Aquests dies que veus a la tele les imatges del poble palestí massacrat, una vegada més, pel poderós Estat d’Israel, et preguntes què pots fer per aquest i per altres casos, com els conflictes oblidats d’Àfrica, que tan poc semblen importar-nos…
Per això, malgrat la impotència de saber que facis el que facis simplement és un gest, almenys sumo la meva veu a altres veus que com la meva denuncien el que senzillament és un crim.
M’ha arribat a través de diferents vies aquest vídeo, titulat One year in 40 seconds (Un any en 40 segons).
Ho reprodueixen en els seus blocs Mangas Verdes (via Neatorama) i en Marc Vidal, però segur que n’hi ha més que en parlen.
L’amic Lo Vilot em passa una traducció ràpida, però adaptada, d’un acudit que també m’ha arribat en versió castellana per algunes vies. Potser sigui un monòleg d’aquests del club de la comèdia (si algú conèix l’autor, que m’ho faci saber).
És una miqueta llarg, però tot sigui per a fer front al fosc futur que s’ens apropa.
Si voleu llegir-ho, segueix aquí sota…
Read more…
Encara que aquest dies ja he anat fent proves, he decidit obrir l’any 2009 amb cara nova: una plantilla nova de Wordpress, basada en el tema Inove, de mg12, lleugerament modificat per mi, que és la que ara esteu veient.
Doncs sí, amables lectors: el 2008 s’acomiada com l’any dels ERO.
Esperem que el 2009 vingui en so de pau.
Així, sense pensar-ho molt, vaig a afusellar un paràgraf de Javier Marías, en el suplement dominical de El País.
Era la seva columna La zona fantasma del dia 28, que titulava Lo que no vengo a decir.
“Los que escribimos estas piezas intentamos…
Em pregunto per què la premsa seriosa ha deixat de publicar innocentades en les seves pàgines el dia 28 de desembre.
Recordo haver llegit algunes invencions molt bones i, fins i tot, participar-hi en l’elaboració d’alguna d’aquestes notícies manifestament falses, que ens sorprenien per la seva impossibilitat. No eren informacions que fessin mal, sinó que et feien somriure fins a descobrir, a l’endemà, en què innocent havia estat per pensar que el Barça, per exemple, estava disposat a fitxar Casillas a qualsevol preu.
Ara només alguns diaris de la premsa esportiva mantenen la tradició.
Curiós: és aquesta premsa la que més es ven.
Shalim Ahmed mostra la seva llibreta d'estalvi
Fa un parell de dies, escrivia sobre la rifa de Nadal i sobre Shalim Ahmed un noi de Bangladesh al qual li han tocat uns quants milions.
Doncs acabo de llegir al meu admirat Enric González, a la seva columna de televisió del diari El País (avui en vaga), parlant precisament d’aquest tema.
Una cançó perquè en aquestes (i d’altres) dates el somriure ens arribi al cor.
En l’allau d’informacions sobre la loteria de Nadal, rifa que tampoc m’ha tocat aquest any, com al senyor del dibuix de Forges, em quedo amb dues imatges televisives.
Una, d’en Jordi Gil, per a l’Hora Q de TV-3. En un bon i respectuós reportatge sobre un jove de Bangla Desh que ha guanyat 300.000 euros de cop, el reporter mostra la cartilla de la caixa d’estalvis del noi. Abans d’aquesta xifra marejadora tan sols apareix una altra, de 17 euros, i un poc més a dalt, la típica comissió de manteniment que ens encoloma tota entitat bancària.
Una altra imatge, anònima, d’un alegre guanyador que confessa la cosa més confessable de la seva alegria: “Què vaig a fer ara? El que fan tots els pobres: celebrar-ho”.
Comentaris recents