El blog del periodista Txerra Cirbian

Etiqueta: PP (Página 1 de 2)

El peligro de estas elecciones

Me apasiona la política y tuiteo a menudo sobre la actualidad, aunque no me dedico a esta parcela informativa. Supongo que tendría que hacer un esfuerzo añadido y meterme mi opinión en el bolsillo si me dedicara a ella.
Pero desde hace años trabajo en las áreas de cultura, espectáculos y televisión, en teoría menos serias que las grandes áreas del periodismo (internacional, política, economía) y menos popular que los deportes, por supuesto.
Digo en teoría, porque para mí es necesario informar con total rigurosidad y aplicar el mismo nivel de calidad sobre la última historieta de Francisco Ibáñez que si  hablara de la prima de riesgo. O sobre la muerte de Miliki, noticia de hoy mismo.
Esta última me hace llorar y con el último tebeo de Mortadelo me parto de risa. A la mayoría de la población le pasa igual, qué se le va a hacer.
Os decía que tuiteo bastante y escribo menos en este espacio. Anoche, durante el debate entre los siete cabeza de lista de los diferentes partidos catalanes, hubo más de 20.000 tuits. Unos 10 fueron míos y retuiteé unos 20 más. Como han reconocido otros muchos colegas, Twitter casi ha matado a los blogs; o al menos los ha herido. No tengo tanto tiempo como antes para escribir un artículo con cara y ojos. En cambio, lanzar a ese patio de vecinos mundial que es Twitter una frase ajustada y que te aplaudan con varios retuiteos e incremento de seguidores hace aumentar la autoestima de forma más inmediata que con las entradas de lectores en el blog.
Todo este rollo viene a cuento de mi posicionamiento ante las próximas elecciones autonómicas: no pienso votar al Partido Popular ni a Convergència i Unió. Ni el PP es España ni CiU es Catalunya. Como decía no hace mucho Willy Toledo, actor odiado por todos los sectores de la derecha española y más allá: la cuestión es votar contra quienes  me pisan el cuello aquí o en Madrid.
Por eso quiero advertir del peligro de esa increíble polarización de la intención de voto que está apereciendo en Catalunya y que puede dar lugar a un efecto perverso: Artur Mas podría aglutinar los votos de muchos ciudadanos que le ven como salvaguarda de un futuro soberanista mientras que Alicia Sánchez Camacho y el PP catalán atraerían las miradas de quienes quieren seguir unidos a España. O sea, que la mayoría de los catalanes estarían votando por partidos de derecha, pensando más en las banderas que en la justicia social.
Y aquí es donde entran en juego los muchos, muchísmos votantes hartos de la situación actual e indecisos sobre su poder real en las urnas.
No dejemos que nos manejen. No nos quedemos en casa. Hay muchas cosas que podemos cambiar y nuestro voto puede ayudar.

M’apassiona la política i piulo sovint sobre l’actualitat, tot i que no em dedico a aquesta parcel·la informativa. Suposo que hauria de fer un esforç afegit i ficar-me la meva opinió a la butxaca si em dediqués a ella.

Però des de fa anys treball en les àrees de cultura, espectacles i televisió, en teoria menys serioses que les grans àrees del periodisme (internacional, política, economia) i menys popular que els esports, és clar.

Dic en teoria, perquè per a mi és necessari informar amb total rigor i aplicar el mateix nivell de qualitat sobre l’última historieta de Francisco Ibáñez que si parlés de la prima de risc. O sobre la mort d’en Miliki, notícia d’avui mateix.

Aquesta última em fa plorar i amb l’últim còmic de Mortadelo em faig un fart de riure. A la majoria de la població li passa igual, què hi farem.

Us deia que piulo bastant i escric menys en aquest espai. Ahir a la nit, durant el debat entre els set cap de llista dels diferents partits catalans, va haver-hi més de 20.000 piulades. Unes 10 van ser meves i vaig repiular unes 20 més. Com han reconegut molts col·legues, Twitter gairebé ha matat els blocs, o si més no els ha ferit. No tinc tant de temps com abans per escriure un article amb cara i ulls. En canvi, llançar a aquest pati de veïns mundial que és Twitter una frase ajustada i que t’aplaudeixin amb diversos retuiteos i increment de seguidors fa augmentar l’autoestima de manera més immediata que amb les entrades de lectors al bloc.

