Txerrad@s

El blog del periodista Txerra Cirbian

Página 18 de 169

Telefilmes

Cuando uno se dedica desde hace tiempo a informar de lo que pasa en el cine y la televisión, a veces pierde la perspectiva.
Seguro que estaréis de acuerdo en que cada día hay mejores series y que muchas películas no alcanzan la calidad que debieran.
También es cierto, y lo decía Jota Bayona el día que recogió su premio Goya, que hay «películas grandes, medianas y pequeñas» que sí tienen esa calidad, pero que por razones que no vienen al caso no llegan como debieran al gran público.
Anoche, una de esas pequeñas películas, hecha con un presupuesto probablemente pequeño, pero con un guión resultón, unos actores adecuados y una puesta en escena funcional, la emitía sin demasiado ruido TV3.
Se titulaba Mentiders (Mentirosos) y la dirigía la actriz Sílvia Munt, que ya lleva unas cuantas películas como realizadora a sus espaldas.
Son películas para televisión. Les llamamos telefilmes. Algunos son trabajos muy dignos. Y suelen tener más audiencia en un pase que algunas películas de autor en su trayectoria por las salas de cine.
Viéndola, escribí este tuit.

Aún se puede ver durante unos días en la web de TV3.

Quan un es dedica des de fa temps a informar del que passa en el cinema i la televisió, de vegades perd la perspectiva.
Segur que estareu d’acord que cada dia hi ha millors sèries i que moltes pel·lícules no assoleixen la qualitat que haurien.
També és cert, i ho deia Jota Baiona el dia que va recollir el seu premi Goya, que «hi ha pel·lícules grans, mitjanes i petites» que sí que tenen aquesta qualitat, però que per raons que no vénen al cas no arriben com degueren al gran públic.
Ahir a la nit, una d’aquestes petites pel·lícules, feta amb un pressupost probablement petit, però amb un guió resultón, uns actors adequats i una posada en escena funcional, la emetia sense massa soroll TV3.
Es titulava Mentiders i la dirigia l’actriu Sílvia Munt, que ja porta unes quantes pel · lícules com realitzadora a la seva esquena.
Són pel·lícules per a televisió. Els anomenem telefilms. Alguns són treballs molt dignes. I solen tenir més audiència en una passada que algunes pel · lícules d’autor en la seva trajectòria per les sales de cinema.
Veient-la, vaig escriure aquesta piulada.

Aún se puede ver durante unos días en la web de TV3.

Danza acrobática

Ballet, circo, danza acrobática…
Mi amigo Jordi me pasa el enlace de este vídeo correspondiente al Duo Paradise (en Youtube les subtitulan el espectáculo como Le plus grand cabaret du monde), una pareja ucraniana que es capaz de hacer lo que veréis en la superficie de una mesa redonda y donde quien soporta el peso no siempre es el hombre.
Maravillosos, sin duda.

Ballet, circ, dansa acrobàtica…
El meu amic Jordi m’ha passat l’enllaç d’aquest vídeo corresponent al Duo Paradise (a Youtube els hi subtitulen l’espectacle com Le plus grand cabaret du monde), una parella ucraïnesa que és capaç de fer el que veureu, sobre la superfície d’una taula rodona i on qui suporta el pes no sempre és l’home.
Meravellosos, sens dubte.

Blogs premiados

Un buen día del 2006, los colegas de 20 minutos decidieron crear unos premios a los mejores blogs. Y ahí siguen.
En la última edición han participado… ¡6.325 bitácolas! Es la mala salud de hierro de quienes siguen en la brecha de los blogs. Felicidades a todos ellos.
La pasada noche han galardonado a los siguientes. En negrita y enlazados, los dos ganadores absolutos, en votos y según el jurado. En su web, la lista entera por categorías.

  1. La Dimensión Vegana
  2. La Juani de Ana Sevilla
  3. Sumérgete al mundo de lo último en tecnología
  4. Yo fui a EGB
  5. El camino a seguir
  6. kuchi.fm (@hacerfotos)
  7. Pixi y Dixi
  8. Diario de una chica positiva
  9. Psicología gay: el blog de Gabriel J. Martín
  10. Todo Preescolar

Por cierto. No participo, porque sé que no me merezco ningún premio (¡qué más quisiera yo!) y quizá porque al trabajar para otro diario no quedaría bien ni elegante.

Un bon dia del 2006, els col·legues de 20 minutos van decidir crear uns premis als millors blocs. I hi segueixen.
A l’última edició hi han participat… 6.325 bitàcoles! És la mala salut de ferro dels que continuen al peu del canó dels blocs. Felicitacions a tots ells.
La passada nit han guardonat als següents. En negreta i enllaçats, els dos guanyadors absoluts, en vots i segons el jurat. A la seva web, la llista sencera per categories .

