La meva amiga Mercè m’envia aquest vídeo, que també he vist al Facebook de la Trina Milán, per exemple.
La veritat és que aquesta felicitació nadalenca està corrent per la xarxa i que, com sol ser habitual, poca gent sap d’on ha sorgit.
Amb un parell de clics i una mica d’interès no és difícil esbrinar-ho.
Existeix una versió portuguesa (esquerra) i una altra anglesa (dreta), ja que qui l’ha elaborat és l’empresa portuguesa Excentric.
Una bona feina que, es de la seva publicació, el 7 de desembre, fins ara, ha aconseguit més d’un milió i escaig de visites … i continua pujant.
Al marge que sigui un exemple d’èxit publicitat viral, la veritat és que el vídeo val la pena veure: utilitza el cercador Google, l’enciclopèdia Wikipedia, Twitter i Facebook, entre d’altres eines socials i d’internet, per recrear amb bon humor la història del naixement de Jesús.
Us deixo a més un reportatge de la RTP sobre la manera com Excentric ha elaborat el vídeo.
Etiqueta: Nadal
Aquest matí, passejant pel carrer de Sants, m’he trobat a aquests Reis Mags, amb fotògraf incorporat, que complien amb una molt sana missió: el nen lliura el seu xumet al rei de torn, que el tira a la paperera, com a forma de demostrar que ja no ho necessita, que ja ha crescut.
Pobre. És la primera d’una llarga cadena de renúncies…
Des de fa temps vaig deixar per després de les festes els regals de caràcter tèxtil: la roba, per a les rebaixes, senyors, i si no, que inventin alguna cosa per disminuir els preus abans del dia 6.
Però com que no és qüestió de deixar a la família i els amics sense un regalet, opto gairebé sempre pel regal cultural (un llibre, un disc, una pel lícula) o artesanal.
En diferents punts de Barcelona (com en altres ciutats) i, sobretot, a la Gran Via, entre Rocafort i Urgell, se situen les parades de l’Associació de Tallers Artesans, on es pot trobar una oferta abundant.
Després de passejar per entre les casetes diversos dies, jo he trobat molt interessants, en particular, les que us detallo ara: les joies de Peca!; les terracotes d’Iris; les lampadetes de Llums i Trons; les peces de cartró de Felip i Cristina; i les escultures de Pilar Mingorance.
És clar que, si feu un tomb, hi trobareu més coses.
Ignoro si en altres parts d’Espanya tenen alguna tradició especial associada al Nadal.
Recordo, de petit, de l’Olentzero, al País Basc.
I des que visc a Catalunya, em segueix resultant curiosa, rara si es vol, la del Tió, un tronc al qual els nens peguen amb un pal i el fan cagar regalets i llaminadures.
Un amic de la família, un senyor de 90 anys que guanya en activitat a tots els seus fills, té l’afició de muntar el pessebre cada any, per aquestes dates, per a delit de tots els seus néts, des dels més petits als que ja treballen.
A casa nostra sabem que arriba el Nadal perquè:
1. Comencen a arribar felicitacions, a les quals responem gairebé sempre tard.
2. Els espais de caràcter solidari inunden les televisions i ràdios. És un bon moment per fer donatius: desgraven a Hisenda.
3. S’encenen milers de bombetes de colors sense que faci punyetera falta. Pur malbaratament energètic.
4. La regidora més progre de Barcelona s’entesta en comprar arbrets plens de llumetes, falsos i lletjos, però, això sí, argumentant que són més ecològics i sostenibles.
5. S’instal·len paradetes d’artesania a diferents indrets de la ciutat. Els més coneguts són a la plaça de la Catedral, on està la Fira de Santa Llúcia fins el dia abans de la Nit de Nadal, i a la Gran Via, on estarà la Fira de Reis.
El que resulta poc habitual és veure aquests llocs encara buits.
En casa sabemos que llega la Navidad porque:
1. Empiezan a llegar felicitaciones, a las que respondemos casi siempre tarde.
2. Los espacios de carácter solidario inundan las teles y las radios. Es un buen momento para hacer donativos: desgravan en Hacienda.
3. Se encienden miles de bombillas de colores sin que haga puñetera falta. Puro despilfarro energético.
4. La concejala más progre de Barcelona se empeña en comprar arbolitos llenos de lucecitas, falsos y feísimos, pero, eso sí, argumentando que son más ecológicos y sostenibles.