Tot aquest rotllo ve sobre el meu posicionament davant les properes eleccions autonòmiques: no penso votar el Partit Popular ni Convergència i Unió. Ni el PP és Espanya ni CiU és Catalunya. Com deia no fa gaire Willy Toledo, actor odiat per tots els sectors de la dreta espanyola i més enllà: la qüestió és votar contra els que em trepitgen el coll aquí o a Madrid.

Per això vull advertir del perill d’aquesta increïble polarització de la intenció de vot que està apereciendo a Catalunya i que pot donar lloc a un efecte pervers: Artur Mas podria aglutinar els vots de molts ciutadans que el veuen com a salvaguarda d’un futur sobiranista mentre que Alicia Sánchez Camacho i el PP català atraurien les mirades dels que volen seguir units a Espanya. És a dir, que la majoria dels catalans estarien votant per partits de dreta, pensant més en les banderes que en la justícia social.

I aquí és on entren en joc els molts, muchísmos votants farts de la situació actual i indecisos sobre el seu poder real a les urnes.

No deixem que ens manipulin. No ens quedem a casa. Hi ha moltes coses que podem canviar i el nostre vot pot ajudar-hi.

ZP

ZP: 169. Rajoy: 153.
M’alegro que aquest país prefereixi el vermell al blau…
encara que sigui un roig una mica descolorit.

Mala llet

Tornem-hi amb el cara a cara, el segon debat electoral entre els líders del Partit Popular, Mariano Rajoy, i del Partit Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Com sempre, en el transcurs d’aquests quatre anys, mentides contra tarannà. Radicalisme conservador contra seny socialista. Tots dos van repetir els mateixos esquemes, arguments, paraules, desqualificacions…
Fins i tot van repetir el comiat: Rajoy, allò de la nena (què pesat!), i ZP, un (mig forçat) somriure final i això de «Buenas noches y buena suerte» que només entenen els entesos, els qui han vist la pel·lícula de George Clooney.
Vist des de fora, sense mirar el fons del que deien, Rajoy va tornar a ser més convincent en la forma i l’actitud que en ZP. A en Bambi li falta mala llet.

Mala leche

Vamos de nuevo con el cara a cara, el segundo debate electoral entre los líderes del Partido Popular, Mariano Rajoy, y del Partido Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Como siempre, a lo largo de estos cuatro años, mentiras contra talante. Radicalismo conservador contra sosiego socialista. Ambos repitieron los mismos esquemas, argumentos, palabras, descalificaciones.
Incluso repitieron la despedida: Rajoy, lo de la niña (¡qué pesado!), y ZP, una (medio forzada) sonrisa final y ese «Buenas noches y buena suerte» que sólo entienden los entendidos, quienes han visto la película de George Clooney.
Visto desde fuera, sin atender al fondo de lo que decían, Rajoy volvió a ser más convincente en forma y actitud que ZP. A Bambi le falta mala leche.

Altres debats

El tema del dia per a molts és el debat d’ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy.
Jo també vaig veure l’encreuament de monòlegs. El mateix estira-i-arronsa de tota la legislatura, la insistència del president del PP d’enverinar l’opinió pública amb un seguit de mitges veritats i la resposta pacient, res crispada, del líder del PSOE. No sóc imparcial.
El problema és que hi ha qui pensa que una resposta tranquil·la és una mostra de debilitat. Prefereixen la batussa, el cos a cos.
Les enquestes parlen de lleugera victòria del candidat socialista, però els mitjans conservadors apunten, evidentment, cap al popular.
Els cara a cara són importants sempre que pensem que la democràcia no és el bipartidisme que ens imposen de manera insistent. Hi ha altres debats, altres opcions, altres alternatives.
I és gràcies a elles que podem influir en aquests dos grans partits, condemnats a ser Govern i oposició.

