En tot aquest assumpte d’ERC, el referèndum i l’Estatut, havia optat pel silenci, però avui m’ha semblat una bona ocasió per a trencar-lo.
La reflexió m’ha sorgit després de veure en Josep-Lluís Carod-Rovira entre decebut i fart, aquest matí, en una entrevista amb en Josep Cuní, a TV-3.
Crec que ERC s’ha despertat del somni i s’ha topat amb la dura realitat: després de molts anys, l’esquerra més catalanista havia arribat a un Govern al costat d’altres dos partits d’esquerres, i el seu somni era assolir que la resta d’Espanya acceptés les seves peticions, plasmades en el nou Estatut.
No ha estat així: la resta dels espanyols no entenen la posició catalana i no han permés anar molt més enllà. Els errors propis i l’inmens aparell de propaganda aliè han ajudat a aquesta cerimònia de la confusió.
El filòsof Josep Maria Terricabras deia fa uns dies que, «sincerament, penso que ERC ha fet bé: no solament perquè ha adoptat la posició més clara, més forta, menys ambigua, sinó perquè la seva direcció ha estat capaç de rectificar i de seguir les directrius de les bases».
Aquestes bases que, a partir d’un «no ens entenen» i «no ens volen», han optat per la posició més radical: diguem «no» a tot, fins i tot a allò que de positiu té el nou text.
Ahir ho expressava perfectament un article d’en Jordi Juan, escrit a La Vanguardia. Un text que formula l’opinió del sorprès ciutadà, d’aquest que no entén per quina raó «el partit [ERC] que més ha fet perquè hagi una reforma de l’Estatut hagi acabat demanant el vot en contra perquè el text resultant no li sembla prou bo. I prefereix acontentar-se amb un text del 1979 que és encara pitjor que el que se sotmet a votació».
ERC i els seus militants s’han topat amb la dura realitat de la bruta política quotidiana. Estan farts i volen posar-ho de manifest.
Però en política, una posició així no duu a ninguna part.
Per això, i cito textualment en Jordi Juan, encara que «a un servidor, el que realment li ve en gana el pròxim 18 de juny és anar-se a la platja i fer una botifarra simbòlica (…) em trobo ara demanant que la gent vagi a votar i que ho faci de forma afirmativa, perquè el país necessita superar aquest sot anímic i encarar el futur amb tranquil·litat. A part del cabreig que puguem sentir tots, la pregunta que ens hem de fer és: què guanyaria Catalunya amb un triomf del no?»