Avui m’havia aixecat pensant en les paraules de l’Adriana Faranda a el diari El País, diumege, dia 26. Aquesta ex-dirigent de les Brigades Rojes italianes reflexionava sobre com havien encarat la fi de la violència terrorista al seu país, amb serietat i també amb humanitat i sentiment.
També que l’Arnaldo Otegi té tota la raó quan li diu al PSOE que es deixi de videos («a veure qui ha fet menys» …. o «a veure qui la té més curta») i que afronti amb ganes el procés de pau al País Basc.
Pensava en tot això quan he decidit reir-me de mi mateix i parlar-vos de la mula.
La mula, o el ruc, és un eufemisme per a referir-se a l’E-Mule, programa de intercanvi fitxers punt a punt (p2p), com explica la Wikipedia.
No vull fer aquí una reflexió moral sobre aquest tema, sinó explicar-vos un conte amb una certa moralitat.
Reconec la meva inexperiència en aquest terreny, però un amic encara més inexpert que jo em va demanar si podia baixar-li de la xarxa una determinada música.
La curiositat va ser més forta que la possible il·legalitat de la proposta: vaig instal·lar el programa i em vaig disposar a buscar el disc en qüestió, que havia de ser molt rar, perquè no apareixia per ninguna part, encara que si hi era en forma de pel·lícula.
«Ah, molt millor», va dir el meu amic. Un parell de dies més tard ja tenia un arxiu amb el títol en qüestió i l’hi vaig passar.
Aquesta mateixa nit vaig rebre una trucada seva, rient: a l’arxiu de vídeo hi havia 10 minuts de pel·lícula, repetida fins a sis o set vegades, i amb un clar missatge antipiratería en el seu interior.