Txerrad@s

El blog del periodista Txerra Cirbian

Página 28 de 169

Coches

Dicen los psicólogos que cuando uno está un poco depre, lo mejor es darse un capricho.
Y tras la marea azul de este domingo, decidí ver qué condiciones económicas había para cambiar de coche.
Hay que consumir para generar empleo, nos explican. Y el sector del automóvil, junto con el de la construcción, son los más afectados.
Miré un par de anuncios en el diario. Deseché el de un coche de alta gama, imposible para mi bolsillo, y me centré en uno, de estos de bajo coste, un Dacia Duster, anunciado a partir de 10.700 euros.
Era un precio goloso y allí me fui. Pregunté por ese modelo y ese precio, pero el vendedor me dijo:

«Mire, en realidad, este modelo lo adquieren empresas y flotas, pero los particulares optan por una versión algo superior, con radio y aire acondicionado, que roza los 15.000 euros.»

Conchos, pensé, estamos hablando de casi una tercera parte, de casi un millón de las antiguas pesetas por encima de lo anunciado.
Pero el joven vendedor insistía:

«Claro que le podemos pedir ese modelo básico, pero piense que no tiene ni aire acondicionado. Además, si quiere reservar el otro, con 600 euros de paga y señal se lo reservo ya. En cambio, para el otro, tendría que dejarnos un depósito más alto, porque si se echa usted atrás, no lo podremos vender».

En la última parte de la consulta, pregunté sobre la posible tasación de mi coche, un utilitario de cinco años y 50.000 kilómetros. La oferta del comercial se situó en torno a los 3.500 euros. Mentalmente, la consideré insultante, pero no dije nada.
Salí del concesionario y unos centenares de metros más adelante, en otra marca de las que también publicitan un modelo a partir de una determinada cifra, pregunté por el anuncio.
Un rato más tarde, salí con una impresión similar… Y con la clara idea de seguir unos cuantos años más con el mismo coche.

Diuen els psicòlegs que quan un està una mica depre, el millor és donar-se un caprici.
I després de la marea blava d’aquest diumenge, vaig decidir veure quines condicions econòmiques havia per canviar de cotxe.
Cal consumir per generar ocupació, ens expliquen. I el sector de l’automòbil, juntament amb el de la construcció, són els més afectats.
Vaig mirar un parell d’anuncis al diari. Rebutgi el d’un cotxe d’alta gamma, impossible per a la meva butxaca, i em vaig centrar en un, d’aquests de baix cost, un Dacia Duster, anunciat a partir de 10.700 euros.
Era un preu llaminer i allà em vaig anar. Vaig preguntar per aquest model i aquest preu, però el venedor em va dir:

«Miri, en realitat, aquest model l’adquireixen empreses i flotes, però els particulars opten per una versió una mica superior, amb ràdio i aire condicionat, que frega els 15.000 euros.»

Conchos, vaig pensar, estem parlant de gairebé una tercera part, de gairebé un milió de les antigues pessetes per sobre del que s’havia anunciat.
Però el jove venedor insistia:

«És clar que li podem demanar aquest model bàsic, però pensi que no té ni aire condicionat. A més, si vol reservar l’altre, amb 600 euros de paga i senyal l’hi reservo ja. En canvi, per l’altre, hauria de deixar-nos un dipòsit més alt, perquè si es fa vostè enrere, no ho podrem vendre».

En l’última part de la consulta, vaig preguntar sobre la possible taxació del meu cotxe, un utilitari de cinc anys i 50.000 quilòmetres. L’oferta del comercial es va situar al voltant dels 3.500 euros. Mentalment, la vaig considerar insultant, però no vaig dir res.
Vaig sortir del concessionari i uns centenars de metres més endavant, en una altra marca de les que també publiciten un model a partir d’una determinada xifra, vaig preguntar per l’anunci.
Una estona més tard, vaig sortir amb una impressió similar … I amb la clara idea de seguir uns quants anys més amb el mateix cotxe.

La tele ganó a Twitter

Creo que hay pocas dudas de que ayer fue uno de esos días en los que se ve realmente el poder de la tele y el poder de las redes sociales.
Las primeras fueron seguidas de forma mayoritaria por los ciudadanos,tanto los que miraban los resultados elctorales como los que disfrutaban de películas y otros programas de esparcimiento.
Mientras tanto, las segundas, en especial Twitter y Facebook, fueron siempre a remolque de las primeras.
Cada día más se observa que existe una inmensa mayoría de personas que siguen lo que dicen unas minorías a través de estas redes, que cada vez más son simples vías de emisión de mensajes de los medios de comunicación tradicionales.
Es más, en un porcentaje altísimo, los tuiteos son titulares teñidos de opinión a los que les añadimos un enlace que remite, de forma necesaria, a la información un medio tradicional, a un libro, una ponencia o el artículo de un conferenciante.
Quedan eso, sí, un pequeño número de personas que tuitean y escriben en esas redes y que, en algunos casos, solo en algunos casos,son fuentes de información independientes y significativas.
He encontrado este artículo de la empresa venezolana Tendencias digitales (vía Trece bits) sobre Los cinco tipos de usuarios de Twitter, que viene a confirmar lo que sospechaba hace tiempo.

  • En la base encontramos, con 39%, los seguidores, usuarios de la red social que siguen a otros, pero sin generar contenido.
  • En segundo lugar tenemos los que comparten información y opinión con 20% de la pirámide. Personas que generan contenidos informativos y de opinión y siguen a otros que genera este tipo de contenido.
  • En el medio de la pirámide están los broadcasters con 16% de participación, quienes son en su mayoría empresas que colocan contenidos en twitter que ya han sido publicados por ellos en otros medios.
  • En cuarto lugar se encuentran los sociales multimedia con 13%. Comparten fotos, generan contenidos, comparten información, difunden videos y aprovechan al máximo las opciones que brinda la red social.
  • En la punta de la pirámide están los marketers con un 12% de participación, definidos por los que promueve su negocio y profesión a través de Twitter.

