El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 118 de 169)

Verdor

Ha plogut i el verd ha tornat a moltes parts de Catalunya, assedegada des de fa mesos.
Ara surt el sol, l’herba brilla i segueix creixent…

Spielberg, fa vint anys

Steven Spielberg en Granada, entrevistado por Txerra Cirbián (El Periódico) y Félix Flores (La Vanguardia)

Ara fa 20 anys, Steven Spielberg va estar l’any 1988 a l’Alhambra de Granada, buscant localitzacions per a l’Indiana Jones i l’última croada, part de la qual la rodaria a llocs de les províncies de Granada i Almeria, el maig d’aquell mateix any.
Aquell mes de març, un company de La Vanguardia, en Félix Flores, i jo mateix, com enviat especial d’El Periódico, vam tenir l’oportunitat de seguir i d’entrevistar al famós director després de la seva passejada per l’interior del momument, com deixa constància la foto.
En aquesta primera pàgina
reprodueixo el que vaig escriure en el seu moment sobre la seva visita a l’Alhambra. I en aquesta segona pàgina, el que vaig publicar del rodatge a Almeria, que va ser molt divertit i que un altre dia us explicaré.

Spielberg, hace veinte años

Steven Spielberg en Granada, entrevistado por Txerra Cirbián (El Periódico) y Félix Flores (La Vanguardia)

Hace ahora 20 años, Steven Spielberg estuvo, en el año 1988, en la Alhambra de Granada, buscando localizaciones para Indiana Jones y la última cruzada, parte de la cual sería rodada en localizaciones de la propia provincia de Granada y también de Almeria, en el mes de mayo de aquel mismo año.
Aquel mes de marzo, un compañero de La Vanguardia, Félix Flores, y yo mismo, como enviado especial de El Periódico, tuvimos la oportunidad de seguir y entrevistar al famoso director, después de su paseo por el interior del momumento, como deja constancia la foto.
En esta primera página reproduzco lo que escribí en su momento sobre su visita a la Alhambra. Y en esta segunda página, lo que publiqué sobre el rodaje en Almería, que fue muy divertido y que otro día os explicaré.

CQC

CQC o Caiga quien Caiga es va mudar ahir a la nit a La Sexta. És una franquicia argentina, que ha deixat les incertes aigües ideològiques de Tele 5 per les més progres de la cadena del logotip verd.
Amb alts i baixos i cert excés de metratge, va recuperar el pols de la seva millor època, la que va encapçalar Gran Wyoming. La seva presència en un acte d’Aznar als EUA, picotejant al Blair i a alguns militars ianquis va ser del millor de la funció. Ah! (com diria el meu bon amic Ferran Monegal) i també es van frustrar amb la falta d’atenció de ZP i la plantada de la Espe Aguirre a la seva primera dona reportera.
Però la cosa més bonica va venir de dins la casa. Primer va ser Wyoming, en un gest de complicitat a l’audiència, que va aparèixer a l’inici del programa per apadrinar al nou equip i dir-los que els vigilaria de prop. Això sí: va deixar molt clar que ell ja té la seva fama a El intermedio, i que ells encara s’ ho han de guanyar.
També va estar després Andreu Buenafuente, per a donar un cop de mà mediàtica als nous.
Des de l’inici, amics i col·legues, Buenafuente i Wyoming juguen a tirar-se pedretes. I CQC els va seguir el joc. Festival de l’humor a la nit dels dimecres.
CQC va ser un emparedat entre les dues locomotores de La Sexta.

CQC

CQC o Caiga quien Caiga se mudó anoche a La Sexta. Es una franquicia argentina, que ha dejado las inciertas aguas ideológicas de Tele 5 por las más progres de la cadena del logotipo verde.
Con altibajos y cierto exceso de metraje, recuperó el pulso de su mejor época, la que encabezó Gran Wyoming. Su presencia en un acto de Aznar en EEUU, picoteando a Blair y a algunos militares yanquis fue de lo mejor de la función. ¡Ah! (como diría mi buen amigo Ferran Monegal) y también se frustraron con el desplante de ZP y el plantón de Espe Aguirre a su primera mujer reportera.
Pero lo más bonito vino de dentro de la casa. Primero fue Wyoming, en un guiño a la audiencia, que apareció al inicio del programa para apadrinar al nuevo equipo y decirles que les vigilaría de cerca. Eso sí: dejó muy claro que él ya tiene su estrellato en El intermedio, y que ellos aún se lo han de ganar.
También estuvo luego Andreu Buenafuente, para echar una mano mediática a los nuevos.
Desde el inicio, amigos y colegas, Buenafuente y Wyoming juegan a echarse chinitas. Y CQC les siguió el juego. Festival del humor en la noche de los miércoles.
CQC fue un emparedado entre las dos locomotoras de La Sexta.