Otros debates

El tema del día para muchos es el debate de anoche entre Zapatero y Rajoy.
Yo también vi el cruce de monólogos. El mismo tira y afloja de toda la legislatura, el empeño machacón del president del PP de envenenar a la opinión pública con una sarta de medias verdades y la respuesta paciente, nada crispada, del líder del PSOE. No soy imparcial.
El problema es que hay quien se piensa que una respuesta tranquila es una muestra de debilidad. Prefieren la bronca, el cuerpo a cuerpo.
Las encuestas hablan de ligera victoria del candidato socialista, pero los medios conservadores apuntan, cómo no, hacia el popular.
Los cara a cara son importantes siempre y cuando pensemos que la democracia no es el bipartidismo que nos imponen de forma machacona. Hay otros debates, otras opciones, otras alternativas.
Y es gracias a ellas como podemos influir en esos dos grandes partidos, condenados a ser Gobierno y oposición.

Manuel Pizarro

Estoy encantado con el fichaje del señor Manuel Pizarro por el PP de Mariano Rajoy.
¡Menos disimulos, señores! Cuanto más claras estén las cosas, mejor para todos.
Así titulan sus declaraciones en una entrevista en Libertad digital: «Las acciones de España tienen que subir en beneficio de todos los accionistas, que son todos los españoles».
Capitalismo puro y duro.

Des-fachatez

Forges ofrecía, en la edición de hoy, 1 de noviembre, del diario El País, este excelente y sintético resumen de la actitud de los dirigentes del PP ante la sentencia del 11-M.

ETA, otra vez

ETA vuelve a la carga. Una vez más, la esperanza parece desvanecerse.
Los grandes partidos no son ajenos a esta frustración: el PSOE, situado en un Gobierno incapaz de coger el toro de la negociación por los cuernos; y el PP, amo y señor de la crispación, que tan buenos réditos electorales le acaba de proporcionar y que espera aumentar.
¿Cuándo aprenderemos a hablar? Dialogar no es sólo cosa de uno.

ETA, una altra vegada

ETA torna a la càrrega. Una vegada més, l’esperança sembla esvair-se.
Els grans partits no són aliens a aquesta frustració: el PSOE, situat en un Govern incapaç d’agafar el toro de la negociació per les banyes; i el PP, amo i senyor de la crispació, que tan bons rèdits electorals li acaba de proporcionar i que espera augmentar.
Quan aprendrem a parlar? Dialogar no és només cosa d’un.

Il·legalitzacions

Fa una setmana, més o menys, plantejava amb els companys de la llista de l’Internauta la possibilitat, certament absurda, però divertida, que Batasuna declarés el seu suport a les llistes del… Partit Popular!
Ja que totes aquelles formacions a les quals havia donat el seu suport eren il·legalitzades gairebé immediatament, podia donar-se la incongruència que algun jutge arribés a il·legalitzar a Rajoy i els seus. O com deia el col·lega Antoni Dalmau, la possibilitat que Acebes, en un rapte d’incontinència verbal, demanés la dissolució del seu propi grup.
Llàstima que el guant només hagi estat recollit pels guionistes de Polònia i per algun humorista gràfic.

Ilegalizaciones

Hace una semana, más o menos, planteaba con los compañeros de la lista del Internauta la posibilidad, ciertamente absurda, pero divertida, de que Batasuna declarara su apoyo a las listas del… ¡Partido Popular!
Ya que todas aquellas formaciones a las que había dado su apoyo eran ilegalizadas casi inmediatamente, podía darse la incongruencia de que algún juez llegara a ilegalizar a Rajoy y los suyos. O como decía el colega Antoni Dalmau, la posibilidad de que Acebes, en un rapto de incontinencia verbal, pidiera la disolución de su propio grupo.
Lástima que el guante sólo haya sido recogido por los guionistas de Polònia y por algún que otro humorista gráfico.