El tiempo dirá si estas herramientas son algo más de lo que son ahora mismo.Crec que hi ha pocs dubtes que ahir va ser un d’aquests dies en què es veu realment el poder de la tele i el poder de les xarxes socials.
Les primeres van ser seguides de forma majoritària pels ciutadans, tant els que miraven els resultats elctorales com els que gaudien de pel·lícules i altres programes d’esbarjo.
Mentrestant, les segones, en especial Twitter i Facebook, van anar sempre a remolc de les primeres.
Cada dia més s’observa que hi ha una immensa majoria de persones que segueixen el que diuen unes minories a través d’aquestes xarxes, que cada vegada més són simples vies d’emissió de missatges dels mitjans de comunicació tradicionals.
És més, en un percentatge altíssim, els tuits són titulars tenyits d’opinió als quals els afegim un enllaç que remet, de forma necessària, a la informació d’un mitjà tradicional, a un llibre, una ponència o l’article d’un conferenciant.
Queden això, sí, un petit nombre de persones que tuitegen i escriuen en aquestes xarxes i que, en alguns casos, només en alguns casos, són fonts d’informació independents i significatives.
He trobat aquest article de l’empresa veneçolana Tendencias digitales (vía Trece bits) sobre Los cinco tipos de usuarios de Twitter, que ve a confirmar el que sospitava fa temps.

A la base trobem, amb un 39%, els seguidors, usuaris de la xarxa social que segueixen a d’altres, però sense generar contingut.
En segon lloc tenim els que comparteixen informació i opinió amb un 20% de la piràmide. Persones que generen continguts informatius i d’opinió i en segueixen d’altres que generen aquest tipus de contingut.
Al mig de la piràmide hi ha els broadcasters amb un 16% de participació, que són majoritàriament empreses que col·loquen continguts a twitter que ja han estat publicats per ells en altres mitjans.
En quart lloc es troben els socials multimèdia amb un 13%. Comparteixen fotos, generen continguts, comparteixen informació, difonen vídeos i aprofiten al màxim les opcions que ofereix la xarxa social.
A la punta de la piràmide hi ha els marketers amb un 12% de participació, definits pels que promou el seu negoci i professió a través de Twitter.
El temps dirà si aquestes eines són una mica més del que són ara mateix.

Algunos tuiteos hasta el 19 de noviembre

El preso 8719600510

Por casualidad (ya sabéis eso de «de oca a oca«, pero aplicado a Twitter y Facebook) llego a este misterioso número, el 8719600510.
No sabía qué significaba hasta que lo he introducido en Google y han aparecido el nombre asociado a Arnaldo Otegi.
Curiosa situación la del líder abertzale: 765 días en prisión a un señor que lo ha apostado todo por impulsar la vía política en las soluciones de los conflictos internos en el País Vasco, mientras los jueces le mantienen en prisión asociándole a una ETA que ha dejado las armas.

Os apunto algunos enlaces donde he visto la noticia, empezando por el propio implicado:

La foto corresponde al líder del Sin Fein irlandés Gerry Adams sosteniendo el cartel, pero hay muchos otros ciudadanos en la galería de Flickr de Otegi que reclaman su libertad.
Veremos si existe algún cambio al respecto dentro de un par de días, cuando hayan pasado las elecciones.

Per casualitat (ja sabeu allò de «d’oca a oca«, però aplicat a Twitter i Facebook) arribo a aquest misteriós nombre, el 8719600510.
No sabia què significava fins que l’he introduït a Google i han aparegut el nom associat a Arnaldo Otegi.
Curiosa situació la del líder abertzale: 765 dies a la presó a un senyor que ho ha apostat tot per impulsar la via política en les solucions dels conflictes interns al País Basc, mentre els jutges el mantenen a la presó associant a una ETA que ha deixat les armes.

Os deixo alguns enllaços on he vist la notícia, començant pel propi implicat:

La foto correspon al líder del No Féin irlandès Gerry Adams sostenint el cartell, però hi ha molts ciutadans que reclamen la seva llibertat.
Veurem què passa aquí a un parell de dies.

Instagrameros

Somos muchos los aficionados a la fotografía que tomamos imágenes con el teléfono móvil y las subimos a internet al momento, o posteriormente, gracias a una aplicación para teléfonos inteligentes llamada Intagram. Somos instagrameros, igers y alguna denominación más que corre por la red.
Se han hecho ya varios reportajes sobre nuestra actividad, como uno muy reciente de mi compañera Mayka Navarro, otra aficionada a este invento que ha hecho furor, sobre todo, entre fotógrafos y periodistas. Es la inmediatez del instante, como ocurre con Twitter.
Lo único que no me termina de convencer es el uso de la herramienta para subir fotos retocadas fuera del teléfono, mejoradas y trasladadas a la nube mediante el programa. Son fotos magníficas, pero sin la espontaneidad de Instagram.
Por ejemplo: la imagen de la izquierda, más bonita, corresponde a un momento tomado este sábado en Vic. La de la derecha, malísima, es de anteayer, en una sala de espera, vacía, con unos enormes extintores al lado, que dieron pie a que un amigo hiciera el comentario: «Es que la gente acostumbra a salir muy quemada de estos sitios».

