El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 152 de 169)

Felicitació (2)

No havia pensat tornar a parlar d’aquest tema, però quan en Benjamí Villoslada m’ha contestat a una felicitació prèvia amb una referència a l’associació Finestra al Sud, m’he posat a reflexionar.
Es tracta d’una associació que va néixer l’octubre de 1999 de la mà de S’Altra Senalla, agrupació de botigues solidàries de comerç just de les Illes Balears. Des de llavors, en duu a terme una tasca de difusió a Inca i voltants.
Aquest any han volgut donar «un to més crític» a la seva Nadala: «S’ofereix cooperativa de pagesos i artesans d’un país del sud per fer feina sota les condicions següents: salari digne, no acceptar mà d’obra infantil, igualtat entre homes i dones, respecte al medi ambient, funcionament democràtic i projectes de desenvolupament en benefici de la comunitat local».
Un missatge que, com ells mateixos diuen, «lluny de voler ser pessimista, vol recordar que la solució està en les mans de cada persona».
(si voleu sentir una entrevista, en Benjamí va parlar amb ells el divendres, 22, a Ona Mallorca)

Felicitación (2)

No había pensado en volver a este tema, pero cuando Benjamí Villoslada me ha respondido a una felicitación previa con una referencia a la asociación Finestra al Sud, me he puesto a reflexionar.
Esta Ventana al Sur es una asociación que nació en octubre de 1999 de la mano de S’Altra Senalla, agrupación de tiendas de comercio justo de las islas Baleares. Desde esa fecha, lleva a término una tarea de difusión de este tipo de comercio solidario en la localidad de Inca y sus alrededores.
Este año han querido dar «un tono más crítico» a su postal de Navidad: «Se ofrece cooperativa de campesinos y artesanos de un país del sur para trabajar bajo las condiciones siguientes: salario digno, no aceptar mano de obra infantil, igualdad entre hombres y mujeres, respeto al medio ambiente, funcionamiento democrático y proyectos de desarrollo en beneficio de la comunidad local».
Un mensaje que, como ellos mismos dicen, «lejos de querer ser pesimista quiere recordar que la solución está en las manos de cada persona».
(si queréis oír una entrevista, Benjamí charló con ellos el viernes en Ona Mallorca)

Felicitación (1)

He visto en el blog de Narcís Vives, alma mater de Espais Telemàtics y uno de los pioneros de la educación a través de internet, una referencia a Geogreeting, una forma de felicitar la Navidad con el relieve de edificios en forma de letras. Una nueva y divertida aplicación de la empresa Google, una herramienta más que se añade al buscador, los mapas y el gestor de correo Gmail, entre muchas otras.
Aprovechad y enviad las felicitaciones de una forma diferente a la habitual.

Felicitació (1)

He vist en el bloc d’en Narcís Vives, alma mater d’Espais Telemàtics i un dels pioners de l’educació a través d’internet, una referència a Geogreeting, una forma de felicitar el Nadal amb el relleu d’edificis en forma de lletres. Una nova i divertida aplicació de la empresa Google, una eina més que s’afegeix al cercador, els mapes i el gestor de correu Gmail, entre moltes altres.
Aprofiteu i envieu les nadales d’una forma diferent a l’habitual.

