El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: marzo 2007 (Página 1 de 2)

Cafès i cafès

M’explicava ahir un col·lega de Madrid, parlant del ja famós cafè del president Zapatero durant la seva entrevista col·lectiva a TVE: «Què extranys ens hem tornat els periodistes que som capaços d’elevar a notícia de portada el que és una mera anècdota».
El cert és que si un cafè valia 100 pessetes en un bar abans de l’arribada de l’euro, just després de l’entrada en vigor de la nova moneda va haver una pujada gairebé generalitzada a un euro, en aquest engany al qual ens van sotmetre d’igualar les dues monedes.
Després de la xerrada, per pura curiositat, vaig buscar imatges de cafès, pensant precisament en aquesta entrada del diari.
I com sempre que googlejes (quina paraulota!) trobes petites meravelles, com Café Blog, un diari signat per un tal Miguel, ple de poemes.
Miguel ha agrupat les seves entrades sota epígrafs cafeters, com ara cafè carregat, cafè amb gel, cafè sol, cafè i canyella, cafè i xocolata o cafè per a dos.
En aquest últim apartat, i en l’última entrada, del 4 de març, sota la foto annexa i amb el títol de Nada de nada, escriu: «Y frente a frente, viéndonos las caras sin mirarnos, como si no fuéramos nada, hablándonos sin escucharnos, como si no hubiera nada, sólo nuestra presencia, como fantasmas del pasado, nada de nada».
Poesia i cafè, una bella i aromàtica unió.

Cafés y cafés

Me comentaba ayer un colega de Madrid, hablando del ya famoso café del presidente Zapatero durante su entrevista colectiva en TVE: «Qué raros nos hemos vuelto los periodistas que somos capaces de elevar a noticia de portada lo que es una mera anécdota».
Lo cierto es que si un café valía 100 pesetas en un bar antes de la llegada del euro, justo después de la entreda en vigor de la nueva moneda hubo una subida casi generalizada a un euro, en ese engaño al que nos sometieron de igualar ambas monedas.
Después de la charla, por pura curiosidad, busqué imágenes de cafés, pensando precisamente en esta entrada del diario.
Y como siempre que googleas (¡que palabro!) encuentras pequeñas maravillas, como Café Blog, un diario firmado por un tal Miguel y lleno de poemas.
Miguel ha agrupado sus entradas bajo epígrafes cafeteros, como café cargado, café con hielo, café solo, café y canela, café y chocolate, carajillo o café para dos.
En este último apartado, y en la última entrada (del 4 de marzo), bajo la foto anexa y con el título de Nada de nada, escribe: «Y frente a frente, viéndonos las caras sin mirarnos, como si no fuéramos nada, hablándonos sin escucharnos, como si no hubiera nada, sólo nuestra presencia, como fantasmas del pasado, nada de nada».
Poesía y café, una bella y aromática unión.

El patito feo

Los críticos de televisión hablaban ayer del paralelismo horario (el lunes) de la retransmisión del concurso de Miss España, en Tele 5, y de Cambio radical, el nuevo reality show de Antena 3 TV, que presenta Teresa Viejo.
He de confesar que no vi ninguno de los dos, aunque me han hecho gracia los palos al segundo de los programas. No tengo nada que objetar a la seriedad de sus análisis, pero quizá tenía razón Peter Casting, el anónimo crítico del diario gratuito 20 minuts cuando decía que el cuento del patito feo que se convierte en cisne siempre ha triunfado.
Y es que todos somos un poco feos y un poco patos.

L’aneguet lleig

Els crítics de televisió parlaven ahir del paral·lelisme horari (dilluns) de la retransmissió del concurs de Miss Espanya, a Tele 5, i de Cambio radical, el nou reality show d’Antena 3 TV, que presenta la Teresa Viejo.
He de confessar que no vaig veure cap dels dos, encara que m’han fet gràcia els pals que els crítics han donat al segon dels programes.
No tinc res a objectar a la serietat dels seus anàlisis, que comparteixo, però potser tenia raó Peter Casting, el anònim crític del diari gratuït, 20 minuts, quan deia que la història de l’aneguet lleig que es converteix en cigne es un conte clàssic que sempre triomfa.
I es que tots som una miqueta lletjots i una miqueta ànecs.