Ous

Aquest matí he llegit l’article De huevos y lemas, de la psicòloga i escriptora Carme Freixa, en la seva columna Ull de gènere, en el diari gratuït 20 Minutos.
Entre d’altres coses, diu: «Curiosos els lemes relatius als ous dels homes que es van corejar per part d’algunes persones a la manifestació de la dreta recalcitrant l’altre dia a Madrid. Perquè, em pregunto, per un fet tan racional com convocar eleccions, hi ha necessitat d’invocar els susodichos
El fet cert és que estem en un país on la utilització nominal dels testicles per part d’aquells que volen imposar la seva opinió i el seu poder és habitual.
El seu ús, dissabte, a la manifestació del PP, és una mostra evident d’incultura i grosseria política.
El seu ús quotidià pel mascle del corral sempre m’ha molestat: és una falta de respecte, d’educació. Pura grolleria.
Però, a més a més, l’ús d’aquest terme denota molt més, com a la manifestació de Madrid: una forma concreta, tirànica i violenta, d’exercir el poder a la societat, a la feina, en la vida quotidiana.

Huevos

Acabo de leer el artículo De huevos y lemas, de la psicóloga y escritora Carme Freixa, en su columna Ull de gènere (Ojo de género), en el diario gratuito 20 Minutos.
Entre otras cosas, dice: «Curiosos los lemas relativos a los huevos de los hombres que se corearon por parte de algunas personas en la manifestación de la derecha recalcitrante el otro día en Madrid. Porque me pregunto, ¿Para un hecho tan racional como convocar elecciones, hay necesidad de invocar a los susodichos?»
Lo cierto es que estamos en un país donde la utilización nominal de los testículos por parte de aquellos que quieren imponer su opinión y su poder es habitual.
Su uso, el sábado, en la manifestación del PP es una muestra evidente de incultura y cerrilidad política.
Su uso cotidiano por el machito del corral siempre me ha molestado: es una falta de respeto, de educación. Pura grosería.
Pero, además, el uso de ese término denota mucho más, como en la manifestación de Madrid: una forma concreta, tiránica y violenta, de ejercer el poder en la sociedad, en el trabajo, en la vida cotidiana.

Tres anys ja

Sembla mentida, però ja fa tres anys de l’11-M, del trist 11 de març del 2004, quan van morir 191 persones i unes 2.000 van resultar ferides a causa d’un atemptat islamista.
Tres anys en els quals el partit que governava llavors no només no ha fet cap gest cap als qui van patir el cop terrorista, sinò que segueix capficat en tacar el record de les víctimes i utilitzar el fantasma d’un altre terrorisme per alliçonar les seves gents i treure-les al carrer.
És la manipulació contínua, l’ús i abús de símbols que haurien de ser comuns i que ara només tenen un color, un blavós que recorda massa el dels últims anys del franquisme.
Potser no recorden quanta gent va sortir al carrer per protestar contra la guerra de l’Iraq, contra la matança de l’11-M…
Com els pot estranyar que un familiar de les víctimes tregui un cartell com el de la fotografia?
Fins quan seguiran enganyant i fent mal?
Potser fins que les urnes els tornin a situar allà on els van posar fa ja tres anys.

Tres años ya

Parece mentira, pero hace ya tres años del 11-M, del triste 11 de marzo del 2004, cuando murieron 191 personas y unas 2.000 resultaron heridas a causa de un atentado islamista.
Tres años en los que el partido que gobernaba entonces no sólo no ha hecho ni un gesto hacia quienes sufrieron el golpe terrorista, sino que sigue empecinado en mancillar el recuerdo de las víctimas y en utilizar el fantasma de otro terrorismo para aleccionar a sus huestes y sacarlas a la calle.
Es la manipulación continua, el uso y abuso de símbolos que deberían ser comunes y ahora sólo tienen un color, un azulón que recuerda demasiado el de los últimos años del franquismo.
Quizá no recuerdan cuánta gente salió a la calle para protestar contra la guerra de Irak, contra la matanza del 11-M…
¿Cómo se asombran de que un familiar de las víctimas saque un cartel como el de la foto?
¿Hasta cuando seguirán engañando y haciendo daño?
Quizá hasta que las urnas les vuelvan a situar allí donde les pusieron hace ya tres años.

« Entradas anteriores

© 2025 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