Som molts els aficionats a la fotografia que prenem imatges amb el telèfon mòbil i les pugem a internet al moment, o posteriorment, gràcies a una aplicació per a telèfons intel·ligents que es diu Intagram. Som instagramers, igers i alguna altra denominació més que corre per la xarxa.
S’han fet ja diversos reportatges sobre la nostra activitat, com un de molt recent de la meva companya Mayka Navarro, una altra aficionada a aquest invent que ha fet furor, sobretot, entre fotògrafs i periodistes. És la immediatesa de l’instant, com passa amb el Twitter.
L’únic que no m’acaba de convèncer és l’ús de l’eina per pujar fotos retocades a l’ordinador, fora del telèfon, millorades i traslladades al núvol mitjançant el programa. Són fotos magnífiques, però sense l’espontaneïtat de l’Instagram.
Per exemple: la imatge de l’esquerra, més bonica, correspon a un moment pres aquest dissabte a Vic. La de la dreta, dolentíssima, és d’abans d’ahir, en una sala d’espera, buida, amb uns enormes extintors al costat, que van donar peu a que un amic fes el comentari: «La gent acostuma a sortir molt cremada d’aquests llocs».

Cineastas con ganas de hacer cosas

Con la que está cayendo aún hay gente que se arriesga, que tira para adelante y hace cosas.
Elisabeth Fuentes, antigua alumna y actual periodista, aficionada al teatro desde muy joven y actriz con garra, me envía este tráiler de una primera película que han hecho en forma de cooperativa (vamos, que de entrada no han cobrado ni un duro nadie), y que presentan esta semana en el Festival Madrid Imagen.
Se titula Learning, la dirige Andrés Villa y va de lo siguiente:

En plena burbuja inmobiliaria, Pau se muda con su novia Silvia a un nuevo y flamante piso a las afueras de Barcelona. Presionado por Silvia y su familia, Pau se verá arrastrado a un modo de vida que él realmente no ha elegido.

Eso me recuerda que está volviendo el cooperativismo a muchos sectores, como se puede leer en la revista Punt.coop.
Una de estas jóvenes empresas que está trabajando así, por ejemplo, es Primitive Films. Un nombre muy adecuado a estos tiempos salvajes.

Amb el que està passant encara hi ha gent que s’arrisca, que tira endavant i fa coses.
Elisabeth Fuentes, antiga alumna i actual periodista, aficionada al teatre des de molt jove i actriu amb arpa, m’envia aquest tràiler d’una primera pel·lícula que han fet en forma de cooperativa (vaja, que d’entrada ningú no ha cobrat), i que presenten aquesta setmana al Festival Madrid Imagen.
Es titula Learning, la dirigeix l’Andrés Villa i va del següent:

En plena bombolla immobiliària, Pau es muda amb la seva nòvia Silvia a un nou i flamant pis als afores de Barcelona. Pressionat per Silvia i la seva família, Pau es veurà arrossegat a una manera de vida que ell realment no ha triat.

Això em recorda que està tornant el cooperativisme a molts sectors, com es pot llegir a la revista Punt.coop.
Una d’aquestes joves empreses que està treballant així, per exemple, és Primitive Films. Un nom molt adequat a aquests temps salvatges.

Algunos tuiteos hasta el 12 de noviembre

Powered by Twitter Tools

Otras opciones

Como en el fútbol, en política cada uno de nosotros tiene su equipo.
Me toca las narices el juego sucio en uno y otro campo.
Y desde hace tiempo, las patadas a la espinilla son lo habitual.
Por eso no me gusta el bipartidismo dominante.
El Barça y el Madrid están jugando estupendamente, pero yo soy del Athletic de Bilbao, que lo está haciendo bastante bien.
En cambio, el PSC-PSOE y el PP, que llevan unas cuantas temporadas en lo alto de la tabla clasificatoria y logrando los porcentajes de voto mayoritarios, no me convencen. Y me fastidia que desde aliados naturales de la derecha, como CiU y el PNV, den caña a los gobiernos de izquierda… ¡por lo que han gastado! (Duran Lleida, esta misma mañana, dixit). Que se ha gastado más de lo que se tenía, es cierto: ahí está incluido el estado del bienestar en sanidad, educación y otras parcelas de nuestra sociedad actual.
Como decía anoche Gaspar Llamazares, ahora nos encaminamos hacia el estado del medioestar.
Me cae bien este tipo. Si fuera asturiano, probablemente le votaría.
En Catalunya, el antiguo sindicalista Joan Coscubiela también me parece muy razonable, como lo es la opción de Iniciativa per Catalunta Verds (ICV).
Pero hay otras opciones y cada uno ha de escoger según su conciencia… Pero os recuerdo que ningún ratón confía en un gato para que le gobierne.

Com en el futbol, en política cada un de nosaltres té el seu equip.
Em toca els nassos el joc brut en un i altre camp.
I des de fa temps, les puntades de peu a la canyella són l’habitual.
Per això, no m’agrada el bipartidisme dominant.
El Barça i el Madrid estan jugant molt bé, però jo sóc de l’Athletic de Bilbao, que ho està fent prou bé.
En canvi, el PSC-PSOE i el PP, que porten unes quantes temporades a la part alta de la taula classificatòria i aconseguint els percentatges de vot majoritaris, no em convencen. I em fastigueja que des aliats naturals de la dreta, com CiU i el PNB, donin canya als governs d’esquerra … ¡Pel que han gastat! (Duran Lleida, aquest mateix matí, dixit)
Que s’ha gastat més del que es tenia, és cert: aquí està inclòs l’estat del benestar en sanitat, educació i altres parcel · les de la nostra societat actual.
Com deia ahir a la nit, a TVE, Gaspar Llamazares, ara ens encaminem cap a l’estat del medioestar.
Em cau bé aquest senyor. Si fos asturià, probablement el votaria.
A Catalunya, l’antic sindicalista Joan Coscubiela també em sembla molt raonable, com ara Iniciativa per Catalunta Verds (ICV).
Però hi ha altres opcions i cada un ha d’escollir segons la seva consciència … Però hem de recordar que cap ratolí confia en un gat perquè li governi.

