Hasta hace poco era un lector asiduo de las novelas de Donna Leon, pero empieza a hartarme un poco.
Empecé a disfrutar con la creadora del Comisario Brunetti hace más de una década, coincidiendo con mi pasión por Venecia.
He visitado la ciudad de los canales al menos en diez ocasiones a lo largo de treinta años. Sobre todo, en los últimos tiempos, a casi un ritmo de visita casa dos años…
Fins fa poc era un lector assidu de les novel·les de la Donna Leon, però comença a afartar-me una mica.
Vaig començar a gaudir amb la creadora del comissari Brunetti fa més d’una dècada, coincidint amb la meva passió per Venècia.
He visitat la ciutat dels canals com a mínim en deu ocasions al llarg de trenta anys. Sobretot, en els últims temps, a gairebé un ritme de visita casa dos anys.
Conec només una miqueta Venècia. No sóc un expert, però bé … sóc capaç de recórrer els seus carrers sense un pla i no perdre.
I això ho he aconseguit després d’algunes estades llargues, allotjat en cases de coneguts o apartaments llogats, que m’han permès viure al ritme dels venecians, comprar en els seus mercats i botigues, i menjar en restaurants populars o prendre un vi i una tapa en els seus bars.
Conozco sólo un poquito Venecia. No soy un experto, pero bueno… soy capaz de recorrer sus calles sin un plano y no perderme.
Y eso lo he logrado después de algunas estancias largas, alojado en casas de conocidos o apartamentos alquilados, que me han permitido vivir al ritmo de los venecianos, comprar en sus mercados y tiendas, y comer en restaurantes populares o tomar un vino y una tapa en sus bares.
He seguido guías de todo tipo, pero reconozco que la que más me ha gustado es La Venecia secreta de Corto Maltés, publicado por Norma Editorial. Sigue siete itinerarios curiosos y diferentes a los turísticos más habituales por la ciudad recreada por el dibujante Hugo Pratt para las aventuras de su famoso personaje.
Todo esto venía a cuento de que a la atracción que en mí provoca Venecia se suma mi gusto por la novela negra.
Las obras de Donna Leon me hacen gracia. Se leen con rapidez y tienen un trasfondo social, más que político, que enriquecen las tramas policiacas de la autora.
No son nada del otro mundo ni sorprenden. Un amigo dice que les falta «chicha» donde hincarles el diente.
Tengo que reconocer que Muerte en La Fenice o Acqua alta, entre sus primeras obras, me gustaron bastante.
Recuerdo haber entrevistado a la autora para mi diario e, incluso, haber realizado un reportaje (textos y fotos) sobre los escenarios reales donde la escritora ubica las peripecias de sus personajes.
Pero hace ya unos meses –no digo días ni semanas–, cuando empecé a leer Conclusiones preliminares, último libro (en castellano, Seix Barral lo ha traducido como Testamento mortal, mientras Edicions 62 ha mantenido el título original), ya me costó arrancar.
Y me ha costado terminarlo. Tengo la sensación de que entre el primer capítulo (que podéis descargar de la web de la editorial) y el último, donde se concentran los trazos policiacos de la obra, en el resto sólo hay paja.
Lástima, porque Donna Leon me cae bien y siento que la escritora ha perdido gas y se anda por las ramas: cada día se repite más.He seguit guies de tot tipus, però reconec que la que més m’ha agradat és La Venecia secreta de Corto Maltés, publicat per Norma Editorial. Segueix set itineraris curiosos i diferents als turístics més habituals per la ciutat recreada pel dibuixant Hugo Pratt per a les aventures del seu famós personatge.
Tot això venia al cas que a l’atracció que en mi provoca Venècia se suma el meu gust per la novel·la negra.
Les obres de Donna Leon em fan gràcia. Es llegeixen amb rapidesa i tenen un rerefons social, més que polític, que enriqueixen les trames policíaques de l’autora.
No són res de l’altre món ni sorprenen. Un amic diu que els falta «chicha» on clavar la dent.
He de reconèixer que Mort a La Fenice o Acqua alta, entre les seves primeres obres, em van agradar bastant.
Recordo haver entrevistat a l’autora per el meu diari i, fins i tot, haver realitzat un reportatge (textos i fotos) sobre els escenaris reals on l’escriptora situa les peripècies dels seus personatges.
Però fa ja uns mesos – no dic dies ni setmanes -, quan vaig començar a llegir Conclusions preliminars, el darrer llibre (en castellà, Seix Barral l’ha traduït com Testamento mortal, mentre Edicions 62 ha mantingut el títol original), ja em va costar arrencar.
I m’ha costat acabar-lo. Tinc la sensació que entre el primer capítol (que podeu descarregar del web de l’editorial) i l’últim, on es concentren els traços policíacs de l’obra, en la resta només hi ha palla.
Llàstima, perquè la Donna Leon em cau bé i sento que l’escriptora ha perdut gas i es camina per les branques: cada dia es repeteix més.
Deja una respuesta