Categoría: Literatura (Página 1 de 6)

Acaben d’arribar a les meves mans un parell de primeres novel·les en català escrites per periodistes que m’han cridat l’atenció.
La primera és Autòdrom, d’Octavi Botana, programador cultural a la FNAC, que debuta amb aquesta obra il·lustrada per l’Isidre Monés i pulcrament editada per La Galera en el seu segell Narrativa Singular. L’he començat a mirar i ja m’ha atrapat des de la seva insòlit prefaci en positiu i en negatiu. Comença així:

«Aquesta història no és certa, però tots els llocs que s’hi descriuen han existit / Aquesta història és veritable, però els llocs que s’hi descriuen no han existit mai «.

I una frase:

«Viure és reomplir constantment un recipient foradat».

La segona és Les causes perdudes, de Xevi Sala, director adjunt del diari El Punt, que també debuta en la ficció amb aquesta obra, centrada en un cas més actual, un mestre és el principal sospitós de la desaparició d’una alumna, però amb la marginació i la intolerància de rerefons.
En aquest cas, l’interès s’ha augmentat quan he vist que el llibre és finalista del Premi Prudenci Bertrana de Novel.
M’ha agradat també la seva dedicatòria:

«A dues persones a qui hauria agradat veure aquesta novel·la publicada: al meu pare, Benet, i al meu sogre, Xavier».

No sé si tindré temps de llegir-les abans de la invasió literària que s’acosta amb Sant Jordi, però ho intentaré.
Ho dic perquè no fa gaire també vaig començar a llegir el Diari d’un progre desconcertat, d’Iu Forn, però com vaig començar a veure’m perillosament retratat en ella, la tinc encara a la tauleta de nit, esperant torn. Ho sento, Iu.

Acaban de llegar a mis manos un par de primeras novelas en catalán escritas por periodistas que me han llamado la atención.
La primera es Autòdrom, de Octavi Botana, programador cultural en la FNAC, que debuta con esta obra ilustrada por Isidre Monés y pulcramente editada por La Galera en su sello Narrativa Singular. La he empezado a ojear y ya me ha atrapado desde su insólito prefacio en positivo y en negativo. Empieza así:

«Esta historia no es cierta, pero todos los lugares que se describen en ella han existido / Esta historia es verdadera, pero los lugares que se describen en ella no han existido nunca».

Y una frase:

«Vivir es rellenar constantemente un recipiente agujereado».

La segunda es Les  causes perdudes, de Xevi Sala, director adjunto del diario El Punt, que también debuta en la ficción con esta obra, centrada en un caso más actual, un maestro es el principal sospechoso de la desaparición de una alumna, pero con la marginación y la intolerancia de trasfondo.
En este caso, el interés se ha acrecentado cuando he visto que el libro es finalista del Premio Prudenci Bertrana de Novela.
Me ha gustado también su dedicatoria:

«A dos personas a las que hubiera agrado ver esta novela publicada: a mi padre, Benet, y a mi suegro, Xavier».

No sé si tendré tiempo de leerla antes de la invasión literaria que se avecina con Sant Jordi, pero lo intentaré.
Lo digo porque no hace mucho también empecé a leer Diari d’un progre desconcertat, de Iu Forn, pero como empecé a verme peligrosamente retratado en ella, la tengo aún en la mesilla de noche, esperando turno. Lo siento, Iu.