En el meu post d’ahir escrivia «Gonzalo» com a títol. Avui afegeixo en el títol el seu cognom, «Pérez de Olaguer», perquè el primer era un record personal de l’amic, i aquest segon, un testimoni públic del seu comiat.
Aquests dies –o abans, com l’Arturo San Agustín— han estat molts els companys que han escrit sobre ell. Podeu llegir alguns articles a El País , El Periódico o La Vanguardia . Ni en aquest ni en altres casos faig cas de la (suposada) competència entre mitjans: m’ha agradat especialment la crònica de l’acte que ha escrit Jacinto Antón, a El País. Sentida, com el propi funeral.
Érem molts en el funeral, sobretot gent del periodisme (Rafael Nadal, Joan Anton Benach, Santi Fontdevila) i del teatre (Joan Font). Aquest últim, director de comediants, va parlar de la seva tendresa.
Al sortir del tanatori, una persona lliurava la lletra de la versió de My way, dedicada a Gonzalo i interpretada per Roser Batalla en l’homenatge que va rebre en febrer o, a la Cúpula Venus.
Allà, on la peça deia «El final ja està a prop i enfronto l’últim teló…», Roser cantava: «Avui, una altre cop, la teva gent volem cantar-te…» per acabar amb «t’ho havíem de dir tots reunits, i estem segurs que et fa feliç. Per sempre més recordarem que ens fas costat, que t’estimem, perquè com tu no hi ha ningú, amic Gonzalo».
(la lletra sencera la trobareu en aquesta pàgina)