Pluralidad

Para quien desea el pensamiento único, seguro que le parece escandaloso que Esquerra Republicana tenga sus pepitos grillos, que salga por peteneras y lance algún que otro exabrupto: «le damos la presidencia de Catalunya a quien haga un referéndum de autodeterminación».
¡Vaya andanada! ¡Con lo divertida que sería la política con un poco más de diversidad ideológica en los partidos!
Frente al continuo «yo soy más nacionalista que tú» de CiU, los chicos de ERC han contestado con lógica casi infantil: «Pues a ver quién la tiene más larga».
Y ya lo ven ustedes, han pasado un par de días y de la andanada… nada.
ERC sabe perfectamente que Convergència de Catalunya no convocará nunca un referéndum de esas características y que, además, el Partido Socialista tampoco lo permitiría.

Pluralitat

Per a qui desitja el pensament únic, segur que li sembla escandalós que Esquerra Republicana de Catalunya tingui militants que surtin per la tangent i llancin algun exabrupte: «li donem la presidència de Catalunya a qui faci un referèndum d’autodeterminació».
Vaja bajanada! Ai… com seria de divertida la política amb un poc més de diversitat ideològica en els partits!
Devant el continu «jo sóc més nacionalista que tu» de CiU, els nois d’ERC han contestat amb lògica gairebé infantil: «A veure qui la té més llarga».
I ja ho veuen vostès, han passat un parell de dies i de l’andanada… res de res.
ERC sap perfectament que Convergència no convocarà mai un referèndum d’aquestes característiques i que, a més, el Partit Socialista tampoc ho permetria.

¡Que tengas suerte!

Hace un par de días, Lluís Llach decía que «es mejor retirarse cuando uno está aún en condiciones». Y anoche estaba en plenas condiciones.
La suya fue una despedida bonita, intensa, tierna y, también, política… sin demasiada agresividad hacia los políticos que allí estaban presentes, aguantando el chaparrón de un grupo de jóvenes independentistas y las palabras incisivas del cantante..
Bueno… le tomo prestadas sus propias palabras.
«Si nos dices adiós, quiero que el día sea limpio y claro, que ningún pájaro rompa la armonía de tu canto. Que tengas suerte y que encuentres lo que te ha faltado, que tengas suerte y que la vida te de un camino muy largo.»
¡Que tengas suerte!

Que tinguis sort!

Fa un parell de dies, en Lluís Llach va dir que «és millor retirar-se quan hom encara se sent en condicions». I anit esteva en plenes condicions. El seu va ser un comiat maco, intens, tendre i, també, polític… però sense massa agressivitat cap als polítics que hi eren presents, aguantant el xàfec dels joves independentistes i les paraules incissives del cantant.
Bé… agafo en prèstec les seves paraules.

«Si ens dius adéu, vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l’harmonia del teu cant. Que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat, que tinguis sort i que la vida et dongui un camí ben llarg.»
Que tinguis sort!

Una escapada a Montpeller

Des de fa alguns anys, aprofito algunes sortides de cap de setmana per escriure després sobre llocs interessants on he estat.
M’agrada explicar als lectors que hi ha racons dignes de visitar més enllà dels de les guies de viatges; restaurants que no tenen cap estrella Michelin, però en els quals val la pena parar-se a dinar sense pagar un dineral; i hotels amb encant, ja sigui pel paisatge o per la gent.
Algunes d’aquestes escapades les he publicat a El Periódico de Catalunya, el diari on treballo. Per exemple, vaig escriure un reportatge sobre Noruega, on vaig estar de vacances aquest estiu passat. Es pot llegir en aquest enllaç d’En Profunditat.
A punt d’entrar en aquesta hivernal primavera, gairebé a les portes de les vacances de Setmana Santa, quan molta gent travessa la frontera francesa i s’encamina cap a la neu dels Pirineus o els Alps, he pensat en rescatar una escapada a Montpeller, que vaig publicar en el seu moment en el meu diari, poc abans de Nadal.
La capital del Llenguadoc-Roussillon és una agradable sorpresa i una parada interessant com a etapa intermèdia en qualsevol recorregut cap a l’interior de França. Agermanada amb Barcelona des de 1963 i bressol de Jaume I el Conqueridor, que hi va néixer el 1208, Montpeller mereix una visita tranquila.
Una bona idea per als qui no tenen massa temps és acudir a l’oficina de turisme local i apuntar-se a una visita guiada per alguns dels tresors de la ciutat, des dels seus vestigis romans fins a les construccions del segle XVIII, com el passeig del Peyrou i l’Arc de Triomf… o el famós barri d’Antigone, edificat per l’arquitecte català Ricardo Bofill.
Va ser Georges Frêche, un famós batlle de la ciutat, qui va encarregar a en Bofill modernitzar la ciutat el 1983. Fruit d’aquest encàrrec és un dels conjunts monumentals més fascinants del sud de França, amb un llarg i tranquil passeig que uneix la part antiga amb l’edifici del Consell Regional, que adopta la forma d’una espècie d’arc de triomf.
Qui necessiti quedar-se a dormir, hi ha un parell d’hotelets amb encant, l’Hotel du Palais y Le Guilhem. Per a dinar o sopar, Le Petit Jardin y La Diligence són dues bones alternatives, encara que no siguin baratetes.
Si algú desitja més informació, a Barcelona pot trucar el telèfon de la Maison de la France (93.412.04.28) o donar un cop d’ull al web del Comitè Regional de Turisme del Llenguadoc-Roussillon.

