Ignoro si en altres parts d’Espanya tenen alguna tradició especial associada al Nadal.
Recordo, de petit, de l’Olentzero, al País Basc.
I des que visc a Catalunya, em segueix resultant curiosa, rara si es vol, la del Tió, un tronc al qual els nens peguen amb un pal i el fan cagar regalets i llaminadures.

Això de «cagar» és també curiós i gens escatològic, com es demostra a la irònica figura del caganer, la figureta del pessebre enxampada en aquesta còmica posició.

El meu amic Josep Maria (gràcies!) M’ha enviat aquest enllaç de l’Etnocat en el qual es detalla el seu origen, encara que a la Viquipèdia ho expliquen també molt bé.

A la seva pàgina diuen, entre d’altres coses:

«El tió no era, en principi, una altra cosa que un tronc que cremava a la llar i que, al cremar, donava béns tan preciosos com la calor i la llum, i que, de forma simbòlica, oferia presents als de la casa : llaminadures, neules, torrons

A partir d’aquesta forma primitiva el tió evoluciona: és un tronc triat pels nens que es converteix màgicament en un ésser al qual s’ha d’alimentar, viu uns dies a la cuina de la casa, dóna els seus regals per Nadal i després es crema .

Aviat, aquesta característica d’animal fantàstic es reforça en afegir al tronc unes potes, una cara i una llengua. Així trobem el tió tal com el coneixem ara.

Cal diferenciar aquesta tradició d’altres costums i personatges nadalencs, perquè el tió no ha estat mai una màquina de fer regals. «

I, en efecte, els nens de la meva família només reben un detallet en aquest dia.

Els regals arriben la vigília del dia de Reis, que també té la seva pròpia tradició, diferent de la moderna, comercial i invasiva del Pare Noel o Santa Claus.