Dicen los psicólogos que cuando uno está un poco depre, lo mejor es darse un capricho.
Y tras la marea azul de este domingo, decidí ver qué condiciones económicas había para cambiar de coche.
Hay que consumir para generar empleo, nos explican. Y el sector del automóvil, junto con el de la construcción, son los más afectados.
Miré un par de anuncios en el diario. Deseché el de un coche de alta gama, imposible para mi bolsillo, y me centré en uno, de estos de bajo coste, un Dacia Duster, anunciado a partir de 10.700 euros.
Era un precio goloso y allí me fui. Pregunté por ese modelo y ese precio, pero el vendedor me dijo:
«Mire, en realidad, este modelo lo adquieren empresas y flotas, pero los particulares optan por una versión algo superior, con radio y aire acondicionado, que roza los 15.000 euros.»
Conchos, pensé, estamos hablando de casi una tercera parte, de casi un millón de las antiguas pesetas por encima de lo anunciado.
Pero el joven vendedor insistía:
«Claro que le podemos pedir ese modelo básico, pero piense que no tiene ni aire acondicionado. Además, si quiere reservar el otro, con 600 euros de paga y señal se lo reservo ya. En cambio, para el otro, tendría que dejarnos un depósito más alto, porque si se echa usted atrás, no lo podremos vender».
En la última parte de la consulta, pregunté sobre la posible tasación de mi coche, un utilitario de cinco años y 50.000 kilómetros. La oferta del comercial se situó en torno a los 3.500 euros. Mentalmente, la consideré insultante, pero no dije nada.
Salí del concesionario y unos centenares de metros más adelante, en otra marca de las que también publicitan un modelo a partir de una determinada cifra, pregunté por el anuncio.
Un rato más tarde, salí con una impresión similar… Y con la clara idea de seguir unos cuantos años más con el mismo coche.
Diuen els psicòlegs que quan un està una mica depre, el millor és donar-se un caprici.
I després de la marea blava d’aquest diumenge, vaig decidir veure quines condicions econòmiques havia per canviar de cotxe.
Cal consumir per generar ocupació, ens expliquen. I el sector de l’automòbil, juntament amb el de la construcció, són els més afectats.
Vaig mirar un parell d’anuncis al diari. Rebutgi el d’un cotxe d’alta gamma, impossible per a la meva butxaca, i em vaig centrar en un, d’aquests de baix cost, un Dacia Duster, anunciat a partir de 10.700 euros.
Era un preu llaminer i allà em vaig anar. Vaig preguntar per aquest model i aquest preu, però el venedor em va dir:
«Miri, en realitat, aquest model l’adquireixen empreses i flotes, però els particulars opten per una versió una mica superior, amb ràdio i aire condicionat, que frega els 15.000 euros.»
Conchos, vaig pensar, estem parlant de gairebé una tercera part, de gairebé un milió de les antigues pessetes per sobre del que s’havia anunciat.
Però el jove venedor insistia:
«És clar que li podem demanar aquest model bàsic, però pensi que no té ni aire condicionat. A més, si vol reservar l’altre, amb 600 euros de paga i senyal l’hi reservo ja. En canvi, per l’altre, hauria de deixar-nos un dipòsit més alt, perquè si es fa vostè enrere, no ho podrem vendre».
En l’última part de la consulta, vaig preguntar sobre la possible taxació del meu cotxe, un utilitari de cinc anys i 50.000 quilòmetres. L’oferta del comercial es va situar al voltant dels 3.500 euros. Mentalment, la vaig considerar insultant, però no vaig dir res.
Vaig sortir del concessionari i uns centenars de metres més endavant, en una altra marca de les que també publiciten un model a partir d’una determinada xifra, vaig preguntar per l’anunci.
Una estona més tard, vaig sortir amb una impressió similar … I amb la clara idea de seguir uns quants anys més amb el mateix cotxe.
La declaració d’ETA d’ahir m’ha fet feliç. Ja era hora. És un pas importantíssim cap a la reconciliació i el diàleg entre els bascos i de tranquil·litat per a la societat espanyola.