  1. La Dimensión Vegana
  2. La Juani de Ana Sevilla
  3. Sumérgete al mundo de lo último en tecnología
  4. Yo fui a EGB
  5. El camino a seguir
  6. kuchi.fm (@hacerfotos)
  7. Pixi y Dixi
  8. Diario de una chica positiva
  9. Psicología gay: el blog de Gabriel J. Martín
  10. Todo Preescolar

Per cert. No hi participo, perquè sé que no em mereixo cap premi (tant ho voldria jo!) I potser perquè en treballar per a un altre diari no quedaria bé ni elegant.

Jóvenes

En los últimos días he vuelto a tener esa agradable sensación de que nuestra juventud se mueve, hace cosas, tiene valores…
Ya no sólo personas muy próximas, que pese al mal momento económico emprende nuevos proyectos y promueve iniciativas, más allá de su rentabilidad económica.
Gracias Twitter, una vez más, conocí ayer a un par de personas muy interesantes.

Primero, por casualidad, leí este tuit de Carme Rodriguez:

Algo en mi interior me llevó a decirle que la culpa no es de los mensajeros, o sea, de los periodistas.

 

De ahí surgió un seguimiento mutuo de esta amante de la cultura no oficial, y a recomendar la lectura de un artículo de su blog, titulado Twitter y cultura: una combinacion altamente expansiva. Un texto muy, pero que muy interesante, de verdad.
Y gracias a un retuiteo de esta última, he conocido a David Parreño Mont, un joven estudiante de Palafrugell, de 17 años (¡17 años, sí!), aspirante a periodista y voluntario wikipedista, además de varias cosas más que podéis descubrir en su perfil @dapamont y en su web de Tumblr, David Parreño

Es un placer descubrir gente así. Y compartir sus experiencias.En els últims dies he tornat a tenir aquesta agradable sensació de que la nostra joventut es mou, fa coses, té valors …
Ja no només persones molt pròximes, que tot i el mal moment econòmic emprèn nous projectes i promou iniciatives, més enllà de la seva rendibilitat econòmica.
Gràcies a Twitter, un cop més, vaig conèixer ahir a un parell de persones molt interessants.

Primer, per casualitat, vaig llegir aquesta piulada de Carme Rodriguez:

Alguna cosa dins meu em va portar a dir-li que la culpa no és dels missatgers, és a dir, dels periodistes.

 

D’aquí va sorgir un seguiment mutu d’aquesta amant de la cultura no oficial, ja recomanar la lectura d’un article del seu bloc, titulat Twitter i cultura: una combinació altament expansiva. Un text molt, però que molt interessant, de veritat.
I gràcies a una repiulada d’aquesta última, he conegut David Parreño Mont, un jove estudiant de Palafrugell, de 17 anys (17 anys, sí!), aspirant a periodista i voluntari vikipedista, a més d’altres moltes coses que podeu descobrir al seu perfil @dapamont i al seu web de David Parreño.
És un plaer descobrir gent així. I compartir les seves experiències.

Teletwitter

Desde hace ya algún tiempo, ver la tele ya no es sólo ver tele.
Desde que los periodistas (sobre todo, pero no únicamente) usamos esa estupenda herramienta llamada Twitter desde los smartphones (teléfonos inteligentes) y las tabletas, ver cine, series, programas de todo tipo y galas de premios en especial, ver la tele, decía, se ha convertido en lugar de encuentro virtual de quienes expresamos nuestra opinión, de la misma manera que mi vecina lo hace en la panadería o el jubilado sin internet lo hace en el café del barrio.
Expresar nuestra opinión, esta es la cuestión. Convertir en tema del momento algo que está apareciendo por la tele y lograr que creamos que es lo más importante de nuestro mundo virtual.
A las 10 de la mañana de este gris lunes de febrero, aún hay ecos en internet de estos temas, relacionados casi todos ellos con la gala de los Premios Goya de cine, que anoche retransmitió TVE.

  • #PremiosGoya
  • #BONHUMORcom
  • Goya
  • #AllStarRac1
  • #ESTEvsOESTE
  • Candela Peña
  • Blancanieves
  • Eva Hache
  • Maribel Verdú
  • Bayona

Yo mismo tuiteé anoche, descuidando durante esas horas algo tan importante como son las personas con las que compartes el hogar, textos como estos, en los que pretendes ser (más o menos) ingenioso.

Y el último, esta misma mañana (anoche, corté el rollo del iPad, medio dormido, a las tantas):

¿Pero todo esto es la vida real? Yo creo que no: los trending topics representan, como mucho, la opinión de unos cuantos miles de tuiteros, como yo mismo, enganchados a la red.

