Hacía días que quería comentaros la entrevista que aparece justo sobre estas líneas. Tres páginas del Dominical de El Periódico de Catalunya, fechadas en diciembre de 1981: ¡hace 30 años!
Se refiere a Juan Mari Bandrés, uno de los políticos vascos más interesantes de los años 70 y 80, fallecido hace unos días.
Quizá sea casualidad, pero fue mi primera entrevista en el suplemento del diario catalán. Había hecho otras, anteriormente, para el desaparecido vespertino Tele/exprés, como una, muy querida por mi, a Alfonso Carlos Comín. Fue una de las últimas a quien fuera líder de Cristianos por el Socialismo y del PSUC.
Como muchas de las entrevistas que realizamos los periodistas, aquella con Bandrés, fue fruto de mi interés personal por el personaje. Y fue la primera en que utilicé un viejo truco profesional de quienes trabajan por libre: la vendí antes de realizarla. Quiero decir, que se la ofrecí a mi jefa de entonces, Margarita Riviere, antes de haberla mantenido y escrito. Todo un farol, vamos.
Pero, en efecto, cuando la propuse y fue aceptada, empecé a llamar a diferentes personas hasta dar con el propio Bandrés. Quedamos en vernos en San Sebastián y allí acudí, pertrechado de cámara de fotos, grabadora y bolígrafo.
Me recibió en su propia casa y fue muy amable. Es curioso: ahora que tengo algunos años más de los que él tenía entonces, me asombra haber empezado la redacción de la entrevista señalando que no parecía viejo… cuando sólo tenía 49 años, entonces. Pero yo era un jovenzuelo de 24 y aquel político era, para mi, ¡mayor!
Si la leéis, podréis verr que hay mucho de actualidad en ella, pese a haberla realizado pocos meses después del intento de golpe de Estado de Tejero, en febrero de aquel año, y meses antes de la primera victoria electoral de Felipe González.
¡Qué cosas! Yo era freelance: me pagué el tren a San Sebastián (ida y vuelta en el mismo día) y el bocadillo del mediodía, acabé absolutamente empapado por un increíble chubasco que me pilló a medio kilómetro de la estación (tuve que poner toda mi ropa a secar en el departamento de literas que compartí con cinco personas más) y fui retribuido con una cantidad que casi no alcanzó a pagar lo gastado.
Pero la recompensa sigue siendo haber conocido a un político sensacional. Hay pocos como él.

Feia dies que volia comentar l’entrevista que apareix just sobre aquestes línies. Tres pàgines del Dominical d’El Periódico de Catalunya, datades al desembre de 1981: fa 30 anys!
Es refereix a Juan Mari Bandrés, un dels polítics bascos més interessants dels anys 70 i 80, mort fa uns dies.
Potser és casualitat, però va ser la meva primera entrevista al suplement del diari català. Havia fet altres, anteriorment, per al desaparegut vespertí Tele / exprés, com una, molt estimada per mi, a Alfonso Carlos Comín. Va ser una de les últimes a qui va ser líder de Cristians pel Socialisme i del PSUC.
Com moltes de les entrevistes que realitzem els periodistes, aquella amb Bandrés, va ser fruit del meu interès personal pel personatge. I va ser la primera en què vaig utilitzar un vell truc professional dels que treballen per lliure: la vaig vendre abans de realitzar-la. Vull dir, que la hi vaig oferir al meu cap d’aleshores, Margarita Riviere, abans d’haver mantingut i escrit. Tot un fanal, vaja.
Però, en efecte, quan la vaig proposar i va ser acceptada, vaig començar a cridar a diferents persones fins a trobar el propi Bandrés. Vam quedar en veure’ns a Sant Sebastià i allà vaig anar, proveït de càmera de fotos, gravadora i bolígraf.
Em va rebre a casa i va ser molt amable. És curiós: ara que tinc alguns anys més dels que ell tenia llavors, em sorprèn haver començat la redacció de l’entrevista assenyalant que no semblava vell … quan només tenia 49 anys, llavors. Però jo era un jovenet de 24 i aquell polític era, per mi, quina major!
Si la llegiu, podreu verr que hi ha molt d’actualitat en ella, tot i haver-la realitzat pocs mesos després de l’intent de cop d’Estat de Tejero, el febrer d’aquell any, i mesos abans de la primera victòria electoral de Felipe González.
Quines coses! Jo era freelance: em vaig pagar el tren a Sant Sebastià (anada i tornada en el mateix dia) i l’entrepà del migdia, vaig acabar absolutament xop per un increïble ruixat que em va agafar a mig quilòmetre de l’estació (vaig haver de posar tota la meva roba a assecar al departament de lliteres que vaig compartir amb cinc persones més) i vaig anar retribuït amb una quantitat que gairebé no va aconseguir a pagar el gastat.
Però la recompensa segueix sent haver conegut a un polític sensacional. N’hi ha pocs com ell.