo ser sus colegas… ¡les han dejado huérfanos».
P — ¿Mejor volver al ordeno y mando?
R — «Un niño necesita padres, y un padre es alguien que marca límites, que dice: «Hijo, te quiero mucho y por eso ahora te digo NO».

Madera

Un montón de eucaliptos recién cortados, junto a una carretera perdida entre bosques. El principio de unas cuantas páginas de papel blanco… o quizá de algún mueble.

Jutges

Aquests dies qualsevol pot dubtar de la imparcialitat de la justícia quan toca temes que freguen la política i de la seva eficàcia a l’hora de jutjar aquests petits delictes que tant atemoreixen al ciutadà mitjà.
Aquests dies que els jutges suprems breguen amb malifetes d’alçada resulta reconfortant veure que hi ha jutges de carrer amb sentit comú.
Em refereixo ara a Emilio Calatayud (Ciudad Real, 1955), un jutge de menors de Granada ben conegut per les seves sentències exemplars. En la
Wikipedia en citen algunes i en aquesta entrevista de Revista Fusión n’expliquen d’altres.
Dijous passat, a La Contra de
La Vanguardia, li explicava al Víctor Amela l’última sentència: «Ha estat per a dos nens pijitos de 16 anys que havien fet unes gamberrades… Ells esperaven que els condemnés a un treballet per escrit… Ha! Els he enviat dos dies a servir al menjador d’indigents».
Calatayud assegurava que «la llei ofereix recursos als jutges perquè intentem que el delinqüent torni a la comunitat de manera constructiu». Perquè, del que es tracta és d’això: reinserir al delinqüent, no només castigar-lo pel delicte comès.
Però una de les frases que més em va impactar de la seva entrevista va ser la referida als fills que s’enfilen a l’esquena dels pares i que fins i tot arriben a pegar-los
P — Com s’arriba a una situació
tan terrible?
R — «Fàcil: doni al nen tot el que demana, no l’obligui a fer res a casa, no li retregui conductes dolentes, desautoritzi als seus professors…»
P — ¡Fallos dels pares, per tant!
R — «Sí: per por de semblar fatxes, molts pares no s’han atrevit a posar límits als seus fills. I volent ser els seus col·legues… els han deixat orfes».
P — Millor tornar a «l’ordeno i mano»?
R — «Un nen necessita pares, i un pare és algú que marca límits, que diu: «Fill, et vull molt i per això ara et dic NO».

Arte

Aunque a veces cueste creerlo, esto también es arte. Estuvo en la Bienal de Venecia de hace dos años. La actual abre sus puertas al público este domingo, día 10, pero ya se puede ver en los jardines y dependencias del Arsenal.

Alfred Picó

En estos momentos en que el Barça está en la cuerda floja de una temporada de pocos títulos, es magnífica la existencia de aficionados como Alfred Picó, periodista, crítico de cine y novelista, autor del blog y de la novela Blai Grana.
Es precisamente en este último apartado, el de novelista, donde Picó acaba de publicar una novela que prolonga el placer de los barcelonistas de haber ganado la Champions, la antigua Copa de Europa, el año pasado: «Sí, sí, sí. Hemos ganado en París«.
Un libro ameno y no tan sólo para culés.
————-
En Yahoo Noticias podéis encontrar una entrevista con él y los blogs Ronyamortis y el Diari d’un culer también hablan del libro aquí y aquí.

Alfred Picó

En aquests moments en que el Barça està en la corda fluixa de una temporada amb tant pocs rèdits, és magnífic l’existència de afeccionats com l’Alfred Picó, periodista, crític de cinema i novel·lista, autor del blog i la novel·la Blai Grana.
És precisament en aquest últim apartat, el de novel·lista, on en Picó acaba de publicar una novel·la que perllonga el plaer dels barcelonistes d’haver guanyat la Champions, l’antiga Copa d’Europa, l’any passat: «Sí, sí, sí. Hem guanyat a París«.
Un llibre amè i no tant sols per a culers.
————-
En Yahoo Noticias podeu trobar una entrevista amb ell i els blocs Ronyamortis i el Diari d’un culer també en parlen aquí i aquí.

Manos

Es la hora de desayunar. Una mano coge una taza azul, con los números 7, 8 y 9 pintados, mientras la otra revuelve el azúcar o una cucharada de miel.
¿Qué haríamos sin manos?

ETA, otra vez

ETA vuelve a la carga. Una vez más, la esperanza parece desvanecerse.
Los grandes partidos no son ajenos a esta frustración: el PSOE, situado en un Gobierno incapaz de coger el toro de la negociación por los cuernos; y el PP, amo y señor de la crispación, que tan buenos réditos electorales le acaba de proporcionar y que espera aumentar.
¿Cuándo aprenderemos a hablar? Dialogar no es sólo cosa de uno.

ETA, una altra vegada

ETA torna a la càrrega. Una vegada més, l’esperança sembla esvair-se.
Els grans partits no són aliens a aquesta frustració: el PSOE, situat en un Govern incapaç d’agafar el toro de la negociació per les banyes; i el PP, amo i senyor de la crispació, que tan bons rèdits electorals li acaba de proporcionar i que espera augmentar.
Quan aprendrem a parlar? Dialogar no és només cosa d’un.

Leonardo Boff

Potser molts joves no li coneguin, però el brasiler Leonardo Boff és un dels teòlegs que millor han difós, de paraula i obra, la teologia de l’alliberament.
Per això és benvinguda una entrevista com la que ahir li feia Lluís Amiguet a La Contra de La Vanguardia. Llàstima que no ens fem més reçó de persones així.
Entre d’altres coses, Boff explicava el següent, sobre un cardenal de la cúria romana que li va donar a elegir entre estar callat i Filipines o Corea:
— Li vaig preguntar al cardenal si allà podria seguir parlant, escrivint, ensenyant… Va respondre: «No podràs, perquè t’ordenem estar en silenci en un convent».
— I llavors vostè es va negar a obeir.
— Perquè ja no es tractava d’humilitat, que és una virtut, sinó d’humiliació, que és un pecat. Un teòleg només té la paraula per seguir viu, i negar-se a usar-la és morir. Així que vaig abandonar el sacerdoci.
— Manté vostè un ministeri universal.
— Soc un gitano teològic, però convençut de seguir defensant la meva fe, que no és l’única veritat. I en això dissenteixo de Roma.
Un home exemplar.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2025 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