Des de fa ja algun temps, veure la tele ja no és només veure televisió.
Des que els periodistes (sobretot, però no únicament) fem servir aquesta estupenda eina anomenada Twitter des dels smartphones (telèfons intel·ligents) i les tabletes, veure cinema, sèries, programes de tot tipus i gales de premis especialment, veure la tele, deia, es ha convertit en lloc de trobada virtual dels que expressem la nostra opinió, de la mateixa manera que la meva veïna ho fa al forn o el jubilat sense internet ho fa al cafè del barri.
Expressar la nostra opinió, aquesta és la qüestió. Convertir en tema del moment alguna cosa que està apareixent per la tele i aconseguir que creguem que és el més important del nostre món virtual.
A les 10 del matí d’aquest gris dilluns de febrer, encara hi ha ressons a internet d’aquests temes, relacionats gairebé tots ells amb la gala dels Premis Goya de cinema, que ahir a la nit va retransmetre TVE.

  • #PremiosGoya
  • #BONHUMORcom
  • Goya
  • #AllStarRac1
  • #ESTEvsOESTE
  • Candela Peña
  • Blancanieves
  • Eva Hache
  • Maribel Verdú
  • Bayona

Jo mateix vaig piluar ahir a la nit (descuidant durant aquestes hores una cosa tan important com són les persones amb les quals comparteixes la llar) textos com aquests, en els quals vols ser (més o menys) enginyós.

I l’últim, aquest mateix matí (ahir a la nit, vaig tallar el rotllo de l’iPad, mig adormit, a les tantes):

Però tot això és la vida real? Jo crec que no: els trending topics representen, com a molt, l’opinió d’uns quants milers de tuiters, com jo mateix, enganxats a la xarxa.

A la cara

Esta es la intervención de Ada Colau, miembro de la Plataforma de Afectados por las Hipotecas, ayer, martes, 5 de febrero, en la comisión de Economía del Congreso.
Con dignidad y valor, esta mujer les ha cantado las 40 a los banqueros, los verdaderos culpables de la situación que ha empobrecido a millones de personas.
Un video para copiar y difundir.

Aquesta és la intervenció de l’Ada Colau, membre de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, ahir, dimarts, 5 de febrer, a la comissió d’Economia del Congrés.
Amb dignitat i valor, aquesta dona els ha cantat les 40 als banquers, els veritables culpables de la situació que ha empobrit a milions de persones.
Un vídeo per copiar i difondre.

Esos adivinos…

Para que nos fiemos de esos elementos que se hacen pasar por adivinos y nos detallan hasta el último dato de nuestra vida…

Perquè ens refiem d’aquests elements que es fan passar per endevins i ens detallen fins l’última dada de la nostra vida…

Montserrat Carulla

Montserrat Carulla en la película ‘Orson West’

Fran Ruvira, director de la pelicula Orson West, me explica que el próximo martes, día 5, han programado un homenaje en el cine Alexandra de Barcelona a la veterana actriz Montserrat Carulla, recién galardonada con el Premio Gaudí de Honor de la Academia de Cine Catalán.

Haremos un pase especial de la película Orson West para homenajearla, porque es la última en la que la actriz ha participado de una manera especial.
El filme es un ejercicio de cine dentro de cine, de homenaje a la profesión, al trabajo de las actrices y actores, de sueños truncados e historias inacabadas, a partir del wéstern que Orson Welles quiso rodar en Carxe, considerada la última frontera de la lengua catalana.

El Colegio de Directores y Directoras de Cine de Catalunya ha galardonado a Ruvira con el Premio Opera Prima, que destaca el mejor director de cine novel del año y que otorga «con el fin de promocionar el talento emergente y los nuevos creadores». Orson West también está nominada a los Premios Gaudí por la banda sonora de Marc Vaillo.

Montserrat Carulla a la pel·lícula ‘Orson West’

Fran Ruvira, director de la pel·lícula Orson West, m’explica que dimarts que ve, dia 5, han programat un homenatge al cinema Alexandra de Barcelona a la veterana actriu Montserrat Carulla, recentment guardonada amb el Premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia de Cinema català.

Farem un passi especial d’Orson West per homenatjar-la, perquè és l’última en la qual l’actriu hi ha participat d’una manera especial.
El film és un exercici de cinema dins del cinema, d’homenatge a la professió, a la feina de les actrius i actors, de somnis truncats i històries inacabades, a partir del western que Orson Welles va voler rodar a Carxe, considerada l’última frontera de la llengua catalana.

El Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya ha guardonat Ruvira amb el Premi Opera Prima, que destaca el millor director de cinema novell de l’any i que atorga «amb la finalitat de promocionar el talent emergent i els nous creadors». Orson West també està nominada als Premis Gaudí per la banda sonora de Marc Vaillo.