Una escapada a Montpellier

Desde hace algunos años, aprovecho algunas salidas de fin de semana para escribir después sobre lugares interesantes donde he estado.
Me gusta contar a los lectores que existen rincones dignos de visitar más allá de los que señalan las guías de viajes; restaurantes que no tienen ninguna estrella Michelin, pero en los que vale la pena pararse a comer y sin pagar un dineral; y hoteles con encanto, ya sea por el paraje donde están enclavados o por las personas que lo regentan.
Algunas de estas escapadas las he publicado en El Periódico de Catalunya, el diario donde trabajo. Por ejemplo, escribí un reportaje sobre Noruega, donde estuve de vacaciones este verano pasado. Se puede leer en este enlace de En Profundidad.
A punto de entrar en esta invernal primavera, casi a las puertas de las vacaciones de Semana Santa, cuando mucha gente cruza la frontera francesa y se encamina hacia la nieve de los Pirineos o los Alpes, he pensado rescatar una escapada a Montpellier, que publiqué en su día en mi diario, poco antes de Navidad.
La capital del Languedoc-Roussillon es una agradable sorpresa y una parada interesante como etapa intermedia en cualquier recorrido hacia el interior de Francia. Hermanada con Barcelona desde 1963 y cuna de Jaime I el Conquistador, que nació en ella en 1208, Montpellier merece una visita reposada.
Una buena idea para quienes no tienen demasiado tiempo es acudir a la oficina de turismo local y apuntarse a una visita guiada por algunos de los tesoros de la población, desde sus vestigios romanos hasta las construcciones del siglo XVIII, como el paseo del Peyrou y el Arco de Triunfo o el famoso barrio de Antigone, obra del arquitecto catalán Ricardo Bofill.
Fue Georges Frêche, un famoso alcalde de la ciudad, quien encargó a Bofill modernizar la ciudad en 1983. Fruto de ese encargo es uno de los conjuntos monumentales más fascinantes del sur de Francia, con un largo y tranquilo paseo que une la parte antigua con el edificio del Consejo Regional, que adopta la forma de una especie de arco de triunfo.
Quien necesite quedarse a dormir, hay un par de hotelitos con encanto, el Hotel du Palais y Le Guilhem. En cuanto a restaurantes, Le Petit Jardin y La Diligence son dos buenas alternativas, aunque no sean baratas.
Si alguien desea más información, en Barcelona puede llamar al teléfono de la Maison de la France (93.412.04.28) o dar un vistazo al web del Comité Regional de Turismo del Languedoc-Roussillon.

Los Modernos

L’uruguaià Pedro Paiva i l’argentí Alejandro Orlando són Los Modernos, una parella d’actors que, amb una escenografia mínima (un faristol) i roba entre femenina (faldilles i anells) i masculina (camisa i jaqueta), despleguen un verb trepidant, irònic, incisiu, divertidíssim; un monòleg a dos o un diàleg d’un.
Acaben de tornar a Barcelona, on representen Lo mejor, una selecció dels seus muntatges anteriors, Un antes y un después, Breve desconcierto breve i Breve desconcierto nuevo. L’espectacle, breu (dura poc més d’una hora), ho representen en el Club Capitol (Rambla, 138).
Com a mostra dels seus jocs de paraules, aquestes frases: «En la vida se gana o se pierde, pero hoy / tengo ganas de no perder, es decir / hoy tengo ganas de ganar. / En la vida se gana o se pierde, pero hoy / tengo ganas de ganar las ganas de no perder / las ganas de ganar. / Si gano las ganas de perder… pierdo. / […] / Suele suceder que cuanto más quiero ganar / más me toca perder… / Suele suceder.»
No es perdin el seu espectacle. Guanyaran un somriure.

