He de confessar que m’entusiama i em repel·leix alhora Jose Mourinho.
Com a actor, com a gran intèrpret del seu paper, em sento fascinat per ell. Sempre em sorprèn la seva provocadora capacitat de treure’s del barret el conillet blanc més oportú als seus interessos.
Però el seu personatge, el dolent de la pel·lícula, em repel·leix. Em repelen les seves excuses de mal perdedor, la seva nul·la elegància i cavallerositat, les seves mentides disfressades de mitges veritats, la seva capacitat d’entabanar a una afició -la madridista- que no es mereix a un individu així.
Hi ha qui apel a aquella gastada frase que «això no és un joc de senyoretes». Perdonin, senyors masclistes, però jo opto per l’ètica en l’esport. A no ser que el que practica Mou i els seus jugadors no sigui ni futbol ni esport.
Com podem educar els més joves en valors com la solidaritat, la noblesa i el joc net, quan el que es predica és la individualitat, l’empenta i la duresa? I com podem eliminar la violència als camps i a les grades quan se li treu importància al trepitjada, a la planxa, a l’entrada bruta, a lesionar al contrari?
És clar que, potser, estem parlant de rugbi i no de futbol americà…
Etiqueta: FC Barcelona
De nuevo el FC Barcelona le ha ganado al Real Madrid, un Barça donde luce el equipo por encima de las individualidades de las bien pagadas estrellas blancas.
Pero dentro del conjunto de Guardiola, hoy por hoy brilla un Leo Messi capaz de aguantar todas las patadas del mundo y de correr como un jabato hacia atrás para defender un gol casi cantado.
Seguir leyendo
Mis amigos saben que no soy nada futbolero, aunque me identifico con el equipo de mi pueblo, el Athletic de Bilbao.
Pero después de más de 30 años en Barcelona, reconozco haber disfrutado esta temporada con el Barça de Pep Guardiola, un equipo donde abundan los chavales de la cantera, jugadores que vienen de todas las partes de España y también de otros países, y se convierten en barcelonistas.
Seguir leyendo
Els meus amics saben que no sóc gens futbolero, encara que m’identifico amb l’equip del meu poble, l’Athletic de Bilbao.
Però després de més de 30 anys a Barcelona, reconec haver gaudit aquesta temporada amb el Barça de Pep Guardiola, un equip on abunden els xavals del planter, jugadors que vénen de totes les parts d’Espanya i també d’altres països, i es converteixen a barcelonistes.
Seguir leyendo
El nostre petit món té avui aspecte de pilota de futbol.
Nuestro pequeño mundo tiene hoy aspecto de balón de fútbol.
Els meus amics culés saben que el Barça és el meu segon equip preferit.
Però el primer és l’Athletic …
Per això, desitjo que Guardiola i els seus guanyin la Lliga i la Champions, però que ens deixin la Copa per als pobres, que ja tenim la Gabarra preparada per solcar la ria.
I suport internacional!!
Mis amigos culés saben que el Barça es mi segundo equipo favorito.
Pero el primero es el Athletic…
Por eso, deseo que Guardiola y los suyos ganen la Liga y la Champions, pero que nos dejen la Copa para los pobres, que ya tenemos la gabarra preparada para surcar la ría.
Y apoyo internacional!!
Sant Andreu va ser un dels dotze apòstols i és patró de Rússia i Escòcia.
Iniesta és un dels onze del Barça, porta camí de ser venerat a Catalunya i ja ho és a aquest país anomenat Crackòvia (on l’Oriol Cruz broda el seu personatge).
Quin golàs! I a l’últim sospir!
Parlo, com és lògic, del partidàs d’ahir a la nit entre el Chelsea i el Barça.
San Andrés fue uno de los doce apóstoles y es patrono de Rusia y Escocia.
Iniesta es uno de los once del Barça, lleva camino de ser venerado en Catalunya y ya lo es de ese país llamado Crackòvia (donde Oriol Cruz borda su personaje).
¡Qué golazo! ¡Y en el último suspiro!
Hablo, como es lógico, del encuentro de anoche entre el Chelsea y el Barça.
¡¡¡Messi, Messi, Messi!!!
Después de que el Madrid le machacara durante la primera parte y resistiera al Barça hasta el último minuto, por fin llegaron los goles.
¡Cuánta razón tenía Pep Guardiola cuando pedía prudencia! Los merengues han hecho bien su trabajo: patada va y patada viene. Menos mal que Eto’o ha podido meter el pie (¡pero que le enseñen a chutar penaltis, hombre!) y qué gol tan bonito el Messi. Para él sí que fue la venganza.
Messi, Messi, Messi!!!
Després que el Madrid l’apallissés durant la primera part i que resistís al Barça fins casi al darrer minut, per fi han arribat els gols.
Quina raó tenia en Pep Guardiola quan demanava prudència!
Els blancs han fet bé la seva feina: puntada va i puntada ve. Menys mal que l’Eto’o ha pogut ficar el peu (però que ens ensenyen a xutar penals, home!). I què gol tan bonic el d’en Messi.
Per ell sí que ha estat la venjança.
Este domingo creí ser el único (o casi) que pensaba en la desmesura de que una televisión pública abriera su informativo con las votaciones sobre una moción de censura en un club de fútbol.
Claro que el club en cuestión era el Barça, y el voto, contra su actual presidente, Joan Laporta…
Seguir leyendo
Aquest diumenge vaig creure ser l’únic (o gairebé) que pensava en la desmesura que una televisió pública obrís el seu informatiu amb les votacions sobre una moció de censura en un club de futbol.
És clar que el club en qüestió era el Barça, i el vot, contra el seu actual president, Joan Laporta.
Però la desmesura va seguir amb un programa especial que es va allargar hores, menyspreant –com és habitual– a tots aquells espectadors que ni els agrada el futbol ni són seguidors d’aquest club.
Vaig pensar que era l’únic, però ahir vaig llegir (això sí, cap al final, gairebé com de passada) la colleja que Ferran Monegal els pegava als responsables del canal.
Deia així el mestre Monegal, a El Periódico: «Hores i hores al Camp Nou intentant omplir el més absolut no-res, ja que el resultat de la moció no es va saber fins a altes hores de la nit. I després, a omplir una altra vegada una llarga espera fins que Laporta es va dignar a corporeïtzar-se. El president del Barça, o de qualsevol altra empresa privada, té tot el dret a presentar-se davant els mitjans quan li plagui. El que és més discutible és si la gran TV pública d’un país s’ha de paralitzar, suspendre programes, i fer que els seus nois s’inventin el que puguin, per omplir hores de buit total.»