Los otros hombres de negro

Hace unos días, con el cambio de rumbo del TeleTodo, el suplemento que coordino en El Periódico de Catalunya, se nos ocurrió incluir una nueva sección, un recordatorio de cómo era la tele hace diez años.
Para que la cifra fuera redonda, tiramos un poquito hacia atrás, y el nombre de la nueva columna quedó así: Pasó en el 2000.
Este es el primer artículo que escribí, el pasado día 19 de enero.
Empezaba así:

El año 2000 parece una fecha lejana, muy lejana, y solo han pasado 13 años. Pero el diario (y este suplemento) se imprimían en blanco y negro: solo eran en color la portada y contraportada. Habíamos superado el famoso efecto 2000, con el que unos cuantos agoreros habían pronosticado el caos de los ordenadores; Juan José Ibarretxe era aún lendakari y la muerte sorprendía a la anciana madre del rey Juan Carlos.
En la tele teníamos a nuestros hombres de negro: no los enviados por Europa a fiscalizarnos las cuentas, sino los reporteros del Caiga quien caiga de la primera época, con Gran Wyoming, Juanjo de la Iglesia, Javier Martín, Pablo Carbonell, Arturo Valls y compañía…

Lo podéis leer entero en formato pdf, aquí. Espero que os guste.

Fa uns dies, amb el canvi de rumb del TeleTodo, suplement que coordino a El Periódico de Catalunya, se’ns va acudir incloure una nova secció, un recordatori de com era la tele fa deu anys.
Perquè la xifra fos rodona, vam decidir anar una mica més cap enrere en el temps, i el nom de la nova columna va quedar així: Va passar el 2000.
Aquest és el primer article que vaig escriure, el passat dia 19 de gener.
Començava així:

L’any 2000 sembla una data llunyana, molt llunyana, i només han passat 13 anys. Però el diari (i aquest suplement) s’imprimien en blanc i negre: només eren en color la portada i contraportada. Havíem superat el famós efecte 2000, amb el qual uns quants malastrucs havien pronosticat el caos dels ordinadors, Juan José Ibarretxe era encara lehendakari i la mort sorprenia a l’anciana mare del rei Joan Carles.
A la tele teníem als nostres homes de negre: no els enviats per Europa a fiscalizarnos comptes, sinó els reporters del Caiga quien caiga de la primera època, amb Gran Wyoming, Juanjo de la Iglesia, Javier Martín, Pablo Carbonell, Arturo Valls i companyia.

El podeu llegir sencer en format pdf, aquí. Espero que us agradi.

Otros documentales

Para Todos la 2 – ONG – Josep Lluís Penadès

Hace unos días os hablaba (todavía está en la columna de la derecha) de un documental diferente que todavía están haciendo Lala Gomà y Rosa Cornet, sobre la antigua esclava Hadijatou.
Ahora os hablo de lo que ha hecho el antiguo periodista y actual documentalista Josep Lluís Penadès sobre la terrible situación que sufren los indígenas Emberá y Wounaan de Colombia.
El video corresponde a la entrevista realizada en el programa Para Todos La 2 de TVE en el habla su autor.
Otra mirada documental, otra forma de hacer periodismo.

Para Todos la 2 – ONG – Josep Lluís Penadès

Fa uns dies us parlava (encara hi és a la columna de la dreta) d’un documental diferent que encara estàn fent la Lala Gomà i la Rosa Cornet, sobre la antiga esclava Hadijatou.
Ara us parlo del que ha fet l’antic periodista i actual documentalista Josep Lluís Penadès sobre la terrible situació que pateixen els indígenes Emberá i Wounaan de Colòmbia.
El video correspón a l’entrevista realitzada en el programa Para Todos La 2 de TVE en la parla el seu autor.
Una altra mirada documental, una altra forma de fer periodisme.

Lance

Hoy es un día en que todo el mundo se lanzará a crucificar a Lance Armstrong. Es lógico.
No me gustan los tramposos. Me sigo quedando con los ciclistas que suben puertos de montaña a base de bocadillos de chorizo o de jamón y tomándose un carajillo en mitad de la ruta.
Me ha gustado, como otras muchas veces, el tuit de Mario Tascon:

«El dinero negro es la EPO de la política»

Genial.

Tuit de Mario TascónAvui és un dia en què tothom es llançarà a crucificar Lance Armstrong. És lògic.
No m’agraden els tramposos. Em segueixo quedant amb els ciclistes que pugen ports de muntanya a base d’entrepans de xoriço o de pernil i prenent un cigaló al mig de la ruta.
M’ha agradat, com moltes vegades, el tuit de Mario Tascón:

«El diner negre és l’EPO de la política»

Genial.