Una altra vegada…

Un guàrdia civil, Juan Manuel Piñuel Villalón, ha estat mort a Legutiano (Àlaba).
Aquesta vegada ha estat un cotxe bomba, naturalment d’ETA. Una altra vegada…
Quan s’adonaran que no serveix de res, que així no ajuden al poble basc?

Otra vez…

Un guardia civil, Juan Manuel Piñuel Villalón, ha sido asesinado en Legutiano (Álava).
Esta vez ha sido un coche bomba, naturalmente de ETA. Otra vez.
¿Cuándo se darán cuenta de que no sirve de nada, de que así no ayudan al pueblo vasco?

Montilla vs Felipe

Qui li hagués dit a Felipe González que un altre andalús i socialista, com ell, José Montilla, li anava a plantar cara com a president de la Generalitat de Catalunya.
Las frases clau d’en Felipe, publicades a El País: «Es cierto que la negociación estaba prevista desde antes de conocerse la crisis financiera internacional y sus efectos, pero los diferentes actores políticos, económicos y sociales no pueden dejar de considerar la situación actual para redefinir sus objetivos ante la marcha de la economía.»
Y les paraules clau d’en Montilla, també a El País: «Hay razones de peso contra el argumento según el cual hay que aplazar la negociación de la financiación autonómica hasta que un nuevo ciclo favorable de la economía mundial, europea y española permita abordarla en mejores condiciones (…) El Estatut de Catalunya obliga a todos (…) Más descentralización es igual a más desarrollo. Las economías más dinámicas son las más federales (…) no podemos aplazar esta negociación porque debemos resolver una situación clamorosamente injusta. Nuestro actual sistema de financiación ya no es útil ni justo para todos. Ni es sano, ni es eficiente. Ya no redistribuye con parámetros actualizados, ni alcanza el equilibrio fiscal, ni promueve la solidaridad real. Hace años que el sistema no es justo con quienes más aportan«.
Déu ni dó.

Montilla vs Felipe

Quien le iba a decir a Felipe González que otro andaluz y socialista, como él, José Montilla, le iba a plantar cara como presidente de la Generalitat de Catalunya.
Las frases clave de Felipe, publicadas en El País: «Es cierto que la negociación estaba prevista desde antes de conocerse la crisis financiera internacional y sus efectos, pero los diferentes actores políticos, económicos y sociales no pueden dejar de considerar la situación actual para redefinir sus objetivos ante la marcha de la economía.»
Y las palabras clave de Montilla, también en El País: «Hay razones de peso contra el argumento según el cual hay que aplazar la negociación de la financiación autonómica hasta que un nuevo ciclo favorable de la economía mundial, europea y española permita abordarla en mejores condiciones (…) El Estatut de Catalunya obliga a todos (…) Más descentralización es igual a más desarrollo. Las economías más dinámicas son las más federales (…) no podemos aplazar esta negociación porque debemos resolver una situación clamorosamente injusta. Nuestro actual sistema de financiación ya no es útil ni justo para todos. Ni es sano, ni es eficiente. Ya no redistribuye con parámetros actualizados, ni alcanza el equilibrio fiscal, ni promueve la solidaridad real. Hace años que el sistema no es justo con quienes más aportan«.
Ahí es nada.

Poema

Es casi migdia quan rebo un correu electrònic de la nostra amiga Marta, mestra, escriptora i poeta.
Ens diu que «avui, La Vanguardia publica un poema meu, breu, en el concurs de e-poemas. Si vols el pots llegir a l’aquest enllaç o a la meva página web«.
El poema de Marta es diu He aturat el vent i, per a qui vulgui llegir-lo ara, diu així:

Sóc la teva absència.
La pell s’ha organitzat en dunes:
relligo dies d’arena
on pinto el teu nom per fer-te mot.
Sóc el teu traç.
Tatuatge líquid sota les parpelles.

Poema

Es casi mediodía cuando recibo un correo electrónico de nuestra amiga Marta.
"Hoy, La Vanguardia publica un poema mío, breve, en el concurso de e-poemas. Si quieres, puedes leerlo en este enlace o en mi propia página web ".
Para quienes prefieran leerlo ahora, el poema de Marta se titula He aturat el vent (He parado el viento ) y dice así:

Sóc la teva absència.
La pell s’ha organitzat en dunes:
relligo dies d’arena,
on pinto el teu nom per fer-te mot.
Sóc el teu traç.
Tatuatge líquid sota les parpelles

Que en castellano podría traducirse de esta forma…

Soy tu ausencia.
La piel se ha organizado en dunas:
Reato días de arena,
donde pinto tu nombre para hacerte palabra.
Soy tu trazo.
Tatuaje líquido bajo los párpados.

