Parecen de verdad y lo son. Espinas. Todo un campo.
This website uses cookies to improve your experience. We\'ll assume you\'re ok with this, but you can opt-out if you wish. Read More
El blog del periodista Txerra Cirbian
Parecen de verdad y lo son. Espinas. Todo un campo.
Potser molts joves no li coneguin, però el brasiler Leonardo Boff és un dels teòlegs que millor han difós, de paraula i obra, la teologia de l’alliberament.
Per això és benvinguda una entrevista com la que ahir li feia Lluís Amiguet a La Contra de La Vanguardia. Llàstima que no ens fem més reçó de persones així.
Entre d’altres coses, Boff explicava el següent, sobre un cardenal de la cúria romana que li va donar a elegir entre estar callat i Filipines o Corea:
— Li vaig preguntar al cardenal si allà podria seguir parlant, escrivint, ensenyant… Va respondre: «No podràs, perquè t’ordenem estar en silenci en un convent».
— I llavors vostè es va negar a obeir.
— Perquè ja no es tractava d’humilitat, que és una virtut, sinó d’humiliació, que és un pecat. Un teòleg només té la paraula per seguir viu, i negar-se a usar-la és morir. Així que vaig abandonar el sacerdoci.
— Manté vostè un ministeri universal.
— Soc un gitano teològic, però convençut de seguir defensant la meva fe, que no és l’única veritat. I en això dissenteixo de Roma.
Un home exemplar.
Quizá muchos jóvenes no le conozcan, pero el brasileño Leonardo Boff es uno de los teólogos que mejor han difundido, de palabra y obra, la teología de la liberación.
Por eso es bienvenida una entrevista como la que ayer le hacía Lluís Amiguet en La Contra de La Vanguardia. Lástima que no nos hagamos más eco de personas así.
Entre otras cosas, Boff explicaba lo siguiente, acerca de un cardenal de la curia romana que le dio a elegir entre estar callado y Filipinas o Corea:
— Le pregunté al cardenal si allí podría seguir hablando, escribiendo, enseñando… Respondió: «No podrás, porque te ordenamos estar en silencio en un convento».
— Y entonces usted se negó a obedecer.
— Porque ya no se trataba de humildad, que es una virtud, sino de humillación, que es un pecado. Un teólogo sólo tiene la palabra para seguir vivo, y negarse a usarla es morir. Así que abandoné el sacerdocio.
— Mantiene usted un ministerio universal.
— Soy un gitano teológico, pero convencido de seguir defendiendo mi fe, que no es la única verdad. Y en eso disiento de Roma.
Un hombre ejemplar.

Parece decir «¿qué pinto yo aquí?»
Suena la música… se oye a Mikel Laboa: «Hegoak ebaki banizkio / nerea izango zen / ez zuen aldegingo / baunan, honela / ez zen gehiago txoria izango / eta nik… / txoria nuen maite»
(El pájaro… si le hubiera cortado sus alas, hubiera sido mío, no se habría escapado… Pero así hubiera dejado de ser pájaro… Y yo, lo que amaba, era al pájaro)».
Aquests dies, la Filmoteca de la Generalitat dedica un cicle al 35è aniversari de la revista de cinema Dirigido por, la segona més veterana després de Fotogramas.
Creada per Edmon Orts amb la idea inicial de publicar quaderns monogràfics de directors de cinema, aviat va ampliar continguts i va passar a ser coordinada per en José María Latorre (a la foto).
Encara que en l’actualitat pateixi els embats d’altres moltes publicacions, els cinèfils sempre han confiat en la seva rigorositat.
Encara tinc a la meva biblioteca el seu primer número, dedicat a Stanley Kubrick. Es va publicar l’octubre de 1972 i costava 50 pessetes.
Però, prèviament, el juny d’aquell any va haver-hi un número zero, que és el que en realitat es celebra ara, dedicat a Claude Chabrol.
Suposo que dins d’unes hores, aquest dimarts, el propi Latorre, Javier Coma, Quim Casas i Antonio José Navarro parlaran de tot això, en un col·loqui en el cine Aquitània (avinguda de Sarrià, 33. 19.00 hores).
Estos días, la Filmoteca de la Generalitat dedica un ciclo al 35º aniversario de la revista de cine Dirigido por, la segunda más veterana después de Fotogramas.