Tuit de Mario Tascón

Otra manera de reciclar

A raíz de mi anterior post sobre la campaña Envàs, ón vas? (Envase, dónde vas), me ha llegado esta información y este vídeo, que me parecen realmente interesantes.
Al final del artículo El auténtico objetivo de la campaña ‘On vas envàs’, que os sugiero leer atentamente, Víctor Mitjans dice lo siguiente:

«No quisiéramos, en ningún caso, generar desencanto sino abrir una reflexión sobre las limitaciones y aspectos a mejorar en el modelo de gestión de residuos. El objetivo debería ser avanzar hacia el residuo cero, un futuro donde no se pusiera en el mercado ningún producto que no fuera reutilizable, reciclable o compostable, y que distribuyera responsabilidades económicas de manera justa y transparente librando la administración de unas cargas que no los deberían corresponder».

En definitiva: la cuestión no sólo consiste en separar bien los residuos, sino intentar generar menos basura no reciclable.

Arran del meu anterior post sobre la campanya Envàs, on vas, m’ha arribat aquesta informació i aquest vídeo, que em semblen realment interessants.
Al final de l’article L’autèntic objectiu de la campanya ‘On vas envàs’, que us suggereixo llegir atentament, Víctor Mitjans diu el següent:

«Amb aquest article no voldríem, en cap cas, generar desencís sinó obrir una reflexió sobre les limitacions i aspectes a millorar en el model de gestió de residus. L’objectiu hauria de ser avançar cap al residu zero; un futur on no es posés en el mercat cap producte que no fos reutilitzable, reciclable o compostable, i que distribuís responsabilitats econòmiques de manera justa i transparent deslliurant l’administració d’unes càrregues que no els haurien de correspondre «.

En definitiva: la qüestió no només consisteix a separar bé els residus, sinó intentar generar menys escombraries no reciclables.

Suscripciones

Antes de finalizar el año, viendo cómo estaba el patio (periodístico), empecé a revisar algunas de las publicaciones que leo habitualmente.
En general, los medios de comunicación no viven solo de los lectores, oyentes u espectadores. La publicidad suele ser una fuente importante de sus ingresos.
Pero sí es cierto que unas pocas pueden mantenerse, o casi, con nuestra ayuda.
Y una forma de apoyarlas, para que sigan existiendo y que los colegas que escriben en ellas puedan seguir ejerciendo la profesión con (una cierta) libertad es suscribirse a ellas.

 

De hecho, a varias revistas me he suscrito a través de internet, para poder leerlas en el ordenador o en la tableta. Otras me llegan en papel. A algunas las doy un apoyo solidario. Y voy alternando, para que la factura no sea excesiva.
Ya sé que no están los tiempos para derroches y que existen otras prioridades. Así que solemos dejar la cultura en último término, depués del café en el bar, donde sí hojeamos el periódico, que es gratis, claro.
Sin ánimo de polemizar, mientras un café supera el euro en cualquier bar, la suscripción a un diario cualquiera en internet no llega a los 10 euros mensuales: ¡menos de 30 céntimos al día!
Y no hago la división por el número de páginas, porque casi me da vergüenza ver a cómo sale la columna de cualquier experto en temas de importancia.
Lamentablemente, no sabemos valorar el coste de la información, y menos, el de la información independiente.

Abans de finalitzar l’any, veient com estava el pati (periodístic), vaig començar a revisar algunes de les publicacions que llegeixo habitualment.
En general, els mitjans de comunicació no viuen només dels lectors, oients o espectadors. La publicitat sol ser una font important dels seus ingressos.
Però sí és cert que n’hi ha unes poques que poden mantenir-se, o gairebé, amb la nostra ajuda.
I una forma de recolzar-les, perquè segueixin existint i que els col·legues que escriuen en elles puguin seguir exercint la (nostra) professió amb (una certa) llibertat és subscriure-us hi.

 

De fet, a diverses revistes m’he subscrit a través d’internet, per poder llegir a l’ordinador o a la tauleta. Altres m’arriben en paper. A algunes les dono un suport solidari. I vaig alternant, perquè la factura no sigui excessiva.
Ja sé que no estan els temps per malbarataments i que hi ha altres prioritats. Així que solem deixar la cultura en darrer terme, deprés del cafè al bar, on sí hi fullegem el diari, que és gratis, es clar.
Sense ànims de polemitzar, mentre un cafè supera l’euro en qualsevol bar, la subscripció a un diari qualsevol en internet no arriba als 10 euros mensuals: menys de 30 cèntims al dia!
I no faig la divisió pel nombre de pàgines, perquè gairebé em fa vergonya veure com surt la columna de qualsevol expert en temes d’importància.
Lamentablement, no sabem valorar el cost de la informació, i menys, el de la informació independent.