Bandrés

Hacía días que quería comentaros la entrevista que aparece justo sobre estas líneas. Tres páginas del Dominical de El Periódico de Catalunya, fechadas en diciembre de 1981: ¡hace 30 años!
Se refiere a Juan Mari Bandrés, uno de los políticos vascos más interesantes de los años 70 y 80, fallecido hace unos días.
Quizá sea casualidad, pero fue mi primera entrevista en el suplemento del diario catalán. Había hecho otras, anteriormente, para el desaparecido vespertino Tele/exprés, como una, muy querida por mi, a Alfonso Carlos Comín. Fue una de las últimas a quien fuera líder de Cristianos por el Socialismo y del PSUC.
Como muchas de las entrevistas que realizamos los periodistas, aquella con Bandrés, fue fruto de mi interés personal por el personaje. Y fue la primera en que utilicé un viejo truco profesional de quienes trabajan por libre: la vendí antes de realizarla. Quiero decir, que se la ofrecí a mi jefa de entonces, Margarita Riviere, antes de haberla mantenido y escrito. Todo un farol, vamos.
Pero, en efecto, cuando la propuse y fue aceptada, empecé a llamar a diferentes personas hasta dar con el propio Bandrés. Quedamos en vernos en San Sebastián y allí acudí, pertrechado de cámara de fotos, grabadora y bolígrafo.
Me recibió en su propia casa y fue muy amable. Es curioso: ahora que tengo algunos años más de los que él tenía entonces, me asombra haber empezado la redacción de la entrevista señalando que no parecía viejo… cuando sólo tenía 49 años, entonces. Pero yo era un jovenzuelo de 24 y aquel político era, para mi, ¡mayor!
Si la leéis, podréis verr que hay mucho de actualidad en ella, pese a haberla realizado pocos meses después del intento de golpe de Estado de Tejero, en febrero de aquel año, y meses antes de la primera victoria electoral de Felipe González.
¡Qué cosas! Yo era freelance: me pagué el tren a San Sebastián (ida y vuelta en el mismo día) y el bocadillo del mediodía, acabé absolutamente empapado por un increíble chubasco que me pilló a medio kilómetro de la estación (tuve que poner toda mi ropa a secar en el departamento de literas que compartí con cinco personas más) y fui retribuido con una cantidad que casi no alcanzó a pagar lo gastado.
Pero la recompensa sigue siendo haber conocido a un político sensacional. Hay pocos como él.

Feia dies que volia comentar l’entrevista que apareix just sobre aquestes línies. Tres pàgines del Dominical d’El Periódico de Catalunya, datades al desembre de 1981: fa 30 anys!
Es refereix a Juan Mari Bandrés, un dels polítics bascos més interessants dels anys 70 i 80, mort fa uns dies.
Potser és casualitat, però va ser la meva primera entrevista al suplement del diari català. Havia fet altres, anteriorment, per al desaparegut vespertí Tele / exprés, com una, molt estimada per mi, a Alfonso Carlos Comín. Va ser una de les últimes a qui va ser líder de Cristians pel Socialisme i del PSUC.
Com moltes de les entrevistes que realitzem els periodistes, aquella amb Bandrés, va ser fruit del meu interès personal pel personatge. I va ser la primera en què vaig utilitzar un vell truc professional dels que treballen per lliure: la vaig vendre abans de realitzar-la. Vull dir, que la hi vaig oferir al meu cap d’aleshores, Margarita Riviere, abans d’haver mantingut i escrit. Tot un fanal, vaja.
Però, en efecte, quan la vaig proposar i va ser acceptada, vaig començar a cridar a diferents persones fins a trobar el propi Bandrés. Vam quedar en veure’ns a Sant Sebastià i allà vaig anar, proveït de càmera de fotos, gravadora i bolígraf.
Em va rebre a casa i va ser molt amable. És curiós: ara que tinc alguns anys més dels que ell tenia llavors, em sorprèn haver començat la redacció de l’entrevista assenyalant que no semblava vell … quan només tenia 49 anys, llavors. Però jo era un jovenet de 24 i aquell polític era, per mi, quina major!
Si la llegiu, podreu verr que hi ha molt d’actualitat en ella, tot i haver-la realitzat pocs mesos després de l’intent de cop d’Estat de Tejero, el febrer d’aquell any, i mesos abans de la primera victòria electoral de Felipe González.
Quines coses! Jo era freelance: em vaig pagar el tren a Sant Sebastià (anada i tornada en el mateix dia) i l’entrepà del migdia, vaig acabar absolutament xop per un increïble ruixat que em va agafar a mig quilòmetre de l’estació (vaig haver de posar tota la meva roba a assecar al departament de lliteres que vaig compartir amb cinc persones més) i vaig anar retribuït amb una quantitat que gairebé no va aconseguir a pagar el gastat.
Però la recompensa segueix sent haver conegut a un polític sensacional. N’hi ha pocs com ell.

Algunos tuiteos hasta el 5 de noviembre

Powered by Twitter Tools

Gitanos catalanes

 

De vez en cuando llegan a la gran pantalla documentales de gran interés. Este, sobre los gitanos catalanes, abunda y ahonda en el tema, mucho más allá del tópico.
Es un buen trabajo del director Xavier Gaja y el músico Sicus Carbonell (conocido rumbero del grupo Sabor de Gràcia), que se puede ver actualmente en los cines Alexandra de Barcelona.
Si os interesa el tema, ir pronto, porque ya se sabe que este tipo de películas no suelen durar mucho en las salas comerciales.
Podéis leer más cosas del filme en la base de Catalan films y en el sitio de la productora, Sargantana Films.