Creada por Edmon Orts con la idea inicial de publicar cuadernos monográficos de directores de cine, pronto amplió contenidos y pasó a ser coordinada por José María Latorre (en la foto).
Aunque en la actualidad sufra los embates de otras muchas publicaciones, los cinéfilos siempre han confiado en su rigurosidad.
Aún tengo en mi biblioteca su primer número, dedicado a Stanley Kubrick. Se publicó en octubre de 1972 y costaba 50 pesetas.
Pero, previamente, en junio de ese año hubo un número cero, el que en realidad se festeja ahora, dedicado a Claude Chabrol.
Supongo que dentro de unas horas, este martes, el propio Latorre, Javier Coma, Quim Casas y Antonio José Navarro hablarán de todo ello, en un coloquio en el cine Aquitània (avenida de Sarrià, 33. 19.00 horas).
Esta mañana, mientras iba a votar, me he encontrado con varios amigos y conocidos.
Uno de los comentarios que más me han dirigido es sobre la portada del diario El Periódico. en la que aparece un primer plano de Fidel Castro, seguido, en una segunda página, de otros dictadores.
Si en anteriores ocasiones la primera página de este diario ha concitado la sorpresa general e, incluso, ha agradado a la mayoría, precisamente por la diferencia con respecto a otras publicaciones, hoy no ha sido así.
— «Yo no creo que esta portada tan «alegre» sea la mejor forma de animar a la gente a votar».
— «No me gusta nada. Me parece muy desagradable. He pensado que se daba la noticia de la muerte de Castro».
— «No se puede situar a Fidel al mismo nivel que los otros dictadores».
— «Si querían llamar a que la gente vaya a votar, es una portada que no invita a hacerlo».
— «Hombre, me sabe mal por ti… pero me parece más divertida la de La Vanguardia, incluso la de El País en plan Beatles que poner a Fidel enfermo en portada».
Bueno… Después del chaparrón, sólo puedo decir dos cosas.
1. En el editorial de El Periódico se dice: «Todos los dictadores que aparecen en la portada someten a sus ciudadanos y les privan del derecho a voto. Es un derecho del que hoy disfrutamos, pese a defectos del sistema que hay que corregir y debates entre políticos que sólo logran crispar y desmovilizar (…) Debemos hacer hoy más que nunca una defensa de la democracia, que pasa por el sencillo acto de ir a las urnas y votar. Más de 2.400 millones de personas no pueden hacerlo».
2. En efecto, hoy nos toca a nosotros, a los ciudadanos. Es nuestra hora. Tenemos la sartén de los votos por el mango. Podemos cocinar lo que queramos… Incluso poner un simple arroz blanco, sin etiquetas, o no cocinar, que también es nuestro derecho.
Aquest matí, mentre anava a votar, m’he trobat amb diversos amics i coneguts.
Un dels comentaris que més m’han dirigit és sobre la portada del diari El Periódico en la que apareix un primer pla de Fidel Castro, seguit, en una segona pàgina, d’altres dictadors.
Si en anteriors ocasions la primera pàgina d’aquest diari ha concitat la sorpresa general i, fins i tot, ha agradat a la majoria, precisament per la diferència respecte a altres publicacions, avui no ha estat així.
— «Jo no crec que aquesta portada tan «alegre» sigui la millor forma d’animar a la gent a votar».
— «No m’agrada gens. Em sembla molt desagradable. He pensat que es donava la notícia de la mort d’en Castro».
— «No es pot situar en Fidel al mateix nivell que els altres dictadors».
— «Si volien cridar la gent a votar, és una portada que no convida a fer-ho».
— «Home, em sap greu per tu… però em sembla més divertida la de La Vanguardia, fins i tot la de El País en pla Beatles que posar en Fidel malalt en portada».
Bé… Després del xàfec, només puc dir dues coses.
1. A l’editorial d’El Periódico es diu: «Tots els dictadors que apareixen en la portada sotmeten als seus ciutadans i els priven del dret a vot. És un dret del qual avui gaudim, malgrat defectes del sistema que cal corregir i debats entre polítics que sol aconsegueixen crispar i desmobilitzar (…) Hem de fer avui, més que mai una defensa de la democràcia, que passa pel senzill acte d’anar a les urnes i votar. Més de 2.400 milions de persones no poden fer-ho».
2. En efecte, avui ens toca a nosaltres, als ciutadans. És la notra hora. Tenim la paella dels vots pel mànec. Podem cuinar el que vulguem… Fins i tot posar-hi un simple arròs blanc, sense etiquetes, o no cuinar, que també és el nostre dret.