Enrique Meneses

Cámara abierta 2.0 – El blog de Enrique Meneses

El pasado domingo fallecía en Madrid Enrique Meneses, uno de esos reporteros de raza, famoso, entre otras muchas cosas, por haber sido el primer periodista en pisar Sierra Maestra, cuando Fidel Castro y Che Guevara aún se preparaban para echar a patadas de Cuba a Fulgencio Batista.
El amor por el periodismo de este hombre ha sido tal, pese a su edad avanzada y su delicado estado de salud, fue capaz de crear y mantener un blog en el que escribía casi a diario, hasta unos días antes de morir. Y es que él decía que el futuro de los periodistas está en los blogs. Veremos.
Esta noche, La 2 de TVE le rinde tributo con el estreno (23.00 horas) del documental Oxígeno para vivir, de Georgina Cisquella:

«Un viaje por la historia, el periodismo y los hechos que han marcado las últimas décadas a través del relato del propio Meneses y de otros profesionales».

Georgina nos recuerda también el momento en que conoció a Meneses y que plasmó en un reportaje de aquel Cámara abierta 2.0 que ella creo y dirigió.

Cámara abierta 2.0 – El blog de Enrique Meneses

Diumenge passat <a title="La noticia, en el diario El País» href=»http://cultura.elpais.com/cultura/2013/01/07/actualidad/1357523916_636723.html» target=»_blank»>va morir a Madrid Enrique Meneses, un d’aquests reporters de raça, famós, entre moltes coses, per haver estat el primer periodista a trepitjar Serra Mestra, quan Fidel Castro i Che Guevara encara es preparaven per fer fora puntades de Cuba a Fulgencio Batista.
L’amor pel periodisme d’aquest home ha estat tan gran, malgrat la seva edat avançada i el seu delicat estat de salut, va ser capaç de crear i mantenir un blog  on hi escrivia gairebé cada dia, fins uns dies abans de morir. I és que ell deia que el futur dels periodistes està en els blocs. S’ha de veure.
Aquesta nit, La 2 de TVE li rendeix tribut amb l’estrena (23.00 hores) del documental  
Oxígeno para vivir, de Georgina Cisquella:

«Un viatge per la història, el periodisme i els fets que han marcat les últimes dècades a través del relat del propi Meneses i d’altres professionals».

Georgina ens recorda també el moment en què va conèixer a Meneses i que va plasmar en un reportatge de Cámara abierta 2.0, un programa que ella va crear i  dirigir.

Anuncio musical

En Catalunya han puesto en marcha una campaña institucional para fomentar el reciclaje. Estupendo.
Me fastidia ver al puñetero tendero de abajo echando el carton de sus cajas al contenedor de los residuos orgánicos. A ver si se entera, hombre.
Os decía lo del anuncio, porque es… ummm… odioso. Sí. Odioso. Podéis verlo vosotros mismos, aunque hay quien lo defiende.
Tiene casi todo a favor: un mensaje claro, un escenario original, unas chicas guapas…
Pero vayamos por partes.
El espot explica dónde has de colocar cada tipo de envase. Muy bien.
El escenario es una casa cuyas partes están realizadas con cartón: todo un ejemplo de reciclaje. Fantástico.
Las chicas son las tres actrices del grupo The Mamzalles: jóvenes, atractivas, sexis dentro de un orden. Se mueven bien en su línea de música-teatro-cabaret.
Pero hay algo que me tira para atrás cuando empiezan a canturrear en el anuncio, esa musicalización del pareado: envás on vas (envase, dónde vas). Quizá sea culpa del publicista que lo ha creado. No sé.
Pero no creo ser el único: el semanario satírico El Bé Negre ha llegado a publicar una (sarcástica) noticia en la que alguien asesina a las chicas.
En cuanto a la efectividad… El de la tienda creo que tampoco ha entendido el mensaje… ¿Quizá porque es chino?

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
NOTA (añadida el martes 8 de enero)
Ya publicado el post, varios amigos han discrepado amablemente.
Por ejemplo, Carles dice:

«A mí me gusta, engancha… Se ve diferente. Me hace gracia. Ahora cuando veo un envase piens … ¿a donde vas?»

Y Kiqu añade:

«Me gusta el anuncio… y ellas. Yo le veo un look de esos americanos de los 50 o 60. Las sister-nosequé. Con cierta musicalidad».

Y añade un enlace de Youtube con sorpresa.
Finalmente, mi colega Toni explica:

«Es un anuncio retro-musical simpático y ellas son monas. Lo que a mí me pasa es que normalmente cuando escucho canciones me quedo con la melodía y no me fijo con la letra (hay letristas que los deberían enviar de vacaciones). Si mucha gente hace como yo, el anuncio no servirá de nada.»