De tant en tant arriben a la gran pantalla documentals de gran interès. Aquest, sobre els gitanos catalans, abunda i aprofundeix en el tema, molt més enllà del tòpic.
És un bon treball del director Xavier Gaja i el músic Sicus Carbonell (conegut rumbero del grup Sabor de Gràcia), que es pot veure actualment als cinemes Alexandra de Barcelona.
Si us interessa el tema, anar aviat, perquè ja se sap que aquest tipus de pel · lícules no solen durar molt en les sales comercials.
Podeu llegir més coses del film a la base de Catalan films i en el web de la productora, Sargantana Films.

El superfamoso Twitter

El Twitter de Leire Pajín

Hace ya varios días que quería hablaros del Twitter, el famoso Twitter, el superfamoso Twitter…
Hasta el gorro me tiene, el archifamoso Twitter.
Todo ha de ser inmediato y tuiteado. La más pequeña noticia, la más nimia tontería ha de ser convertida en 140 caracteres, enlazados eso sí a algún artículo más grande, no vaya a ser que…
Pero dónde está la calma, la reflexión, el detalle, la literatura, el reportaje… En el enlace, claro, me diréis. Sí, sí, pero…
En el fondo, estamos lanzando mensajes a las nubes, así, en plural. Algunas de estas nubes virtuales son enormes y de ellas cuelgan miles de seguidores, atentos a la primera gota de una posible lluvia.
A veces solo caen un par de gotas y luego llega la sequía.
Otras veces, ni eso. Os pongo un ejemplo
El otro día entre en el juego de convertirme en el seguidor número 6.000 del Twitter de Leire Pajín. Me hizo gracia el mensajito de @hugomabarca (Hugo Martínez Abarca) en que pedía ayuda para llegar a esa cifra. Lo absurdo de la cuestión es que el Twitter de la ministra tiene ya más de 6.000 seguidores (no yo, que me desapunté al cabo de un rato) cuando desde esa cuenta no ha escrito ningún mensaje, ni un tuiteo.
Otras nubes, como la mía propia, ronda las 300 personas. Son parientes, amigos, compañeros, colegas y unos cuantos desconocidos que leen lo que escribo de manera habitual, ya sea en este blog, en Facebook o Twitter.
A todas ellas les agradezco su atención y los minutos que dedican a leerme.
En realidad, somos poquitos los que escribimos y más los que leemos.
En el fondo, las nubes de internet somos nubecitas que nos interrelacionamos desde hace años y que también sabemos distinguir entre el spam comercial, el mensaje impersonal y el texto con alma.El Twitter de Leire Pajín

Ja fa dies que volia parlar-vos del Twitter, el famós Twitter, el superfamós Twitter …
Fins al barret em té, l’arxifamós Twitter.
Tot ha de ser immediat i piulat. La més petita notícia, la més nímia tonteria ha de ser convertida en 140 caràcters, enllaçats -això sí- a algun article més gran, no fos que…
On queda la calma, la reflexió, el detall, la literatura, el reportatge… En l’enllaç afegit, em direu. Sí, pero…
En el fons, estem llançant missatges als núvols, així, en plural. Algunes d’aquestes núvols virtuals són enormes i d’elles pengen milers de seguidors, atents a la primera gota d’una possible pluja.
De vegades només cauen un parell de gotes i després arriba la sequera.
Altres vegades, ni això. Us poso un exemple
L’altre dia vaig entrar en el joc de convertir-me en el seguidor número 6.000 del Twitter de Leire Pajín. Em va fer gràcia el missatget de @hugomabarca (Hugo Martínez Abarca) en el qual demanava ajuda per arribar a aquesta xifra. L’absurd de la qüestió és que el Twitter de la ministra té ja més de 6.000 seguidors (no jo, que em vaig esborrar al cap d’una estona) quan des d’aquest compte no ha escrit cap missatge, cap piulada.
Altres núvols, com la meva pròpia, ronda les 300 persones. Són parents, amics, companys, col · legues i uns quants desconeguts que llegeixen el que escric de manera habitual, ja sigui en aquest bloc, a Facebook o Twitter.
A totes elles els agraeixo la seva atenció i els minuts que dediquen a llegir-me.
En realitat, som poquets els que escrivim i més els que llegim.
En el fons, els núvols d’internet som nuvolets que ens interrelacionem des de fa anys i que també sabem distingir entre el spam comercial, el missatge impersonal i el text amb ànima.

Akira Toriyama

Este fin de semana no me he pasado por el Salón del Manga. La verdad: no tenía ganas.
Desde hace años, diría que desde que se puso en marcha el Salón del Cómic, he acudido puntualmente a la muestra de tebeos, donde me reencontrado con dibujantes y editores, muchos de ellos amigos.
Pero he de reconocer que el manga, el cómic japonés, se me ha resistido. Me ha costado entrar en ese mundo y he sido menos constante en las visitas a la muestra de La Farga de L’Hospitalet.
También he sido menos asiduo a sus obras, y eso que recuerdo haber visto en primicia, en el año 1996, una maravilla de película titulada Ghost in the Shell. Fue en el Cinemagic 96, la primera Mostra de Cinema de Animació de Lleida (Animac).
Además, mi joven colega Josep Maria Berengueras, periodista de El Periódico, todo un experto en este tema, me ha explicado maravillas de algunos autores.
Varios de ellos son los que han sido premiados en esta edición, sobresaliendo Akira Toriyama, el padre de los clásicos Doctor Slump y Dragon Ball, series de televisión míticas para millones de chiquillos de todo el mundo, a quien se le ha considerado como el Mejor Autor Vivo de Manga.

