El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: noviembre 2006

Càmares ocultes

No m’agrada la utilització de càmeres ocultes per a incloure-les en un reportatge periodístic.
El cas més recent ha estat el d’en Mikel Epalza, cura basc de la diòcesi de Baiona gravat, segons afirma el mossèn, sense el seu coneixement i autorització per un equip d’El Mundo TV per a un reportatge emès per Antena 3 TV.
Existeix una cosa que es diu ètica: escolti, jo sóc periodista… vol respondre públicament al que jo li pregunto? I si em diu que no, doncs és que no… i si demana que la seva resposta sigui «of the record», o sigui, fora d’enregistrament, doncs se li ha de respectar.
Aquesta altra forma de periodisme, la de la càmera amagada, potser sigui l’única manera d’assolir proves contra uns delinqüents o contra uns pocavergonyes, però aquest no és el nostre treball. Potser ho sigui dels espies o els policies, però no el dels periodistes.

Cámaras ocultas

No me gusta la utilización de cámaras ocultas para incluirlas en un reportaje periodístico.
El caso más reciente ha sido el de Mikel Epalza, cura vasco de la diócesis de Baiona grabado, según afirma el sacerdote, sin su conocimiento y autorización por un equipo de El Mundo TV para un reportaje emitido por Antena 3 TV.
Existe algo que se llama ética: oiga, yo soy periodista… ¿quiere responder públicamente a lo que yo le pregunto? Y si me dice que no, pues es que no… y si pide que su respuesta sea «of the record», o sea, fuera de grabación, pues se le ha de respetar.
Esa otra forma de periodismo, la de la cámara escondida, quizá sea la única manera de lograr pruebas contra unos delincuentes o contra unos sinvergüenzas, pero ése no es nuestro trabajo. Quizá lo sea de los espías o los policías, pero no el de los periodistas.

La mula

Avui m’havia aixecat pensant en les paraules de l’Adriana Faranda a el diari El País, diumege, dia 26. Aquesta ex-dirigent de les Brigades Rojes italianes reflexionava sobre com havien encarat la fi de la violència terrorista al seu país, amb serietat i també amb humanitat i sentiment.
També que l’Arnaldo Otegi té tota la raó quan li diu al PSOE que es deixi de videos («a veure qui ha fet menys» …. o «a veure qui la té més curta») i que afronti amb ganes el procés de pau al País Basc.
Pensava en tot això quan he decidit reir-me de mi mateix i parlar-vos de la mula.
La mula, o el ruc, és un eufemisme per a referir-se a l’E-Mule, programa de intercanvi fitxers punt a punt (p2p), com explica la Wikipedia.
No vull fer aquí una reflexió moral sobre aquest tema, sinó explicar-vos un conte amb una certa moralitat.
Reconec la meva inexperiència en aquest terreny, però un amic encara més inexpert que jo em va demanar si podia baixar-li de la xarxa una determinada música.
La curiositat va ser més forta que la possible il·legalitat de la proposta: vaig instal·lar el programa i em vaig disposar a buscar el disc en qüestió, que havia de ser molt rar, perquè no apareixia per ninguna part, encara que si hi era en forma de pel·lícula.
«Ah, molt millor», va dir el meu amic. Un parell de dies més tard ja tenia un arxiu amb el títol en qüestió i l’hi vaig passar.
Aquesta mateixa nit vaig rebre una trucada seva, rient: a l’arxiu de vídeo hi havia 10 minuts de pel·lícula, repetida fins a sis o set vegades, i amb un clar missatge antipiratería en el seu interior.

