Hace ahora 18 años justos que entrevisté en su casa al poeta Joan Brossa.
El motivo era la publicación de uno de sus últimos libros, Passat festes, una selección de su producción poética de entre 1993 y 1995, con poemas cortos y alguno de sus conocidos poemas visuales. Y creo recordar que fue mi  jefe Josep Maria Huertas Claveria quien me sugirió ir a verle. No sabe cómo agradezco sus enseñanzas.
Me gustó conocer a aquel hombre, que fallecería tres años más tarde, en 1998. Me regaló una de sus «A».
Antes de dejaros el contenido de aquella conversación, aquí tenéis un fragmento de uno de sus poemas:

«El silenci és l’original, les paraules són la còpia / El silencio es el original, las palabras son la copia».

La entrevista se publicó en el diario El Periódico, el 10 de octubre de 1995.

–¿Por qué Passat festes?
–Porque es mi nueva vida. Ya tengo 76 años, he passat festes. Ahora estoy en una etapa de mayor reflexión y tranquilidad. Son 202 poemas reflexivos, en los que hablo de la situación social, política. Hablo de todo. Yo suelo variar. Alterno poemas experimentales con otros que llamo de prolongación experimental.

Ara fa 18 anys justos que vaig entrevistar a casa seva el poeta Joan Brossa.
El motiu era la publicació d’un dels seus últims llibres, Passat festes, una selecció de la seva producció poètica d’entre 1993 i 1995, amb poemes curts i algun dels seus coneguts poemes visuals. I crec recordar que va ser el meu cap Josep Maria Huertas Claveria qui em va suggerir anar a veure’l. No sap com agraeixo els seus ensenyaments.
Em va agradar molt conèixer a aquell home, que moriria tres anys més tard, el 1998. Em va regalar una de les seves «A».
Abans de deixar-vos el contingut d’aquella conversa, aqui teniu un fragment d’un dels seus poemes:

«El silenci és l’original, les paraules són la còpia».

L’entrevista es va publicar al diari El Periódico, el 10 d’octubre de 1995.

– Per què Passat festes?
– Perquè és la meva nova vida. Ja tinc 76 anys, he Passat festes. Ara estic en una etapa de més reflexió i tranquil·litat. Són 202 poemes reflexius, en què parlo de la situació social, política. Parlo de tot. Jo sòl variar. Alterno poemes experimentals amb altres que anomeno de prolongació experimental.


–¿Recuerda algún poema?
–La verdad, no. Cuando hago un poema, lo pienso, lo escribo, lo acabo, lo meto en un cajón y lo olvido. Y me pongo con otro. Yo creo que una de las cosas más importantes para vivir en equilibrio es olvidar y caminar.

–Cuando habla de olvidar, ¿a qué cosas se refiere?
–Me refiero a cosas de la vida. Hay más cosas para olvidar que para recordar. La vida es una peripecia constante.

–¿En qué está trabajando actualmente?
–En un poema visual corpóreo que quedará instalado en el parque Catalunya de Sabadell. Es un parque muy bonito, con un lago y una pequeña montaña. Y me pidieron algo para culminar esta montaña.

–¿Ya sabe cómo será?
–Sí, sí. Ya está pensado. Ahora falta realizarlo.

–¿Y se puede explicar?
–No. Los poemas visuales no se explican, hay que verlos.

–¿Si le confesara que me gusta su obra, pero que no la entiendo, qué me diría?
–Hay cosas para las que la gente intenta buscar una razón cuando esa razón es subjetiva.

–Usted es un amante del ilusionismo. ¿Lo practica?
–Siempre me ha gustado. (Saca una vieja baraja y realiza varios juegos de manos). Desde que era pequeño y me regalaron una caja con varios juegos de manos, cuyas instrucciones aprendí de memoria. A las personas inteligentes les gusta dejarse engañar por el ilusionista.