La trampa del Nadal

M’he creuat amb un veí carregat de regals i he fet el típic comentari sobre aquestes dates i la necessitat de comprar o no regals.
Fa dies que en una de les llistes de discussió en la qual participo amb assiduïtat també hem tocat el tema amb un èxit de participació inusual: unes 160 intervencions!
Cert que el tema de les creences religioses, a favor i en contra, han alimentat bona part de la polèmica.
La discussió la va iniciar l’Alfons Dolsa, alma mater del Museu de les Papallones de Catalunya, amb una pregunta clau: «Per què hem de gastar mes per aquestes èpoques, hem de comprar ara coses que potser mai serviran, hem d’encendre més llums i llençar mes deixalles?»
La conclusió a la qual he arribat és que gairebé tots seguim un ritual que no ens acaba de satisfer, el de comprar regals perque toca, però que acomplim potser empesos per un impuls contradictori: el consumisme que ens envolta i el fet d’intentar fer feliços a qui ens envolten mitjançant un detall més o menys útil.
En Toni Dalmau, també periodista i autor del Diari de l’Absurd, ho expressava d’allò més bé en la seva intervenció: «La relació directa entre la creença i la celebració d’aquestes festes ha quedat del tot diluïda i en bon nombre de casos és inexistent. Es tracta d’un còctel trampós integrat per una part de tradició, una altra de relacions socials (bàsicament familiars) i una tercera part de febre consumista. El més fotut de tot és que costa refusar aquest beuratge i enviar al barman a prendre pel sac. Si ho fas, hi ha el risc de fer sentir malament a pares, a avis, a la gent que, en definitiva, ho ha celebrat tota la vida. Canviar de beguda és un procés lent…»
I en Toni afegia: «En realitat, aquestes festes són una trampa fins i tot els dies que no tenen una lligam directe amb la religió. Per què cony ens hem de sentir obligats a celebrar en família o amb la colla d’amics la nit de cap d’any? Per què ens sentim malament nosaltres mateixos –tan racionals que volem ser– només de pensar en la possibilitat de quedar-nos sols a casa aquelles hores? Tenim terror a escoltar com ho celebren els veïns de casa? Tenim pànic a intuir com cauen de lluny les dotze campanades sense posant-se cap gra de raïm a la boca? Ens fa por sentir-nos solitàriament excèntrics enmig de l’univers? Són collonades sentimentals?»

La trampa de la Navidad

Me he cruzado con un vecino cargado de regalos y he hecho el típico comentario sobre estas fechas y la necesidad de comprar o no regalos.
Hace días que en una de las listas de discusión en la que participo con asiduidad también hemos tocado el tema con un éxito de participación inusual: ¡unas 160 intervenciones!
Cierto que el tema de las creencias religiosas, a favor y en contra, han alimentado buena parte de la polémica.
La discusión la inició Alfons Dolsa, alma mater del Museo de las Mariposas de Catalunya, con una pregunta clave: «¿Por qué hemos de gastar más en esta época del año, comprar cosas que quizá no usaremos nunca, encender más luces y tirar mucha más basura?»
La conclusión a la que he llegado es que casi todos seguimos un ritual que no nos termina de satisfacer, el de comprar regalos a fecha fija, pero que cumplimos quizá empujados por un impulso contradictorio: el consumismo que nos rodea y el hecho de intentar hacer felices a quienes nos rodean mediante un detalle más o menos útil.
Toni Dalmau, autor del Diario de lo Absurdo, lo expresaba a las mil maravillas, en su intervención: «La relación directa entre la creencia religiosa y la celebración de estas fiestas ha quedado del todo diluida, y en buen número de casos es inexistente. Se trata de un cóctel tramposo integrado por una parte de tradición, otra de relaciones sociales (básicamente familiares) y una tercera parte de fiebre consumista. Lo más jodido de todo es que costa rehusar esta poción y enviar al barman a tomar por el saco. Si lo haces, corres el riesgo de hacer sentir mal a padres, abuelos, a la gente que, en definitiva, lo ha celebrado toda la vida. Cambiar de bebida es un proceso lento…»
Y Toni añadía: «En realidad, estas fiestas son una trampa, incluso los días que no tienen una vínculo directo con la religión. ¿Por qué coño tenemos que sentirnos obligados a celebrar en familia o con los amigos la Nochevieja? ¿Por qué nos sentimos mal con nosotros mismos sólo de pensar en la posibilidad de quedarnos solos en casa esa noche? ¿Nos da miedo sentirnos solitariamente excéntricos en medio del universo? ¿Son cojonadas sentimentales?»

Mangantes

Los mangantes están a la que salta y no desaprovechan nada… Son listos y rápidos…
Esta mañana, mientras esperaba que unas chicas envolvieran unos regalos que había comprado en la Fnac de la plaza de Catalunya, en Barcelona, un joven se ha llevado la hucha con los donativos que la gente deja allí para una ONG.
Ha distraído a la voluntaria que atendía la parada y ha aprovechado un momento en que ella se ha girado de espalda para huir con los cuatro euros que había en el interior de la cajita.
Tan impresentable como cuando los ladrones se llevaban el cepillo de la iglesia.