Estoy hasta el gorro de tener que ponerme bufanda en verano, de usar chaqueta o jersey en cualquier lugar público, porque sus responsables ponen el aire acondicionado a 21º, 20º o menos.
Hace un par de semanas, en un restaurante-congelador pillé un resfriado de aúpa. Siete días fuera de combate.
La semana pasada, en el metro de Barcelona hacía un frío de mil diablos. Situación casi idéntica en L’Auditori Nacional, donde fuimos a oír un concierto. Resultado: mi esposa, constipada.
Ayer mismo, en mi trabajo, mis compañeras de mesa se tuvieron que poner un jersey, cuando fuera, en el exterior, hacía un bochorno considerable. Una de ellas, no paró de estornudar en toda la tarde.
Ya sé que es muy complicado regular la temperatura a gusto de todos pero, por qué no dejamos que cada estación sea como la naturaleza manda: frío en invierno y calor en verano…
Pero no. Queremos pasar frío. Puro derroche de energía. Como en invierno, cuando llegas a la oficina y tienes que quedarte en camiseta, porque han subido la calefacción hasta valores tropicales.
Y luego nos extrañamos de que exista el cambio climático.
Estic fins a la gorra d’haver de posar-me bufanda a l’estiu, d’usar jaqueta o jersei en qualsevol lloc públic, perquè els seus responsables posen l’aire condicionat a 21º, 20º o menys.
Fa un parell de setmanes, en un restaurant-congelador vaig atrapar un refredat d’upa. Set dies fora de combat.
La setmana passada, en el metro de Barcelona feia un fred de mil diables. Situació gairebé idèntica en L’Auditori Nacional, on vam ser a sentir un concert. Resultat: la meva dona, constipada.
Ahir mateix, en el meu treball, les meves companyes de taula es van haver de posar un jersei, quan fora, a l’exterior, feia una xafogor considerable. Una d’elles, no va parar d’esternudar en tota la tarda.
Ja sé que és molt complicat regular la temperatura a gust de tots però, per què no dejamos que cada estació sigui com la naturalesa mana: fred a l’hivern i calor a l’estiu…
Però no. Volem passar fred. Pur excés d’energia. Com a l’hivern, quan arribes a l’oficina i has de quedar-te en samarreta, perquè han pujat la calefacció fins a valors tropicals.
I després ens sorpren que existeixi el canvi climàtic.
Fa 30 anys va ser tot un esdeveniment.
A nivell comercial, La guerra de las galaxias va ser la consolidació de la ciència-ficció, el pas de les pel·lícules de sèrie B a un altre estatus.
El precedent intel·lectual va ser 2001, de Stanley Kubrick, i la culminació, Blade runner, de Ridley Scott.
Però la primera trilogia de George Lucas va deixar l’estela de milions de fans; la segona ha avorrit a altres tants.
Avui mateix han aparegut innombrables comentaris en els mitjans tradicionals i més encara en els blocs.
Una simple mostra és el reportatge de l’amic Dani R. Caruncho i M. Otero al diari ADN: una destacable doble pàgina central.
Però de les sis pelis, què ens queda: el malvat Darth Vader, el Senyor Fosc.
Ser dolent, mola. Fer de dolent és més rendible que ser bo.
Real com la vida mateixa.
Hace 30 años fue todo un acontecimiento.
A nivel comercial, La guerra de las galaxias fue la consolidación de la ciencia ficción, el paso de las películas de serie B a otro estatus.
El precedente intelectual fue 2001, de Stanley Kubrick, y la culminación, Blade runner, de Ridley Scott.
Pero la primera trilogía de George Lucas dejó la estela de millones de fans; la segunda ha aburrido a otros tantos.
Hoy mismo han aparecido innumerables comentarios en los medios tradicionales y más aún en los blogs. Una simple muestra es el reportaje del amigo Dani R. Caruncho y M. Otero en el Diario ADN: una destacable doble página central.
Pero de las seis pelis, qué nos queda: el malvado Darth Vader, el Señor Oscuro.
Ser malo, mola. Hacer de malo es más rentable que ser bueno.
Real como la vida misma.
Por una vez, y sin que sirva de precedente… la maravillosa riqueza de la naturaleza y de nuestro lenguaje.
corteza1.
(Del <a title="lat
© 2026 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