–Hace poco ha montado Poemància, con Hausson.
–La magia tradicional se ha visto mucho. Para mí, lo interesante era apuntar el juego, pero sin terminarlo. Buscar lo que tiene de teatro la magia y lo que de magia tiene la magia. Buscar el contrapunto. Si tienes una chistera, haces el gesto de sacar el conejo y no sale. Así sorprendes. Parte del show de Hausson era así, a base de sugerencias.

–¿No existe el peligro…?
–Peligro hay siempre.

–…Me refería al de dejar al público con las ganas…
–Sí, pero está bien. Más vale dejar al público con las ganas a que digan: ¡Eso ya lo he visto!’

–Últimamente no para.
–Este año es la primera vez en mi vida que trabajo por encargo. Siempre había hecho obras a mi ritmo. Ahora soy un poco más conocido y hay gente que me encarga cosas. Pero no soy un profesional. Si hay una cosa que me la proponen y me gusta, pues la hago. Yo he hecho en la vida lo que me ha parecido, pero he tenido la precaución de que hubiera un equilibrio entre lo que yo quería y lo que podía hacer.

–¿Y qué es lo siguiente?
–Como me han editado tres antologías, he decidido preparar una yo mismo con poemas guardados, dándole un aire de suite, que titularé La memòria encesa. También he acabado otro libro con el escultor Chillida.

– Recorda algun poema?
– La veritat, no. Quan faig un poema, ho penso, ho escric, ho acabo, el fico en un calaix i l’oblido. I em poso amb un altre. Jo crec que una de les coses més importants per viure en equilibri és oblidar i caminar.

– Quan parla d’oblidar, a quines coses es refereix?
– Em refereixo a coses de la vida . Hi ha més coses per oblidar que per recordar. La vida és una peripècia constant.

– En què està treballant actualment?
– En un poema visual corpori que quedarà instal·lat al parc Catalunya de Sabadell. És un parc molt bonic , amb un llac i una petita muntanya. I em van demanar alguna cosa per culminar aquesta muntanya.

– Ja sap com serà?
– Sí, sí. Ja està pensat. Ara falta realitzar-lo.

– I es pot explicar?
– No. Els poemes visuals no s’expliquen, cal veure’ls.

– Si li confessés que m’agrada la seva obra, però que no l’entenc, què em diria?
– Hi ha coses per les que la gent intenta buscar una raó quan aquesta raó és subjectiva.

– Vostè és un amant del i ·lusionisme. El practica?
– Sempre m’ha agradat. [Treu una vella baralla i realitza diversos jocs de mans]. Des que era petit i em van regalar una caixa amb diversos jocs de mans, les instruccions aprendre de memòria. A les persones intel·ligents els agrada deixar-se enganyar per l’il·lusionista.

– Fa poc ha muntat Poemància, amb Hausson.
– La màgia tradicional s’ha vist molt. Per a mi, el més interessant era apuntar el joc, però sense acabar-lo. Cerca el que té de teatre la màgia i el que de màgia té la màgia. Buscar el contrapunt. Si tens un barret, fas el gest de treure el conill i no surt. Així sorprens. Part del xou de Hausson era així, a base de suggeriments.

– No hi ha el perill…?
– Perill hi ha sempre.

– … Em referia al de deixar al públic amb les ganes …
– Sí , però està bé. Val més deixar el públic amb les ganes a que diguin: «Això ja ho he vist!»

– Últimament no para.
– Aquest any és la primera vegada a la vida que treballo per encàrrec. Sempre havia fet obres al meu ritme. Ara sóc una mica més conegut i hi ha gent que m’encarrega coses. Però no sóc un professional. Si hi ha una cosa que me la proposen i m’agrada, doncs la faig. Jo he fet a la vida el que m’ha semblat, però he tingut la precaució de que hi hagués un equilibri entre el que jo volia i el que podia fer .

– I què és el següent?
– Com m’han editat tres antologies, he decidit preparar una jo mateix amb poemes guardats, donant-li un aire de suite, que titularé La memòria encesa. També he acabat un altre llibre amb l’escultor Chillida .