He de confessar que m’entusiama i em repel·leix alhora Jose Mourinho.
Com a actor, com a gran intèrpret del seu paper, em sento fascinat per ell. Sempre em sorprèn la seva provocadora capacitat de treure’s del barret el conillet blanc més oportú als seus interessos.
Però el seu personatge, el dolent de la pel·lícula, em repel·leix. Em repelen les seves excuses de mal perdedor, la seva nul·la elegància i cavallerositat, les seves mentides disfressades de mitges veritats, la seva capacitat d’entabanar a una afició -la madridista- que no es mereix a un individu així.
Hi ha qui apel a aquella gastada frase que «això no és un joc de senyoretes». Perdonin, senyors masclistes, però jo opto per l’ètica en l’esport. A no ser que el que practica Mou i els seus jugadors no sigui ni futbol ni esport.
Com podem educar els més joves en valors com la solidaritat, la noblesa i el joc net, quan el que es predica és la individualitat, l’empenta i la duresa? I com podem eliminar la violència als camps i a les grades quan se li treu importància al trepitjada, a la planxa, a l’entrada bruta, a lesionar al contrari?
És clar que, potser, estem parlant de rugbi i no de futbol americà…