Pispes

Els pispes estan a la que salta i no desaprofiten res…
Són llestos i ràpids…
Aquest matí, mentre esperava que unes noies m’emboliquessim uns regals que havia comprat a la Fnac de la plaça de Catalunya de Barcelona, un jove s’ha emportat la guardiola amb els donatius que la gent deixa per a una ONG. Ha distret la voluntària que atenia la parada i ha aprofitat un moment en que ella s’ha girat d’esquena per fugir amb els quatre euros que hi havia dins la caixeta.
Tan impresentable com quan els lladres s’emportaven l’acaptador de l’esglèsia.

Noies i nois

He vist a una companya entrar amb una borsa d’una firma de moda. Amb un somriure ens l’ha ensenyat: portava escrita una de les millors campanyes publicitàries dels últims temps, de l’empresa Kookai: Que serait le monde sans els filles?
Són una sèrie de frases que, com es pot veure, són òbvies… Les tradueixo del francès: què seria d’Adán sense Eva, d’en Leonardo sense la Mona Lisa, d’un espermatozoide sense l’òvul, de Calcuta sense la Mare Teresa, de les crêpes sense la Suzette, d’en César sense la Cleopatra, de l’Èdip sense la seva mare, dels acudits sense les rosses, d’en Clyde sense la Bonnie, de la República sense la Marianne, del meu xicot sense mi…

Chicas y chicos

He visto a una compañera entrar con una bolsa de una firma de moda. Con una sonrisa nos la ha enseñado: llevaba escrito uno de los mejores lemas publicitarios de los últimos tiempos, de la empresa, Kookai: Que serait le monde sans les filles?
Son una serie de frases que, como se puede ver, son obvias… Las traduzco del francés: qué sería de Adán sin Eva, de Leonardo sin Mona Lisa, de un espermatozoide sin el óvulo, de Calcuta sin la Madre Teresa, de las crêpes sin Suzette, de César sin Cleopatra, de Edipo sin su madre, de los chistes sin las rubias, de Clyde sin Bonnie, de la república sin Marianne, de mi chico sin mi…

Les Cols de Olot

Me gusta comer bien.
Es una afirmación que procuro trasladar a la hora de conocer nuevas cocinas. Como no lo puedo hacer a menudo, aprovecho alguna fecha especial para ir a algún restaurante conocido, de éstos que tienen alguna reseña, alguna buena crítica o alguna estrella de la famosa
Guía Michelin.
Hace unos días, a inicios de diciembre, fuimos a comer a
Les Cols, el restaurante que la cocinera Fina Puigdevall tiene en Olot, con una estrella Michelin.
Lo que sigue es el relato del ágape, con sus sensaciones, virtudes y defectos.
Una camarera vestida de negro, con delantal ocre, nos recibió y condujo hacia el jardín.
La chica nos ofreció un aperitivo. Pensamos que tal vez sería un pelín caro, pero como la ocasión se lo merecía, aceptamos.
Nos llevó una copa de cava
Raventós i Blanc y una tapita, un cuadrado de coca de tres por tres centímetros, con unos trocitos de embutidos artesanos encima.
Vimos pasar a Fina y aprovechamos para hablar unos minutos sobre los 16 años que lleva desde que abrió su restaurante, y cómo ha visto recompensado su trabajo con buenas críticas, como las de la guía roja francesa, y con sus muchos clientes…
Unos momentos más tarde apareció el marido de Fina, un afable abogado reconvertido a maître.
Nos acompañó a la mesa, al tiempo que nos enseñaba las diferentes salas privadas que tienen para grupos: nos sorprendió la decoración, el contraste entre las paredes centenarias de la masía y el dorado de las sillas y las mesas, el verde cálido de la hierba y el tacto frío del metal, hierro y latón…
Una vez sentados comenzó el recital culinario.
El somelier nos sugirió un vino
Joncaria barrica DO Empordà – Costa Brava, y nos dejó elegir entre tres o cuatro tipos de pan de leña de Hostalets d’en Bas y entre media docena de aceites que, con un poquito de sal, quedaron sobre la mesa para entretener el apetito mientras esperábamos el menú degustación:
1. Tapa fría de terciopelo de setas y huevo.
2. Otra tapa fría de robellones de Surroca, con diente de león, hierbas, piñones, roscón de Olot y un matiz suave de ajo y perejil.
3. Patatas con zumo: un pequeño cubo de patata, de dos por dos centímetros, con una textura casi gelatinosa y hecha con aceite de eucalipto.
4. Boniato al rescoldo, escalibado con carbón, aceite de ceniza, naranja y vainilla.
5. Alubias blancas de Santa Pau, variedad tavella brisa, con butifarra de perol.
6. Bacalao, pil-pil, pases, uva y avellanas (aunque en el menú indicaba nueces).
7. Arroz campesino con calamares de lata (!), crestas de gallo, guindilla y escarola.
8. Costillita de cerdo, col y membrillo de pera.
9. Quesos catalanes: probamos tres o cuatro con el contraste de dos tipos de mermeladas, una de berenjena y manzana y otra, de naranja y zanahoria.
10. Zumo, sorbete, borracho y tocinillo de mandarina.
11. Flan, caramelo, castañas, caqui y cítricos.
12. Ratafía, piruleta dulce, medallitas de chocolate y otras minucias.
En este menú había algunas cosas sorprendentes, pocas, como por ejemplo el boniato o el cubo de patata, a pesar de que le sobraba el gusto de eucalipto, pero había otras que eran más clásicas, como el arroz o los frijoles de Santa Pau, el bacalao o la costillita.
Con todo, es un restaurante a tener en cuenta, la reconversión del espacio se lo vale. Además, los pabellones que han creado para dormir han recibido un
premio FAD!
Tomamos un café, sin licores, y llegó la cuenta… No es preciso decir la cifra: era alta… más o menos la prevista.
Nos asombró que se indicara aparte el pan y el aceite: 5 euros por cabeza (más de 800 de las antiguas pesetas) cuando una garrafa de aceite virgen de cinco litros sale por menos de 30 euros!
Y relativamente caro también el precio del vino, el agua y los cafés, a pesar de que en estos temas cada restaurante hace lo que quiere: 23, 4 y 3 euros, respectivamente.
Estoy seguro de que si todo eso se hubiese incorporado al precio global del menú degustación no nos hubiera
sorprendido tanto.

