Una història del 23-F, en minúscula

Aquests dies estan emetent un munt de programes sobre el 23-F, el dia en que Espanya va patir el més important conat de cop d’Estat de finals del segle XX, el que va estar a punt de fer malbé la incipient democràcia nascuda després de la mort del dictador Francisco Franco.
Estem parlant de la Història d’aquest país, en majúscules.
En minúscules hi ha les històries quotidianes, les que vivim les persones anònimes aquelles hores tenses.
En el meu cas, era estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, a uns 25 quilòmetres de la capital. Anava a les classes de la tarda quan podia, perquè combinava una feina de repartidor-venedor de llibres al matí amb col.laboracions a la revista Fotogramas i el suplement dominical d’El Periódico de Catalunya, la meva empresa des d’aquella època.
Eren poc més de dos quarts de la tarda quan el catedràtic de cinema Romà Gubern va irrompre a classe-no recordo quin-i ens va anunciar que un grup de guàrdies civils havia entrat al Congrés i mantenia retinguts a tots els diputats. Com la cosa pintava malament, es suspenien les classes.
No recordo molts cercles-la meva memòria és prima-, encara que sí una estranya sensació (por, segurament?) A la boca de l’estómac i un pensament: «Una altra vegada, no, si us plau».
Vam tornar cap a Barcelona al cotxe de la meva amiga Maite i ens dirigim cada un cap a casa. I jo vivia al costat mateix de la casa-caserna de la Guàrdia Civil de l’avinguda de Madrid!
Recordo haver-me plantejat amb la meva dona la possibilitat de cremar o llençar papers, documentació i llibres, d’agafar el petate i marxar cap a la frontera francesa. Hores de tensió, pendents de la ràdio i de la tele, en un moment en què les xarxes socials i internet no existien ni en la imaginació de Stanley Kubrick ni de Philip K. Dick.
Sort que al final tot va quedar en un malson.