A Catalunya han posat en marxa una campanya institucional per fomentar el reciclatge. Fantàstic!
Em fastigueja veure el punyeter botiguer de sota llençant les seves caixes de cartró al contenidor dels residus orgànics. A veure si s’assabenta, home.
Us deia allò de l’anunci, perquè és … ummm … odiós. Sí, odiós. Hi podeu veure’l vosaltres mateixos, tot i que hi ha qui el defensa.
Té gairebé tot a favor: un missatge clar, un escenari original, unes noies maques…
Però anem a pams.
L’espot explica on has de col·locar cada tipus d’envàs. Molt bé!
L’escenari és una casa les parts de la qual estan realitzades amb cartró: tot un exemple de reciclatge. Excel·lent!
Les noies són les tres actrius del grup The Mamzelles: joves, atractives, sexis dins d’un ordre. Es mouen bé en la seva línia de música-teatre-cabaret.
Però hi ha una cosa que em tira enrere quan comencen a cantussejar a l’anunci, una musicalització del rodolí: envàs, on vas?
I no crec ser l’únic: el setmanari satíric El Bé Negre ha arribat a publicar una (sarcàstica) notícia en què algú assassina a les tres noies.
Quant a l’efectivitat … El de la botiga crec que tampoc ha entès el missatge… Potser perquè és xinès?

============================================================
NOTA (afegida el dimarts 8 de gener)
Quan ja havia publicat aquest post, alguns amics han discrepat amablement.
Per exemple, Carles diu:

«Jo vaig veure l’anunci a la TV quan estava de vacances… i tot i ser diferent em va com agradar, enganxa i es veu diferent. A mí em fa gràcia i m’agrada. Ara, quan veig un envàs penso… on vas?!»

I Kiqu afegeix:

«Dons a mi m’agrada l’anunci. I elles també. Jo li veig un look d’aquells americans dels 50 o 60. Les sister noseque. Amb una certa musicalitat. Si desconnectes a la tercera, igual t’estalviaràs que el cervell te la repeteixí constantement».

I afegeix un enllaç de Youtube amb sorpresa.
Finalment, el meu col·lega Toni explica:

«És un anunci retro-musical simpàtic i elles són mones. El que a mi em passa és que normalment quan escolto cançons em quedo amb la melodia i no em fixo amb la lletra (hi ha lletristes que els haurien d’enviar de vacances). Si molta gent fa com jo, l’anunci no servirà de res.»

Cine y sueños


Tots els camins de Déu – Teaser Trailer 2012 from Niu d’Indi on Vimeo.

Recuerdo a Luis Eduardo Aute cantando aquello de «Cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños, cine son».
Y nada mejor que iniciar el año con el primer tráiler de Todos los caminos de Dios, esa película de Aritz Cirbián en la que confiamos casi 300 micromecenas y que esperamos llegue pronto a su finalización y la podamos ver en pantalla grande.
Algo que también le deseo a ese documental in progress de Lala Gomà y Rosa Cornet sobre la antigua esclava Hadijatou Mani.
Lo dicho nuestros sueños «cine son».
Tots els camins de Déu – Teaser Trailer 2012 from Niu d’Indi on Vimeo.

Recordo Luis Eduardo Aute cantant allò de «Cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños, cine son».
I res millor que iniciar l’any amb el primer tràiler de Tots els camins de Déu, la pel·lícula de Aritz Cirbián y  en què confiem gairebé 300 micromecenas i que esperem arribi aviat a la seva finalització i la puguem veure en pantalla gran.
Una cosa que també li desitjo a aquest documental in progress de Lala Gomà i Rosa Cornet sobre l’antiga esclava Hadijatou Mani.
El que us deia: els nostres somnis, «cinema són».

Feliz año

Como podéis ver, esta foto es de un lugar bien conocido, que seguramente descubrirán los amantes de la serie Juego de tronos.
Pero si no lo habéis descubierto, no os preocupéis, que dentro de un par de días os cuento dónde y cómo la hice.
Así que ¡Feliz año!, sin más rollos, que textos profundos y sesudos ya lo escriben todos esos articulistas mejor pagados que los curritos como yo.

Com podeu veure, la foto és d’un lloc ben conegut, que segurament descobriran els amants de la sèrie Joc de trons.
Però si no ho heu descobert, no us preocupeu, que d’aquí a un parell de dies us conte on i com la vaig fer.
Així que Bon any!, sense més rotllos, que textos profunds i saberuts ja n’escriuen tots aquests articulistes més ben pagats que els pencaires com jo.

Un mundo para los niños

Los asistentes a un concierto de un coro infantil en la ciudad alemana de Wuppertal se quedaron atónitos cuando presenciaban esta actuación.

Se trata de una acción de la empresa de publicidad Grey en Alemania para la ONG International Children’s Fundation con motivo del Día Universal del Niño.

Recordad:

«Cada tres segundos el mundo pierde un niño».

Els assistents a un concert d’un cor infantil a la ciutat alemanya de Wuppertal es van quedar atònits quan presenciaven aquesta actuació. Es tracta d’una acció de l’empresa de publicitat Grey a Alemanya per a l’ONG International Children’s Fundation amb motiu del Dia Universal del Nen. Recordeu:

«Cada tres segons el món perd un infant».