Les Cols d’Olot

M’agrada menjar bé.
És una afirmació que procuro traslladar a l’hora de conèixer noves cuines. Com no ho puc fer sovint, aprofito alguna data especial per anar a algun restaurant conegut, d’aquests que tenen alguna ressenya, alguna bona crítica o alguna estrella de la famosa Guia Michelin.
Fa uns dies, al principi de desembre, vam anar a dinar a Les Cols, el restaurant que la cuinera Fina Puigdevall té a Olot, amb una estrella Michelin.
El que segueix és el relat de l’àpat, amb les seves sensacions, virtuts i defectes.
Una noia vestida de negre, amb davantal ocre, ens va rebre i ens va conduir cap al jardí.
La noia ens va oferir un aperitiu. Vam pensar que potser seria un pèl car, però com la ocasió s’ho mereixia, vam acceptar. Ens va portar una copa de cava Raventós i Blanc i una tapeta, un quadrat de coca de tres per tres centímetres, amb uns trossets d’embotits artesans a sobre.
Vam veure passar la Fina i vam aprofitar per parlar uns minuts sobre els 16 anys que porta des de que va obrir el seu restaurant, i com ha vist recompensada la seva feina amb bones crítiques, com la de la guia vermella francesa, i els molts clients…
Uns moments més tard va aparèixer l’home de la Fina, un afable advocat reconvertit a maître.
Ens va acompanyar cap a la taula, al temps que ens ensenyava les diferents sales privades que tenen per a grups: ens va sobtar la decoració, el contrast entre les parets centenàries de la masia i el daurat de les cadires i les taules, el verd càlid de l’herba i el tacte fred del metall, ferro i llautó…
Un cop asseguts va començar el recital culinari.
El somelier ens va suggerir un vi Joncaria barrica DO Empordà – Costa Brava, i ens va deixar triar entre tres o quatre tipus de pa de llenya dels Hostalets d’en Bas i entre mitja dotzena d’olis que, amb una miqueta de sal, van quedar sobre la taula per fer gana mentre esperàvem el menú degustació:
1.Tapeta freda de vellut de bolets i ou.
2.Una altra tapeta freda de rovellons de Surroca, amb dent de lleó, herbes, pinyons, tortell d’Olot i un matís suau d’all i julivert.
3.Patates amb suc: un petit cub de patata, de dos per dos centímetres, amb una textura quasi gelatinosa i feta amb oli d’eucaliptus.
4.Moniato al caliu, escalivat amb carbó, oli de cendra, taronja i vainilla.
5.Fesols de Santa Pau, varietat tavella brisa, amb botifarra de perol esparracada.
6.Bacallà, pil-pil, panses, raïm i avellanes (encara que el menú deia nous).
7.Arrós de pagès amb calamars de llauna (!), escarlots, crestes de gall, bitxos i escarola.
8.Costelló de porc, col, cotnes, codonyat de pera i sagí.
9.Formatges catalans: vam tastar-ne tres o quatre amb el contrast de dos tipus de melmelades, una de albergínia i poma i una altra, de taronja i pastanaga.
10. Suc, sorbet, borratxo i tocinet de mandarina.
11. Flam, caramel, castanyes, caqui i cítrics.
12. Ratafia, piruleta dolça, rodones de xocolata i altres.
En aquest menú hi havia algunes coses sorprenents, poques, com ara el moniato o el cub de patata, tot i que ens hi sobrava el gust d’eucaliptus, però n’hi havia d’altres que eren més clàssiques com l’arròs o els fesols de Santa Pau, el bacallà o el costelló.
Amb tot, és un restaurant a tenir en compte, la reconversió de l’espai s’ho val. A més a més, els pavellons que han creat per dormir han rebut un premi FAD!
Vam prendre un cafetó, sense licors, i va arribar el compte… No cal dir la xifra: era alta… més o menys la prevista.
Ens va sobtar que s’indiqués a part el pa i l’oli: 5 euros per cap (més de 800 de les antigues pessetesquan una garrafa d’oli de cinc litres surt per menys de 30 euros!
I relativament car també el preu del vi, l’aigua i els cafès, tot i que en aquests temes cada restaurant fa el que vol: 23, 4 i 3 euros, respectivament.
Estic segur que si tot això s’hagués incorporat al preu global del menú degustació no ens hagués sobtat tant.