Aquest cap de setmana no m’he passat pel Saló del Manga. La veritat: no tenia ganes.
Des de fa anys, diria que des que es va posar en marxa el Saló del Còmic, he anat puntualment a la mostra de còmics, on em retrobat amb dibuixants i editors, molts d’ells amics.
Però he de reconèixer que el manga, el còmic japonès, se m’ha resistit. M’ha costat entrar en aquest món i he estat menys constant en les visites a la mostra de La Farga de l’Hospitalet.
També he estat menys assidu a les seves obres, i això que recordo haver vist en primícia, l’any 1996, una meravella de pel · lícula titulada Ghost in the Shell. Va ser en el Cinemagic 96, la primera Mostra de Cinema de Animació de Lleida (Animac).
A més, el meu jove col·lega Josep Maria Berengueras, periodista d’El Periódico, tot un expert en aquest tema, m’ha explicat meravelles d’alguns autors.
I alguns d’ells són els que han estat premiats en aquesta edició, sobresortint Akira Toriyama, el pare dels clàssics Doctor Slump i Bola de Drac, sèries de televisió mítiques per a milions de nois de tot el món, a qui se li ha considerat com el Millor autor Viu de Manga.

Seguir leyendo

Viajes / Viatges

En este apartado del blog encontraréis artículos o relatos de alguno de los viajes que he llevado a cabo.
La idea es explicar aquello que yo he vivido y que las guías no suelen contar… o sí, vete a saber.
Lugares como Costa Rica, de cuyo recorrido tenéis un relato en las páginas de este blog, y de otros que he ido escribiendo y publicando en El Periódico, iré dando buena cuenta aquí.

  1. Barcelona, España
  2. Venecia, Italia
  3. Bergen, Noruega
  4. Parque Nacional Manuel Antonio, Costa Rica
  5. Edimburgo, UK
  6. La Habana, Cuba
  7. Cork, Irlanda
  8. Puerto Rico, Caribe
  9. Lisboa, Portugal

En aquest apartat del bloc trobareu articles o relats d’algun dels viatges que he dut a terme.
La idea és explicar allò que jo he viscut i que les guies no solen comptar … o sí, ves a saber.
Llocs com Costa Rica, del recorregut del qual en teniu un relat en les pàgines d’aquest bloc, i d’altres que he anat escrivint i publicant a El Periódico, i que us hi aniré explicant.

Algunos tuiteos hasta el 29 de octubre

  • El company de @elperiodico_cat Kim Amor signa el docu d'ara a TV3 sobre l veterà Tomás Alcoverro, corresponsal a Beirut http://t.co/MLnsEYya #
  • @diariodehoy No está, Santi, pero es q la tele autonómica catalana, TV-3, es uno de los primeros proveedores de material. ¿A qué espera TVE? #
  • Un bon video que resumeix les set accions bàsiques que Iniciativa per Catalunya Verds ICV proposa per a canviar-ho tot http://t.co/wgSer7hm #
  • El truquillo del corte de flequillo de #danimartin en #ElHormiguero les aúpa a TT total… Juan Tamariz y Pepe Carrol piden una oportunidad #
  • @JoseValles49 Es money y el sexo en los medios es una fuente de ingresos en tiempos de crisis (incluida la TV). Quizá tmb yo sea un antiguo #
  • La alcaldesa PPopular Àgueda Reynés quiere censurar el nombre de Maó como denominación d la capital d Menorca y logra convertir en TT #ésMaó #
  • El padre de Jorge Lorenzo reflexiona sobre la muerte de Simoncelli. Lo relata Emilio Pérez d Rozas en @elperiodico_cas http://t.co/estjzZCr #
  • Muestras de la Escuela de Animación con Plastilina en el centro comercial Las Arenas #bcn #igers #iphonegraphy #c http://t.co/GDIX1enA #
  • Para variar un poco, hoy hablo de animación con plastilina en mi blog Txerrad@s http://t.co/eDAE58Zb #
  • @trinamilan No t'ho creguis del tot, Trina… Parles de periodistes televisius, i el mijtà és el plus de popularitat. La TV dona molts TT 🙂 #
  • #reiniciandoeuskadi Pasear por la parte vieja, tomar unos potes, unos pintxos… La normalidad ansiada de Eguiguren y de muchos demócratas. #
  • #reiniciandoeuskadi queda mucho por hacer en el País Vasco, pero si el #agurETA supone mayor tolerancia y diálogo habremos empezado a ganar #
  • @nafuente #reiniciandoeuskadi y #borrandoaETA con un @jordievole serio no hubieran sido posibles sin la existencia previa del Follonero #
  • #reiniciandoeuskadi Es que el día que no pilles @jordievole estarás en baja forma amigo 😉 #agurETA #
  • @carmemunozg gracias, Carme… Pero donde estén las tuyas 😉 #
  • Passejada per Las Arenas, diumenge a la tarda #curiositats #curiosidades #iphonegraphy #igers #bcn http://t.co/j9DjJnhq #
  • Yellow Submarine #thebeatles #bcn #igers #iphonegraphy #curiosidades #curiositats http://t.co/M2hqaieK #
  • @salvadostv @jordievole Tension de cierre, amigos. Vigilar la cocción y salpimentar a gusto. Ánimo. Un abrazo! #
  • @dolorscamats @llfeliu Però creieu q deixar d piluar en català (ho he fet també) ajuda a la petició d #twitterencatala o #twitterincatalan ? #
  • Volem que Twitter es deixi traduir al català. Signeu la petició pel #twitterincatalan a http://t.co/z1uJdEJi @jack @biz @dickc #

Powered by Twitter Tools

Razones con Iniciativa

«Que ninguna persona que se sienta de izquierdas se resigne» ante la marea PPopular que se avecina.
Lo dice Joan Coscubiela, sindicalista que se presenta al Congreso en las listas de Iniciativa per Catalunya Verds.
Solo es preciso recordaros, amigos, que solo la unión frente a los poderosos nos hace fuertes.
Si nos dividen y promueven nuestro individualismo nos las darán todas en el mismo carrillo.
Este excelente y breve video sintetiza las siete acciones básicas ICV propone para cambiarlo todo.