La mula

Hoy me había levantado pensando en las palabras de Adriana Faranda en el diario El País, el domingo, día 26. Esta exdirigente de la Brigadas Rojas italianas reflexionaba cómo habían encarado el fin de la violencia terrorista en su país, con seriedad y también con humanidad y sentimiento.
También en que Arnaldo Otegi tiene más razón que un santo cuando le dice al PSOE que se deje de vídeos («a ver quién ha hecho menos…. o a ver quién la tiene más corta») y que encare con ganas el proceso de paz en el País Vasco.
Pensaba en todo eso cuando he decidido reirme de mí mismo y hablarles de la mula.
La mula, o el burro, es un eufemismo para referirse al E-Mule, programa de intercambio de ficheros punto a punto (p2p), como explica bien la Wikipedia.
No quiero hacer aquí es una reflexión moral sobre este tema, sino explicarles un cuento con moraleja.
Reconozco mi inexperiencia en este terreno, pero un amigo aún más inexperto que yo me pidió que si podía bajarle de la red una determinada música. La curiosidad fue más fuerte que la posible ilegalidad de la propuesta: instalé el programa y me dispuse a buscar el disco en cuestión, que debía ser muy raro, porque no aparecía por ningún lado, aunque sí en forma de película.
«Ah, mucho mejor», dijo mi amigo.
Un par de días más tarde ya tenía un archivo con el título en cuestión y se lo pasé. Esa misma noche recibí una llamada suya, riéndose de mi: en el archivo de vídeo había 10 minutos de película, repetida hasta seis o siete veces, y con un claro mensaje antipiratería en su interior.

Obres

Sempre m’ha intrigat (i molestat enormement) un d’aquests misteris del món de les obres en els carrers de les grans ciutats: quin maleït costum obliga als operaris a començar a fer soroll a les 8 del matí d’un dissabte, per exemple; parar cap a les 9 per a anar-se a esmorçar després i tornar com la marabunta a crivellar-nos els timpans cap a les 10?
El que he dit: tot un misteri… també aplicable a les reformes dins els domicilis particulars.
Recordo que fa uns anys vaig fer un pacte amb els paletes i el lampista que treballaven a casa meva: no vingeu a les 8; esmorçeu abans de les 9 i després vinguin a treballar… Així, la família podia dormir, dutxar-se i esmorçar tranquil·la… fins a la seva arribada, es clar.

Obras

Siempre me ha intrigado (y molestado enormemente) uno de esos misterios del mundo de las obras en las calles de las grandes ciudades: ¿qué maldita costumbre obliga a los operarios a empezar a hacer ruido a las 8 de la mañana de un sábado, por ejemplo; parar a eso de las 9 para irse a desayunar después y volver cual marabunta a acribillarnos los tímpanos hacia las 10?
Lo dicho, todo un misterio, también aplicable a las reformas en los domicilios particulares. Recuerdo que, hace unos años, hice un pacto con los albañiles y el fontanero que trabajaban en mi casa: no vengan a las 8; desayunen antes de las 9 y luego entren a trabajar. Así la familia podía dormir, ducharse y desyunar tranquila… hasta su llegada.

El perdón

Esta foto de J.L. Pino (Efe), publicada hoy en casi todos los diarios, muestra el inicio del juicio contra dos presuntos miembros de ETA, Asier Arzallus (izquierda) e Iker Olabarrieta, en la Audiencia Nacional.
Son los supuestos autores del atentado perpetrado el 19 de febrero de 2002, en Sestao, contra el joven dirigente socialista vasco Eduardo Madina.
Lo que me asombra, al igual que en otros juicios similares, es su sonrisa.
Un amigo me ha explicado que es una risa nerviosa: «Los meten en una jaula como si fueran una atracción de feria… En estas condiciones no me extraña nada que no pidan perdón ni a Dios».
Cuando le he dicho que yo no creo posible que el proceso de paz iniciado en el País Vasco llegue a buen puerto sin que estos chicos (y muchos otros) borren la sonrisa de sus caras cuando están frente a sus víctimas, que es una cuestión necesaria para que estas últimas puedan iniciar el camino del olvido y del perdón, mi amigo me ha respondido: «Quizás, pero esto no tiene relación con el proceso de paz, sino con un posterior proceso de reconciliación nacional».