Los 'Pulseras' de verdad

Os dejo unas fotos de Eli Muca tomadas en la Fiesta de la Gorra de la Afanoc.
Los Pulseras Rojas de la tele junto a los pulseras rojas de verdad. El encuentro fue bonito y emotivo.
Podéis ver todas las imágenes en el Facebook de la Afanoc.

Us deixo unes fotos de l’Eli Muca preses a la Festa de la Gorra de l’Afanoc.
Els Polseres Vermelles de la tele al costat dels polseres vermelles de veritat. La trobada va ser maca i emotiva.
Podeu trobar totes les imatges al Facebook de l’Afanoc.

Los falsos clics solidarios

Estoy hasta el gorro de algunas leyendas urbanas que asocian el entrar en una determinada página o vídeo (hacer clic, le llaman) con la donación de unos céntimos a una causa solidaria.
La mayor parte de las veces, ese incremento de tráfico únicamente está relacionado con temas publicitarios, cuyo rendimiento final desconozco.
Me centro en un par de casos, que se corresponden a los dos vídeos que os cuelgo aquí.
El de San Juan de Dios corre por la red en correos de amigos que aseguran que hacer clic o ver el vídeo reporta cierta cantidad a la entidad.
El caso es que, justo debajo del vídeo, hay un párrafo de sus responsables que indican claramente que no es así.

El visionado del video NO reporta ningún donativo. Haz tu donativo en Obra social Sant Joan de Déu si quieres financiar la investigación del cáncer infantil.

Pero esto parece que no lo lee casi nadie.
El otro vídeo corresponde a una campaña similar, y sus autores lo explican perfectamente. A partir del mismo, mi compañera Núria Martinez se puso en contacto con ellos y redactó esta noticia, que podéis leer íntegra en El Periódico:

Una chica que supera una fibrosis pulmonar, protagonista de una nueva campaña 2.0. El proyecto del Grupo SIFU busca romper las barreras que encuentran las personas con discapacidad.

El último caso que me ha llegado se refiere a una acción solidaria para con niños con cáncer de Madrid, y viene apadrinada por una entidad médica privada. Sinceramente, no les conozco.
Hace tiempo que conozco el trabajo de la Afanoc y les cito a menudo. E intento colaborar (y compartir con vosotros) en las acciones de diversas entidades, como Intermón, Unicef, Acción contra el Hambre, Amnistía Internacional, WWF y tantas otras. Para todas ellas, lo mejor es efectuar una aportación directa, ya sea a través de su página web o de vuestra caja de ahorros o entidad bancaria.
Hay otras muchas formas de colaborar y ayudar, pero me temo que hacer sólo clic no sirve: hay que rascarse el bolsillo.

Estic fins als nassos d’algunes llegendes urbanes que associen el entrar en una determinada pàgina o vídeo (fer clic, en diuen) amb la donació d’uns cèntims a una causa solidària.
La major part de les vegades, aquest increment de trànsit únicament està relacionat amb temes publicitaris, el rendiment final desconec.
Em centre en un parell de casos, que es corresponen als dos vídeos que us penjo aquí.
El de Sant Joan de Déu corre per la xarxa en correus d’amics que asseguren que fer clic o veure el vídeo reporta certa quantitat a l’entitat.
El cas és que, just a sota del vídeo, hi ha un paràgraf dels seus responsables que indiquen clarament que no és així.

El visionat del vídeo NO reporta cap donatiu. Fes el teu donatiu en l´Obra social Sant Joan de Déu si vols finançar la investigació del càncer infantil.

Però això sembla que no el llegeix gairebé ningú.
L’altre vídeo correspon a una campanya similar, i els seus autors ho expliquen perfectament. A partir d’aquest, la meva companya Núria Martínez es va posar en contacte amb ells i redactar aquesta notícia, que podeu llegir de forma íntegra a El Periódico:

Una noia que supera una fibrosi pulmonar, protagonista d’una nova campanya 2.0. El projecte del Grup SIFU busca trencar les barreres que troben les persones amb discapacitat.

L’últim cas que m’ha arribat es refereix a una acció solidària envers nens amb càncer de Madrid, i està apadrinada per una entitat mèdica privada. Sincerament, no els conec.
Fa temps que conec el treball de l’Afanoc i els cito sovint. I intento col·laborar (i compartir amb vosaltres) amb diverses entitats, com ara Intermón, Unicef, Acció contra la Fam, Amnistia Internacional, WWF i tantes altres. Per a totes elles, el millor és fer una aportació directa, ja sigui a través de la seva pàgina web o de la vostra caixa d’estalvis o entitat bancària.
Hi ha moltes formes de col·laborar i ajudar, però em temo que fer sol clic no serveix: cal rascar-se la butxaca.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