Franki

El tema de la bandera, de qualsevol bandera, no m’interessa gaire… Al seu moment em va resultar indiferent allò de “jurar bandera”. Era l’època de la mili, quan el servei militar encara era obligatori. Per a mi, més que un símbol, és només un drap. Cadascun té les seves preferències…
Tot això vé pel cas d’en Francesc Argemí, Franki, aquest noi de Terrassa que ha començat a purgar presó per aquest suposat delicte i pel que ahir mateix es van manifestar sota la pluja dues o tres mil persones… I no totes eren joves ni independentistes.
Però, s’ha d’estar a la presó, lloc per a reinserir els delinqüents, diuen, algú que està plenament reinserit?
Passa, més aviat, que a Espanya hi continua havent persones empresonades per les seves idees. I aquesta vegada coincideixo amb el que Pilar Rahola diu al seu article d’avui a La Vanguardia: “Sens dubte, Franki és un pres polític i la seva entrada a la presó no persegueix castigar un delicte, sinó, clarament, castigar un pensament polític. Que després de més de 30 anys des de la mort del dictador, i amb governs socialistes per tot arreu, encara ocorrin aquestes coses, ens dóna la mesura de la fràgil salut de la democràcia espanyola. O, pitjor encara, de la por que té Espanya a la lliure dissidència dels ciutadans”.
Per tot això, quan es parla de delictes contra la bandera –l’espanyola, està clar; quan algú crema una senyera o una ikurriña això no es castiga– i d’altres símbols, dóno el meu suport a idees com la d’en Joan Herrera (ICV), que aquesta pròxima setmana presentarà una iniciativa parlamentària per suprimir-los com tals del Codi Penal.

Franki

El tema de la bandera, de cualquier bandera, no me interesa mucho… En su momento me resultó indiferente aquello de «jurar bandera». Era la época de la mili, cuando el servicio militar aún era obligatorio. Para mi, más que un símbolo, es sólo un trapo. Cada uno tiene sus preferencias.
Viene esto al caso de Francesc Argemí, Franki, ese chico de Terrassa que ha empezado a purgar prisión por ese supuesto delito y por el que ayer mismo se manifestaron bajo la lluvia dos o tres mil personas… Y no todas eran jóvenes ni independentistas.
¿Pero ha de estar en prisión, lugar para reinsertar a los delincuentes, se supone, alguien que está plenamente reinsertado?
Ocurre, más bien, que en España sigue habiendo personas encarceladas por sus ideas. Y esta vez coincido con lo que Pilar Rahola expresa en su artículo de hoy, en La Vanguardia: «Sin ninguna duda, Franki es un preso político y su entrada en prisión no persigue castigar un delito, sino, claramente, castigar un pensamiento político. Que después de más de 30 años desde la muerte del dictador, y con gobiernos socialistas por doquier, aún ocurran estas cosas, nos da la medida de la frágil salud de la democracia española. O, peor aún, del miedo que tiene España a la libre disidencia de los ciudadanos».
Por todo ello, cuando se habla de delitos contra la bandera –la española, claro está; cuando alguien quema una senyera o un ikurriña eso no se castiga– u otros símbolos, apoyo ideas como la de Joan Herrera (ICV), que esta próxima semana presentará una iniciativa parlamentaria para suprimirlos como tales del Código Penal.

Jutjes

A Josep Cuní li ha caigut aquest matí un caramel, el que qualsevol periodista desitja: un entrevistat que proporcioni respostes interessants i bons titulars.
Ella era Maria Sanahuja, fins fa poc jutgessa degana de Barcelona, i a les seves declaracions no ha deixat «títere con cabeza». Algunes coses ja s’intueixen i són vox populi, encara que poc es pot fer, com que hi ha molts funcionaris que «quan els demanes més esforç i treball, agafen la baixa», i no passa res, senyors.
Altres coses, com l’escàs suport moral i econòmic del departament de Justícia de la Generalitat, es podien intuir, però aquesta dona ho ha plasmat amb pèls i senyals.
I quan ha parlat del Poder Judicial, del famós CGPJ , tampoc s’ha estat de res.
Com suposo que avui mateix es començarà a parlar de les seves declaracions, ja les llegireu en els mitjans… però us asseguro que l’assumpte portarà cua. Espero.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