Los Modernos

El uruguayo Pedro Paiva y el argentino Alejandro Orlando son Los Modernos, una pareja de actores que, con una escenografía mínima (un atril) y un vestuario entre femenino (faldas y anillos) y masculino (camisa y chaqueta), despliegan un verbo trepidante, irónico, incisivo, desternillante; un monólogo a dos o un diálogo uno.
Acaban de volver a Barcelona, donde representan Lo mejor, una selección de sus montajes anteriores, Un antes y un después, Breve desconcierto breve y Breve desconcierto nuevo. El espectáculo, breve (dura poco más de una hora), lo representan en el Club Capitol (Rambla, 138).
Como muestra de sus juegos de palabras, un simple botón: «En la vida se gana o se pierde, pero hoy / tengo ganas de no perder, es decir / hoy tengo ganas de ganar. / En la vida se gana o se pierde, pero hoy / tengo ganas de ganar las ganas de no perder / las ganas de ganar. / Si gano las ganas de perder… pierdo. / […] / Suele suceder que cuanto más quiero ganar / más me toca perder… / Suele suceder.»
No se pierdan su espectáculo. Ganarán una sonrisa.

Franquisme

«El reconeixement a totes les víctimes [de la guerra civil] no es pot traslladar a totes les ideologies. El franquisme no mereix cap respecte polític ni moral de cap mena«.
La frase correspon al conseller d’Interior, Joan Saura, durant el Ple del Parlament de Catalunya d’ahir, en el que es va acordar continuar tramitant el projecte de llei del Memorial Democràtic.

Franquismo

«El reconocimiento de todas las víctimas [de la guerra civil] no se puede trasladar a todas las ideologías. El franquismo no merece ningún respeto político ni moral«.
La frase corresponde al consejero del Interior, Joan Saura, durante el Pleno del Parlament de Catalunya de ayer, en el que se acordó continuar tramitando el proyecto de ley del Memorial Democrático.

Ous

Aquest matí he llegit l’article De huevos y lemas, de la psicòloga i escriptora Carme Freixa, en la seva columna Ull de gènere, en el diari gratuït 20 Minutos.
Entre d’altres coses, diu: «Curiosos els lemes relatius als ous dels homes que es van corejar per part d’algunes persones a la manifestació de la dreta recalcitrant l’altre dia a Madrid. Perquè, em pregunto, per un fet tan racional com convocar eleccions, hi ha necessitat d’invocar els susodichos
El fet cert és que estem en un país on la utilització nominal dels testicles per part d’aquells que volen imposar la seva opinió i el seu poder és habitual.
El seu ús, dissabte, a la manifestació del PP, és una mostra evident d’incultura i grosseria política.
El seu ús quotidià pel mascle del corral sempre m’ha molestat: és una falta de respecte, d’educació. Pura grolleria.
Però, a més a més, l’ús d’aquest terme denota molt més, com a la manifestació de Madrid: una forma concreta, tirànica i violenta, d’exercir el poder a la societat, a la feina, en la vida quotidiana.

Huevos

Acabo de leer el artículo De huevos y lemas, de la psicóloga y escritora Carme Freixa, en su columna Ull de gènere (Ojo de género), en el diario gratuito 20 Minutos.
Entre otras cosas, dice: «Curiosos los lemas relativos a los huevos de los hombres que se corearon por parte de algunas personas en la manifestación de la derecha recalcitrante el otro día en Madrid. Porque me pregunto, ¿Para un hecho tan racional como convocar elecciones, hay necesidad de invocar a los susodichos?»
Lo cierto es que estamos en un país donde la utilización nominal de los testículos por parte de aquellos que quieren imponer su opinión y su poder es habitual.
Su uso, el sábado, en la manifestación del PP es una muestra evidente de incultura y cerrilidad política.
Su uso cotidiano por el machito del corral siempre me ha molestado: es una falta de respeto, de educación. Pura grosería.
Pero, además, el uso de ese término denota mucho más, como en la manifestación de Madrid: una forma concreta, tiránica y violenta, de ejercer el poder en la sociedad, en el trabajo, en la vida cotidiana.