El perdó

Aquesta foto de J.L. Pino (Efe), publicada avui en gairebé tots els diaris, mostra l’inici del judici contra dos presumptes membres d’ETA, Asier Arzallus (esquerra) i Iker Olabarrieta, a l’Audiència Nacional.
Són els suposats autors de l’atemptat perpetrat el 19 de febrer de 2002, en Sestao, contra el jove dirigent socialista basc Eduardo Madina.
El que em sorprèn, igual que a d’altres judicis similars, és el seu somriure.
Un amic m’ha explicat que és un riure nerviós: «Els fiquen a una gàbia com si fossin una atracció de fira… En aquestes condicions no m’extranya gens que no demanin perdó ni a Deu».
Quan li he dit que jo no crec possible que el procés de pau iniciat al País Basc arribi a bon port sense que aquests nois (i molts d’altres) esborrin el somriure de les seves cares quan estan davant les seves víctimes, que és una questió necessària per a que aquestes últimes puguin iniciar el camí de l’oblit i del perdó, el meu amic m’ha respost: «Potser, però això no té relació amb el procés de pau, sinò amb un posterior procés de reconciliació nacional».

Duty free

He estat pensant en l’episodi d’Aena i les ensaïmades de l’aeroport de Palma de Mallorca (es pot llegir a l’Absurd Diari del col·lega Toni Dalmau).
Va ser a l’inici d’aquesta setmana i va a ser com «ara no et deixo pujar-les a l’avió, perquè tenen líquid dintre; ara sí et deixo, perquè la crema no ho és».
Deixem-nos d’històries: aquí no estem parlant només de protegir-nos d’una amenaça terrorista, que existeix, d’acord… però aquest no és el motiu principal de la mesura.
Ja se sap que, com passa en qualsevol novel·la policíaca, per a solucionar el misteri, la qüestió és esbrinar a qui beneficia… i jo creo que la resposta és clara: als duty free dels aeroports i a l’infame servei de catering dels avions.
Vols una ampolleta d’aigua: hala, a llençar a les escombraries la qual t’havies dut de casa i a comprar una altra una vegada passat el control.
Que vols unes ampolles de bon vi dels cellers locals… Doncs et fots: a pagar el doble en les punyeteres botigues de dintre.
Així ens va.

Duty free

He estado pensando en el episodio de Aena y las ensaimadas del aeropuerto de Palma de Mallorca (se puede leer en el Absurd Diari del colega Toni Dalmau). Fue a inicio de esta semana y vino a ser algo así como ahora no te dejo subirlas al avión, porque tienen líquido dentro; ahora sí te dejo, porque la crema no lo es.
Dejémonos de historias: aquí no estamos hablando sólo de protegerno de una amenaza terrorista, que existe, de acuerdo… pero éste no es el motivo principal de la medida.
Ya se sabe que, como pasa en cualquier novela policiaca, para solucionar el misterio, la cuestión es averiguar a quién beneficia… y yo creo que la respuesta es clara: a los duty free de los aeropuertos y al infame servicio de catering de los aviones.
Quieres una botellita de agua: hala, a tirar a la basura la que te habías llevado de casa y a comprar otra una vez pasado el control.
Que quieres unas botellitas de buen vino de las bodegas locales… Pues te fastidias: a pagar el doble en las puñeteras tiendas de dentro.
Así nos va.

