Que vagi per davant algunes veritats: no sóc futboler, però m’agrada el bon futbol; el meu equip és l’Athletic de Bilbao, però els dos últims anys he gaudit, i molt, amb el joc del Barça de Pep Guardiola; i en cas de dubte, prefereixo una bona pel·lícula (en el cinema, si és possible) a un bon partit de futbol.
M’ha semblat excessiu del temps que TV-3, la televisió pública catalana, li ha dedicat al tema de les eleccions del Barça, amb els seus prolegòmens, campanyes, debats i votacions, ahir. Hores i hores en antena. Com bé diu el col·lega Ferran Monegal, avui, a El Periódico.
No recordo cap desplegament semblant en matèria d’eleccions polítiques, ni en les del president de la Generalitat, que afecta la totalitat dels catalans. O sigui, que aquesta bonica excitació de la Televisió de Catalunya demostra la molta necessitat que hi ha de seguir comptant amb el Barça com a salvador de les audiències i, també, com a principalíssim ingredient monetari.
Tot al Barça és una mica excessiu. En efecte, és un club que és més que un club, però també només un club, privat, amb els seus socis i dirigents, i el millor futbol de l’Estat espanyol en aquests moments.
El futbol, en efecte, atrau milions d’espectadors de tot el món… però també hi ha molts altres milions de persones que veuen altres coses mentre es disputen aquests partits líders en audiència.
Però una cosa és la pilota que roda en el camp i una altra, els despatxos. Per això, ahir, els espectadors van fer zàping i es van anar a altres cadenes.
Molts dies, a l’aixecar-me, miro el que probablement és el millor programa matinal de les televisions espanyoles: 