Pinochet

Ha estat el símbol del mal de moltes generacions que vam veure com, des del 1973, l’11 de setembre es convertia en una data fatídica… molt abans que els nord-americans patissin la seva i se l’apropiessin.
Augusto Pinochet serà recordat sempre com el cruel assassí de milers de xilens, el tirà que va usurpar una esperança que es deia Salvador Allende.
Si existeix el Cel, amb majúscules, espero que no li deixin entrar.

Pinochet

Ha sido el símbolo del mal de muchas generaciones que vimos cómo, desde 1973, el 11 de septiembre se convertía en una fecha fatídica… mucho antes de que los norteamericanos padecieran la suya y se la apropiaran.
Augusto Pinochet será recordado siempre como el cruel asesino de miles de chilenos, el tirano que usurpó una esperanza llamada Salvador Allende.
Si existe algo llamado Cielo, con mayúsculas, espero que no le dejen entrar.

Càmares ocultes

No m’agrada la utilització de càmeres ocultes per a incloure-les en un reportatge periodístic.
El cas més recent ha estat el d’en Mikel Epalza, cura basc de la diòcesi de Baiona gravat, segons afirma el mossèn, sense el seu coneixement i autorització per un equip d’El Mundo TV per a un reportatge emès per Antena 3 TV.
Existeix una cosa que es diu ètica: escolti, jo sóc periodista… vol respondre públicament al que jo li pregunto? I si em diu que no, doncs és que no… i si demana que la seva resposta sigui «of the record», o sigui, fora d’enregistrament, doncs se li ha de respectar.
Aquesta altra forma de periodisme, la de la càmera amagada, potser sigui l’única manera d’assolir proves contra uns delinqüents o contra uns pocavergonyes, però aquest no és el nostre treball. Potser ho sigui dels espies o els policies, però no el dels periodistes.

Cámaras ocultas

No me gusta la utilización de cámaras ocultas para incluirlas en un reportaje periodístico.
El caso más reciente ha sido el de Mikel Epalza, cura vasco de la diócesis de Baiona grabado, según afirma el sacerdote, sin su conocimiento y autorización por un equipo de El Mundo TV para un reportaje emitido por Antena 3 TV.
Existe algo que se llama ética: oiga, yo soy periodista… ¿quiere responder públicamente a lo que yo le pregunto? Y si me dice que no, pues es que no… y si pide que su respuesta sea «of the record», o sea, fuera de grabación, pues se le ha de respetar.
Esa otra forma de periodismo, la de la cámara escondida, quizá sea la única manera de lograr pruebas contra unos delincuentes o contra unos sinvergüenzas, pero ése no es nuestro trabajo. Quizá lo sea de los espías o los policías, pero no el de los periodistas.

