El vol número JK 5022 que cobria la ruta de Madrid a Les Palmes de Gran Canàries ha patit un accident a Madrid, a les 14.45 hores d’avui. L’avió transportava un total de 172 persones, dels quals 162 eren passatgers i 10 tripulants.
Quin desastre, Déu meu! Pobra gent… pobres famílies.

Pensava ahir al migdia que la gent d’ETA ha d’estar molt tocada: segueixen emprenyant, però ningú els fa cas.
Sí, és cert que encara poden fer molt mal, que van aconseguir que les platges de la Costa del Sol es buidessin durant unes hores, perquè ells volen que la gent no prengui el sol a aquestes hores, no fos cas que agafin un càncer de pell en lloc de patir una de les seves bombes…
Ahir al migdia, aquest país no estava pendent d’ells. Mirava la tele.
Nosaltres estàvem a casa d’uns amics, a punt de dinar, i ajornàvem asseure’ns a taula.
Miràvem el partit de tennis d’en Rafa Nadal, a punt de guanyar la medalla d’or en uns Jocs Olímpics. Es clar que, al davant, un altre tennista, un jove xilè, feia el possible perquè no se l’emportés i es defensava també a cops de raqueta.
Quan per fi Nadal va donar l’últim cop del partit i es va llençar a terra, en aquest gest seu tan conegut, una espècie de “per fi he guanyat, ja puc descansar”, va sortir de la nostra boca un “¡¡Bé!! ¡¡Molt bé, home!!”
Ha estat un any meravellós per a aquest xavalet mallorquí de 22 anys: ha guanyat Roland Garros (per quarta vegada) i Wimbledon, acaba d’aconseguir pujar al número 1 de l’ATP (Associació de Tennistes Professionals) i s’emporta l’or olímpic.
Clar que sí, home: “¡¡Bé!! ¡¡Molt bé!! ¡¡T’ho mereixes!!”

És dilluns a la nit, 14 de juliol. A les 8 de la tarda, la foscor és gairebé total a l’hotel on estem allotjats, en Tortuguero. Diverses embarcacions ens recullen amb destí al poble. Vestim de fosc i portem calçat adequat per caminar un bon estona.
Una vegada hem desembarcat en el poble de Tortuguero, el guia Ray ens reparteix en diversos petits subgrups, encapçalats cadascun d’ells per guies locals que s’encarreguen de 8 o 10 persones cadascun. Seguint a aquests últims, ens dispersamos al llarg d’un camí paral·lel a la platja.
Llegir mes … »

Com sempre ocorre en un circuit organitzat, cal aixecar-se aviat, molt aviat. Són vacances? Doncs sí, són vacances, encara que d’un altre estil. Visitar llocs llunyans i quedar-se al llit fins a les tantes és una equació difícilment solucionable.
És dilluns, 14 de juliol, i estem en Tortuguero. El dia és esplèndid. Excel·lent, perquè avui serà una de les jornades més llargues del circuit.
Llegir mes … »

El despertador sona a les 5 del demà, però no importa: hem descansat vuit horetes d’una tirada.
És diumenge, 13 de juliol, i començem a no saber en quin dia vivim. Són vacances.
Després de la dutxa, l’esmorzar. En l’oferta apareix l’esmorzar típic, que inclou l’anomenat gallopinto (arròs amb frijolitos negres), del que fugim ja que menjar aquesta bomba energètica pot ser sinònim de no passar per un lavabo en tot el circuit.

Llegir mes … »

Aquest títol reflecteix el que mai t’expliquen clarament en les agències.
El nostre avió d’Air Europa cap a Madrid surt de Barcelona a les 7 del matí de dissabte 12 de juliol i el que ens portarà cap a Costa Rica, de la companyia Air Comet, té prevista la seva sortida a 3/4 de 12.

Mirant enrere: hem de ser a Barajas cap a les 9 de la matí i al Prat, cap a 2/4 de 6, així que ens llevem a 2/4 de 5 del matí.

Llegir mes … »