«Que ningú d’esquerres no es resigni» davant la marea PPopular que s’ens acosta.
Ho diu Joan Coscubiela, sindicalista que es presenta al Congrés a les llistes d’Iniciativa per Catalunya Verds.
Només cal recordar, amics, que només la unió davant els poderosos ens fa forts.
Si ens divideixen i promouen el nostre individualisme ens les donaran totes en el mateix galta.
Aquest excel · lent i breu vídeo sintetitza les set accions bàsiques ICV proposa per canviar-ho tot.

Animación con plastilina

Este fin de semana, paseando por el centro comercial Las Arenas, de Barcelona, he descubierto algunos de los trabajos de la Escuela de Animación con Plastilina (EAP), verdaderas esculturas, con formato de divertidas caricaturas cinéfilas, algunas de ellas, que os invito a ver con el convencimiento de que os van a gustar tanto como a mí.
Detrás de ellos están unos hermanos, José y Manuel Lagares, que tienen un Goya en su haber (el corto Los Girasoles, preseleccionado para el Oscar 2000) y un Joan Vizcarra, el popular caricaturista de la revista El Jueves.
En el diario Deia he pillado parte de la historia:

«Joan Vizcarra suele ser quien plasma primero en papel un Stallone magullado, un Pau Gasol retador o un Nicholson de frente infinita. A partir de ahí, los veteranos animadores en plastilina Mónica Mancilla, Eudald Carré o Cecilia Frachia obran la magia: esculturas de tamaño natural, en plastilina, desterrando las estructuras y el látex, para crear auténtico arte».

Tambien os dejo algunos de los enlaces que hablan de esta peculiar exposición.
El de la propia Escuela de Animación con Plastilina (EAP).
El de la marca de plastilina Jovi: Jovi.es
Y el del dibujante Vizcarra, toda una inspiración para los alumnos de la EAP: Vizcarra.info
Añadido el 26 de octubre:
El amigo Dalton me comenta este otro excelente enlace de la ilustradora, animadora y modeladora Monica Mansilla, que se autodescribe así:

Combina estas tres disciplinas a la perfección en sus trabajos. Amante de la ilustración clásica de cuentos infantiles, el surrealismo desde Arnold Böklin hasta Gary Baseman o Mark Ryden, Monica encuentra la inspiración en maestros del Stop Motion como Ladislaw Starevick, Jan Svankmajer, Ray Harryhaussen o Nick Park.

Toda una declaración de intenciones.

Aquest cap de setmana, passejant pel centre comercial Les Arenes, de Barcelona, he descobert alguns dels treballs de l’Escola d’Animació amb Plastilina (EAP), veritables escultures, amb format de divertides caricatures cinèfiles, algunes d’elles, que us convido a veure amb el convenciment que us van a agradar tant com a mi.
Darrere d’ells estan uns germans, Josep i Manuel Lagares, que tenen un Goya en el seu haver (el curt Los Girasoles, preseleccionat per l’Oscar 2000) i un Joan Vizcarra, el popular caricaturista de la revista El Jueves.
En el diari Deia n’he agafat part de la història:

«Joan Vizcarra sol ser qui plasma primer a paper un Stallone masegat, un Pau Gasol reptador o un Nicholson de front infinita. A partir d’aquí, els veterans animadors en plastilina Mónica Mancilla, Eudald Carré o Cecilia Frachia obren la màgia: escultures de mida natural, en plastilina, desterrant les estructures i el làtex, per crear autèntic art «.

També us deixo alguns dels enllaços que parlen d’aquesta peculiar exposició.
El de la pròpia Escuela de Animación con Plastilina (EAP).
El de la marca de plastilina Jovi: Jovi.es
I el del dibuixant Vizcarra, tota una inspiració per als alumnes de l’EAP: Vizcarra.info
Afegit el 26 d’octubre:
L’amic Dalton em comenta aquest altre excel·lent enllaç de la il·lustradora, animadora i modeladora Monica Mansilla, que s’autodefineix així:

Combina aquestes tres disciplines a la perfecció en els seus treballs. Amant de la il · lustració clàssica de contes infantils, el surrealisme des Arnold Böklin fins Gary Baseman o Mark Ryden, Monica troba la inspiració en mestres del Stop Motion com Ladislaw Starevick, Jan Svankmajer, Ray Harryhaussen o Nick Park.

Tota una declaració d’intencions.

Algunos tuiteos hasta el 22 de octubre

Powered by Twitter Tools

Powered by Twitter Tools

ETA en las viñetas

La declaración de ETA de ayer me ha hecho feliz. Ya era hora. Es un paso importantísimo hacia la reconciliación y el diálogo entre los vascos y de tranquilidad para la sociedad española.
Estas palabras, con diferentes matices, las estamos pronunciando todo el mundo.
Por eso, permitdme que os muestre algunas de las viñetas con las que los humoristas gráficos han dibujado la noticia.
Son los amigos y colegas Ferreres (El Periódico), Forges (El Pais), Manel Fontdevila (Público) y el poético Eneko (20 minutos).

La declaració d’ETA d’ahir m’ha fet feliç. Ja era hora. És un pas importantíssim cap a la reconciliació i el diàleg entre els bascos i de tranquil·litat per a la societat espanyola.
Aquestes paraules, amb diferents matisos, les estem pronunciant tothom.
Per això, permeteu-me que us mostri algunes de les vinyetes amb les que els humoristes gràfics han dibuixat la notícia.
Són els amics i col·legues Ferreres (El Periódico), Forges (El Pais), Manel Fontdevila (Público i el poètic Eneko (20 minutos).

Acompañar al enfermo

El miércoles pasado, hace justo una semana, despedíamos a mi amigo Enric Bruguera, de quien os he hablado hace un par de días…
Y este lunes, en la contra de La Vanguardia, el colega Víctor Amela entrevistaba a Marc Antoni Broggi, cirujano y presidente del Comité de Bioética de Catalunya.
A Víctor me une otro dolor similar de pérdida de otro amigo común, Jupe, fallecido hace dos años, también de cáncer. Maldito cáncer.
Dice Broggi en esa conversación un par de frases que me han llegado al fondo, pero que coinciden con mi actitud personal en estos dos casos que os citaba.