Entesa i progrés

Ja existeixen les bases per a un nou Govern d’entesa i progrés a Catalunya. Hi ha qui, des del bàndol nacionalista, s’ha quedat frustrat perquè no hi ha hagut un pacte entre ERC i CIU.
Per exemple, Vicent Partal, en una carta oberta a Vilaweb, se sent dolgut amb els polítics nacionalistes: «I ara veig (….) que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc».
De totes maneres, la mateixa carta, un poc més abaix, afegia: «El país no està malalt (…) el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible».
És evident que cadascú sent el país –uns, Catalunya, altres, el País Basc, els de més abaix, Espanya– segons el seu cor…
Jo defenso la possibilitat de que en aquest Govern siguin prioritàries las polítiques d’esquerra per sobre de les d’Esquerra, si em permeteu el joc fàcil… O sigui, dels pobles i de la seva gent per sobre del lloc on ha nascut aquesta gent.
I penso que el que uneix a aquest tres partits (PSC, ICV i ERC) és precisament això: unes polítiques d’esquerra, de progrés…. No estic massa segur de que aixó fos possible amb un acord estrictament nacionalista.

Acuerdo y progreso

Ya existen las bases para un nuevo Gobierno de acuerdo y progreso en Catalunya. Hay quien, desde el bando estrictamente nacionalista, se ha quedado frustrado porque no ha habido un pacto entre ERC y CiU.
Por ejemplo, Vicent Partal, en una carta abierta en Vilaweb, se sentía dolido con los políticos nacionalistas: «El futuro político inmediato es más confuso que nunca. Y veo que los políticos que me representaban, de partidos diversos, no saben, no pueden o no quieren cambiar de rumbo. Claro está que hay matices y que no todos son iguales y que hay actitudes mucho más graves que otras. Pero como colectivo, en conjunto, no tengo la menor duda que los políticos nacionalistas hoy no son capaces de hacerme sentir cómodo con mi voto, con mis preferencias o con mis actitudes. Y no por esto dejo de ser lo que soy».
De todas formas, la misma carta, un poco más abajo, añadía: «El país no está enfermo (…) el futuro del país, su salud, no depende de nadie que no semos nosotros. Hoy no sé a quien designa este ‘nosotros’, a cuánta gente representa, pero sé que hay mucho trabajo por hacer y que no nos podemos permitir el lujo de cruzarnos de brazos y rendirnos, por más desilusionados que estemos».
Es evidente que cada cual siente su país –unos, Catalunya, otros, el País Vasco, los de más abajo, España– según su corazón…
Yo defiendo la posibilidad de que en este Gobierno sean prioritarias las políticas de izquierda por encima de las de Esquerra, si se me permite el juego fácil… O sea, políticas para los pueblos y su gente por encima del lugar dónde haya nacido esta gente. Y pienso que lo que une a estos tres partidos (PSC, IC y ERC) es precisamente esto: unas políticas de izquierda, de progreso….
Y no estoy seguro de que esto hubiera sido posible con un acuerdo estrictamente nacionalista.

¿Y ahora, qué?

Con los resultados electorales en la mano… ¿ahora, qué?
Yo espero que Catalunya vuelva a ser dirigida por un Gobierno de izquierdas y que éste tome nota de la desilusión de los ciudadanos.
Una decepción ciudadana que lleva cada vez menos gente a votar, que ha castigado a los grandes partidos con pérdidas de miles y miles de votos y que ha hecho surgir un nuevo partido, Ciutadans, que ha conseguido… ¡89.567 votos!
Todos hemos de aprender de esta situación y poner remedio…
Entre otros, el señor Rodríguez Zapatero, porque su presencia en Catalunya no ha favorecido nada al PSC. Y ya no falta tanto para la próxima cita electoral.

I ara què?

Amb els resultats electorals a la mà… ara, què?
Jo espero que Catalunya torni a ser dirigida per un Govern d’esquerres i que aquest prengui nota de la desil·lusió dels ciutadans.
Una decepció ciutadana que porta cada vegada menys gent a votar, que ha castigat als grans partits amb perdues de milers i milers de vots i que ha fet apareixer un nou partit, Ciutadans, que ha arreplegat… 89.567 vots!
Tothom ha d’aprendre d’aquesta situació i posar-hi remei…
Entre d’altres, el senyor Rodríguez Zapatero, perquè la seva presència a Catalunya no ha afavorit gens el PSC. I no li falta gaire per a la propera cita electoral.

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