Fa uns dies, vaig menjar amb uns familiars al Restaurante Maxim, de El Vendrell.
El menjar estava molt bé: no es pot objectar res a una cuina de mercat, basada en el producte fresc, que evidentment queda reflectida en la factura final.
L’atenció no va estar a l’alçada. La cambrera que ens va atendre va ser inicialment tan poc amable que vam estar a punt de marxar del local sense haver gairebé arribat a asseure’ns.
El problema, habitual en molts establiments, inclòs els nostres llocs de treball, era l’aire condicionat, molt per sota dels 25º que recomana la Generalitat.
Aquest fred només ho nota qui entra de la calor exterior al gèlid interior, no l’empleada, que no té fred perquè s’està movent contínuament. La jove va despatxar la nostra petició de menys fred de mala manera.
Apaivagats els ànims, la cambrera es va venjar després d’una forma sibil·lina.
Al demanar aigua per a tots no ens va servir qualsevol aigua mineral o de l’aixeta, sinó una aigua noruega, la selecta Voss.
Curiosament, l’any passat visitamos el poble homònim i vam beure la seva aigua sense detectar cap virtut especial.
Puc semblar de poble, però cal importar una aigua mineral de Noruega? La jove, que ja havia obert les dues ampolles sol·licitades, va anunciar que només tenien aquesta marca o una altra japonesa.
Segur que la famosa sommelier d’aigües Manoli Romeralo discreparia de la meva opinió, però em va semblar una modernez de nou-rics que en aquell restaurant només hagués una aigua noruega i una altra japonesa. Cap catalana, cap espanyola, i això que n’hi ha d’excel·lents… i molt més barates.
Com és lògic, vam pagar religiosament el compte, incloses les dues caríssimes ampolles d’aigua mineral, no sense pensar en l’actitud de la cambrera. Havia consumat la seva venjança.
També ha perdut uns clients.
Ah, el comerç del Vendrell! Hi vaig viure un parell d’anys abans de tornar a Mallorca. En arribar a la zona –primer anava i venia des de Reus– em va cridar l’atenció la fredor i menyspreu que tenien els comerciants a l’hora de tractar els clients. Em passava a mi, i em fixava si amb la resta també, no fos que jo tingués alguna cosa espatllada. Era general tret de poques excepcions: gent que es veia clarament que era conegut/da del comerciant.A força d’anys, ser amable, que em coneguessin, vaig acabar aconseguint bon tracte gairebé arreu. El llibreter que primer cercava amb desgana els llibres que demanava, ara provocava llargues converses al voltant de la literatura –i em feia un 10% de descompte tot l’any. A la botiga que abans en demanar per una cosa em deien el preu, seriosos, abans de mostrar-la (com dient «massa car, marxa») al final fèiem tertúlia del diví i l’humà en tecnologia, perquè em tenien per un client amb criteri –per això no sempre comprava, no era que no pogués pagar o ho trobés car.Te’ls has de guanyar. Va a l’inrevés de gairebé la resta de Catalunya –i planeta, diria.La impressió inicial va fer que no ens agradés el Vendrell, i comprarem casa a Calafell.(per cert, fa poc l’he posat en venda. Just en arribar la crisi immobiliària :D)Diuen que ha canviat amb l’arribada de tanta gent de Barcelona que ha posat negocis. Pel que dius, no. O passa que el Maxim és un restaurant propietat de qualque vendrellenc amb vàries generacions de solera 😉