¿Qué es lo importante para bien morir?
-Sentirte acompañado, mirado, admirado: que haya alguien a tu lado que te vea de verdad. Y para eso suele ser mejor un amigo que un familiar.
-¿Por qué un amigo?
-A un familiar le cuesta verte: ve que no estarás en Navidad, ve el hueco que dejas…
-¿Cómo puedo ayudar a un amigo moribundo?
-Estando presente. No quieras hacer: ¡hay que estar! Se trata de saber estar: una mano, una mirada… Sé empático con él, no temas acercarte a él y defiende sus intereses.

A Jupe le pude conocer primero a distancia, a través de internet, y después en persona. Aún no he podido olvidar los días que estuvimos en contacto, su vitalidad, su valentía…
Enric me llamó un día, hace sólo cuatro meses. Hablaba de un tumor y de los peores. De entrada, me quedé en blanco. ¿Qué podía decir? Después me salieron frases a borbotones.
Por momentos me acordé de Jupe y de lo que nos había enseñado a todos sus amigos. A las pocas horas estábamos en el Hospital Clínic, a su lado, haciéndole compañía a él y a su familia.
Como dice Broggi, quisimos estar presentes, estar junto al amigo enfermo, apretar la mano, mirarle a los ojos, bromear para rebajar la tensión.
No era fácil aguantar el ánimo, porque el final se iba acercando de forma inexorable.
Tuve, además, la suerte de ser aconsejado por Gaspar Hernández, sensible periodista y escritor de La Garrotxa, que presenta el programa L’ofici de viure, en Catalunya Ràdio, y colabora en el suplemento Ideas de El Periódico, que tengo la fortuna de coordinar.
Gaspar me vino a decir eso, que lo más importante es que el enfermo se sienta bien acompañado. También me puso en contacto con una psico-oncóloga, Eva Juan Linares, quien me orientó en algunos aspectos.
A ambos les agradezco enormemente la atención, porque estas cosas nunca son fáciles.
Pero también os quiero decir que el contacto con el enfermo ofrece unos valores increíbles.
Creo que ver la valentía de Enric a la hora de afrontar un destino fatal ha sido de enorme valor para quienes le hemos rodeado.
Y también de su dignidad a la hora de enfrentarse a la muerte.
Ya véis. Hablo de valentía, de dignidad, de cariño… Del amor de su mujer, de su hija mayor, de toda su familia…
Uf…

Dimecres passat, fa just una setmana, acomiadàvem al meu amic Enric Bruguera, de qui us he parlat fa un parell de dies …
I aquest dilluns, a la contra de La Vanguardia, el col·lega Víctor Amela entrevistava Marc Antoni Broggi, cirurgià i president del Comitè de Bioètica de Catalunya.
A Víctor m’uneix un altre dolor similar de pèrdua d’un altre amic comú, Jupe, mort fa dos anys, també de càncer. Maleït càncer.
Diu Broggi en aquesta conversa un parell de frases que m’han arribat al fons, però que coincideixen amb la meva actitud personal en aquests dos casos que us citava.

-Què és l’important per a morir bé?
-Sentir-te acompanyat, mirat, admirat: que hi hagi algú al teu costat que et vegi de veritat. I per a això sempre és millor un amic que un familiar.
– Per què un amic?
-A un familiar li costa veure’t: veu que no estaràs per Nadal, veu el buit que deixes …
– Com puc ajudar un amic moribund?
-Estant present. No vulguis fer: cal estar! Es tracta de saber estar: una mà, una mirada … Sigues empàtic amb ell, no tinguis por acostar-te a ell i defensa els seus interessos.

A en Jupe el vaig poder conèixer primer a distància, a través d’internet, i després en persona. Encara no he pogut oblidar els dies que vam estar en contacte, la seva vitalitat, la seva valentia…
Enric em va trucar un dia, fa només quatre mesos. Parlava d’un tumor i dels pitjors. D’entrada, em vaig quedar en blanc. Què podia dir? Després em van sortir frases a borbollons.
Per moments em vaig recordar d’en Jupe i del que ens havia ensenyat a tots els seus amics. A les poques hores estàvem a l’Hospital Clínic, al seu costat, fent-li companyia a ell i a la seva família.
Com diu Broggi, vam voler ser presents, estar al costat de l’amic malalt, estrènyer la mà, mirar-lo als ulls, fer broma per rebaixar la tensió.
No era fàcil aguantar l’ànim, perquè al final s’anava acostant de manera inexorable.
Vaig tenir, a més, la sort de ser aconsellat pel Gaspar Hernández, sensible periodista i escriptor de la Garrotxa, que presenta el programa L’ofici de viure, a Catalunya Ràdio, i col·labora en el suplement Idees d’El Periódico, que tinc la fortuna de coordinar.
Gaspar em va venir a dir això, que el més important és que el malalt se senti ben acompanyat. També em va posar en contacte amb una psico-oncòloga, Eva Juan Linares, que em va orientar en alguns aspectes.
A tots dos els agraeixo enormement l’atenció, perquè aquestes coses mai són fàcils.
Però també us vull dir que el contacte amb el malalt ofereix uns valors increïbles.
Crec que veure la valentia d’Enric a l’hora d’afrontar un destí fatal ha estat d’enorme valor per als qui l’hem envoltat.
I també de la seva dignitat a l’hora d’enfrontar a la mort.
Ja veieu. Parlo de valentia, de dignitat, d’afecte … De l’amor de la seva dona, de la seva filla gran, de tota la seva família …
Uf …

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