Tres anys ja

Sembla mentida, però ja fa tres anys de l’11-M, del trist 11 de març del 2004, quan van morir 191 persones i unes 2.000 van resultar ferides a causa d’un atemptat islamista.
Tres anys en els quals el partit que governava llavors no només no ha fet cap gest cap als qui van patir el cop terrorista, sinò que segueix capficat en tacar el record de les víctimes i utilitzar el fantasma d’un altre terrorisme per alliçonar les seves gents i treure-les al carrer.
És la manipulació contínua, l’ús i abús de símbols que haurien de ser comuns i que ara només tenen un color, un blavós que recorda massa el dels últims anys del franquisme.
Potser no recorden quanta gent va sortir al carrer per protestar contra la guerra de l’Iraq, contra la matança de l’11-M…
Com els pot estranyar que un familiar de les víctimes tregui un cartell com el de la fotografia?
Fins quan seguiran enganyant i fent mal?
Potser fins que les urnes els tornin a situar allà on els van posar fa ja tres anys.

Tres años ya

Parece mentira, pero hace ya tres años del 11-M, del triste 11 de marzo del 2004, cuando murieron 191 personas y unas 2.000 resultaron heridas a causa de un atentado islamista.
Tres años en los que el partido que gobernaba entonces no sólo no ha hecho ni un gesto hacia quienes sufrieron el golpe terrorista, sino que sigue empecinado en mancillar el recuerdo de las víctimas y en utilizar el fantasma de otro terrorismo para aleccionar a sus huestes y sacarlas a la calle.
Es la manipulación continua, el uso y abuso de símbolos que deberían ser comunes y ahora sólo tienen un color, un azulón que recuerda demasiado el de los últimos años del franquismo.
Quizá no recuerdan cuánta gente salió a la calle para protestar contra la guerra de Irak, contra la matanza del 11-M…
¿Cómo se asombran de que un familiar de las víctimas saque un cartel como el de la foto?
¿Hasta cuando seguirán engañando y haciendo daño?
Quizá hasta que las urnas les vuelvan a situar allí donde les pusieron hace ya tres años.

Ubuntu

Aquests dies Microsoft ataca per tots els costats amb su Windows Vista. De fet, la veterana publicació PC Plus, del Grupo Zeta, desapareix i queda reconvertida en la revista oficial del nou sistema operatiu de Bill Gates.
Per això m’ha sorprès gratament que
El País, un diari que està oferint un col·leccionable en el qual expliquen les novetats del Vista, inclogui en el seu suplement Ciberpaís dels dijous una guia d’instal·lació de Ubuntu, una de les distribucions de Linux més agradables i senzilles d’instal·lar (aviat també en català).
Com s’indica en la pàgina web d’Ubuntu, aquest «és un sistema operatiu complet basat en Linux, disponible de manera lliure». Ubuntu «és una antiga paraula africana que significa humanitat cap a altres» i també «sóc el que sóc a causa del que tots som». Per això es pot descarregar gratuïtament i, a més a més, si es tenen els coneixements suficients, es pot copiar, modificar i alterar sense que ningú et digui que ets un «pirata».
Potser per tot això, Ubuntu s’autodefineix com «Linux per a éssers humans» i, també, perquè instal·lar aquest sistema operatiu era certament complex fa uns anys i tan sols ho feien els informàtics.
Ara els puc assegurar que és tan senzill i bonic com Windows… i a més a més no els costarà ni un euro.

Ubuntu

Estos días Microsoft ataca por todos los lados con su Windows Vista. De hecho, la veterana publicación PC Plus, del Grupo Zeta, desaparece y queda reconvertida en la revista oficial del nuevo sistema operativo de Bill Gates.
Por ello me ha sorprendido gratamente que El País, un diario que está ofreciendo un coleccionable en la que explica las novedades del Vista, incluya en su suplemento Ciberpaís de los jueves una guía de instalación de Ubuntu, una de las distribuciones de Linux más agradables y sencillas de instalar.
Como se indica en su página web, «Ubuntu es un sistema operativo completo basado en Linux, disponible de forma libre». Ubuntu «es una antigua palabra africana que significa humanidad hacia otros» y tambien «soy lo que soy debido a lo que todos somos». De ahí que se pueda descargar gratuitamente y, además, si se tienen los conocimientos suficientes, se pueda copiar, modificar y alterar sin que nadie le llame a uno «pirata».
Quizá por todo ello, Ubuntu se autodefine como «Linux para seres humanos» y, también, quizá porque instalar este sistema operativo era ciertamente complejo hace unos años.
Ahora les puedo asegurar que es tan sencillo y bonito como Windows… y además no les costará ni un euro.

« Entradas anteriores

© 2025 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