La mula

Avui m’havia aixecat pensant en les paraules de l’Adriana Faranda a el diari El País, diumege, dia 26. Aquesta ex-dirigent de les Brigades Rojes italianes reflexionava sobre com havien encarat la fi de la violència terrorista al seu país, amb serietat i també amb humanitat i sentiment.
També que l’Arnaldo Otegi té tota la raó quan li diu al PSOE que es deixi de videos («a veure qui ha fet menys» …. o «a veure qui la té més curta») i que afronti amb ganes el procés de pau al País Basc.
Pensava en tot això quan he decidit reir-me de mi mateix i parlar-vos de la mula.
La mula, o el ruc, és un eufemisme per a referir-se a l’E-Mule, programa de intercanvi fitxers punt a punt (p2p), com explica la Wikipedia.
No vull fer aquí una reflexió moral sobre aquest tema, sinó explicar-vos un conte amb una certa moralitat.
Reconec la meva inexperiència en aquest terreny, però un amic encara més inexpert que jo em va demanar si podia baixar-li de la xarxa una determinada música.
La curiositat va ser més forta que la possible il·legalitat de la proposta: vaig instal·lar el programa i em vaig disposar a buscar el disc en qüestió, que havia de ser molt rar, perquè no apareixia per ninguna part, encara que si hi era en forma de pel·lícula.
«Ah, molt millor», va dir el meu amic. Un parell de dies més tard ja tenia un arxiu amb el títol en qüestió i l’hi vaig passar.
Aquesta mateixa nit vaig rebre una trucada seva, rient: a l’arxiu de vídeo hi havia 10 minuts de pel·lícula, repetida fins a sis o set vegades, i amb un clar missatge antipiratería en el seu interior.

La mula

Hoy me había levantado pensando en las palabras de Adriana Faranda en el diario El País, el domingo, día 26. Esta exdirigente de la Brigadas Rojas italianas reflexionaba cómo habían encarado el fin de la violencia terrorista en su país, con seriedad y también con humanidad y sentimiento.
También en que Arnaldo Otegi tiene más razón que un santo cuando le dice al PSOE que se deje de vídeos («a ver quién ha hecho menos…. o a ver quién la tiene más corta») y que encare con ganas el proceso de paz en el País Vasco.
Pensaba en todo eso cuando he decidido reirme de mí mismo y hablarles de la mula.
La mula, o el burro, es un eufemismo para referirse al E-Mule, programa de intercambio de ficheros punto a punto (p2p), como explica bien la Wikipedia.
No quiero hacer aquí es una reflexión moral sobre este tema, sino explicarles un cuento con moraleja.
Reconozco mi inexperiencia en este terreno, pero un amigo aún más inexperto que yo me pidió que si podía bajarle de la red una determinada música. La curiosidad fue más fuerte que la posible ilegalidad de la propuesta: instalé el programa y me dispuse a buscar el disco en cuestión, que debía ser muy raro, porque no aparecía por ningún lado, aunque sí en forma de película.
«Ah, mucho mejor», dijo mi amigo.
Un par de días más tarde ya tenía un archivo con el título en cuestión y se lo pasé. Esa misma noche recibí una llamada suya, riéndose de mi: en el archivo de vídeo había 10 minutos de película, repetida hasta seis o siete veces, y con un claro mensaje antipiratería en su interior.

Obres

Sempre m’ha intrigat (i molestat enormement) un d’aquests misteris del món de les obres en els carrers de les grans ciutats: quin maleït costum obliga als operaris a començar a fer soroll a les 8 del matí d’un dissabte, per exemple; parar cap a les 9 per a anar-se a esmorçar després i tornar com la marabunta a crivellar-nos els timpans cap a les 10?
El que he dit: tot un misteri… també aplicable a les reformes dins els domicilis particulars.
Recordo que fa uns anys vaig fer un pacte amb els paletes i el lampista que treballaven a casa meva: no vingeu a les 8; esmorçeu abans de les 9 i després vinguin a treballar… Així, la família podia dormir, dutxar-se i esmorçar tranquil·la… fins a la seva arribada, es clar.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