Fa uns dies, vaig menjar amb uns familiars al Restaurante Maxim, de El Vendrell.
El menjar estava molt bé: no es pot objectar res a una cuina de mercat, basada en el producte fresc, que evidentment queda reflectida en la factura final.
L’atenció no va estar a l’alçada. La cambrera que ens va atendre va ser inicialment tan poc amable que vam estar a punt de marxar del local sense haver gairebé arribat a asseure’ns.
El problema, habitual en molts establiments, inclòs els nostres llocs de treball, era l’aire condicionat, molt per sota dels 25º que recomana la Generalitat.
Aquest fred només ho nota qui entra de la calor exterior al gèlid interior, no l’empleada, que no té fred perquè s’està movent contínuament. La jove va despatxar la nostra petició de menys fred de mala manera.
Apaivagats els ànims, la cambrera es va venjar després d’una forma sibil·lina.
Al demanar aigua per a tots no ens va servir qualsevol aigua mineral o de l’aixeta, sinó una aigua noruega, la selecta Voss.
Curiosament, l’any passat visitamos el poble homònim i vam beure la seva aigua sense detectar cap virtut especial.
Puc semblar de poble, però cal importar una aigua mineral de Noruega? La jove, que ja havia obert les dues ampolles sol·licitades, va anunciar que només tenien aquesta marca o una altra japonesa.
Segur que la famosa sommelier d’aigües Manoli Romeralo discreparia de la meva opinió, però em va semblar una modernez de nou-rics que en aquell restaurant només hagués una aigua noruega i una altra japonesa. Cap catalana, cap espanyola, i això que n’hi ha d’excel·lents… i molt més barates.
Com és lògic, vam pagar religiosament el compte, incloses les dues caríssimes ampolles d’aigua mineral, no sense pensar en l’actitud de la cambrera. Havia consumat la seva venjança.
També ha perdut uns clients.