5. Se instalan puestos de artesanía en diferentes lugares de la ciudad. Los más conocidos están en la plaza de la Catedral, en donde está la feria artesana de Santa Lucía, hasta el día antes de Nochebuena, y en la Gran Vía, donde estará la feria de Reyes.
Lo que resulta poco habitual es ver estos puestos aún vacíos.
No ho dic ara per la crisi, sinó que ja ho deia i escric des de fa temps (per exemple, a La trampa del Nadal): per què els nostres ajuntaments malgasten els diners públics malbaratant en decoració nadalenca i en energia lumínica quan encara no és Nadal?
Però si encara falta un mes pel 25 de desembre!
En tot cas, si les associacions de comerciants creuen que amb més llums de colors van a atreure a més clients, doncs endavant: que paguin ells.
Els puc assegurar, estimats lectors, que jo compraré tan sols el que necessiti.
En el cas de l’alimentació, abans d’aquestes dates i en forma de congelats, que surt més barat, amb borses de tela o cistell, que és una forma de consumir menys plàstics.
I en el de la roba d’hivern, després del dia 6 de gener, que ja haurà rebaixes.
En aquestes dates, un es mou entre els regals que anhela i que no arriben, i entre els que arriben i no desitja; per sort, sempre n’hi ha algun d’encertat.
És una espècie de llei inexorable que es repeteix any rere any… És aquest consumisme que tant critiquem però en el qual caiem.
Aquesta setmana havia llegit un parell d’articles sobre aquest tema. Més o menys, coincideixo amb el que en Sergi Pàmies escrivia a El País, titulat Regals culturals, en el que deia: «Costa ser original a l’hora d’encertar el regal [… per això] porto anys limitant-me a fer regals dels mal anomenats culturals».
És un tipus de regal que jo també acostumo a fer, quan els Reis d’Orient em demanen que els ajudi.
Però, a vegades, alguna cosa tan senzilla com una floreta o una planta poden convertir-se en el millor del món quan te la regala qui més estimes… però de qui menys t’ho esperes.
He vist en el bloc d’en Narcís Vives, alma mater d’Espais Telemàtics i un dels pioners de l’educació a través d’internet, una referència a Geogreeting, una forma de felicitar el Nadal amb el relleu d’edificis en forma de lletres. Una nova i divertida aplicació de la empresa Google, una eina més que s’afegeix al cercador, els mapes i el gestor de correu Gmail, entre moltes altres.
Aprofiteu i envieu les nadales d’una forma diferent a l’habitual.
M’he creuat amb un veí carregat de regals i he fet el típic comentari sobre aquestes dates i la necessitat de comprar o no regals.
Fa dies que en una de les llistes de discussió en la qual participo amb assiduïtat també hem tocat el tema amb un èxit de participació inusual: unes 160 intervencions!
Cert que el tema de les creences religioses, a favor i en contra, han alimentat bona part de la polèmica.
La discussió la va iniciar l’Alfons Dolsa, alma mater del Museu de les Papallones de Catalunya, amb una pregunta clau: «Per què hem de gastar mes per aquestes èpoques, hem de comprar ara coses que potser mai serviran, hem d’encendre més llums i llençar mes deixalles?»
La conclusió a la qual he arribat és que gairebé tots seguim un ritual que no ens acaba de satisfer, el de comprar regals perque toca, però que acomplim potser empesos per un impuls contradictori: el consumisme que ens envolta i el fet d’intentar fer feliços a qui ens envolten mitjançant un detall més o menys útil.
En Toni Dalmau, també periodista i autor del Diari de l’Absurd, ho expressava d’allò més bé en la seva intervenció: «La relació directa entre la creença i la celebració d’aquestes festes ha quedat del tot diluïda i en bon nombre de casos és inexistent. Es tracta d’un còctel trampós integrat per una part de tradició, una altra de relacions socials (bàsicament familiars) i una tercera part de febre consumista. El més fotut de tot és que costa refusar aquest beuratge i enviar al barman a prendre pel sac. Si ho fas, hi ha el risc de fer sentir malament a pares, a avis, a la gent que, en definitiva, ho ha celebrat tota la vida. Canviar de beguda és un procés lent…»
I en Toni afegia: «En realitat, aquestes festes són una trampa fins i tot els dies que no tenen una lligam directe amb la religió. Per què cony ens hem de sentir obligats a celebrar en família o amb la colla d’amics la nit de cap d’any? Per què ens sentim malament nosaltres mateixos –tan racionals que volem ser– només de pensar en la possibilitat de quedar-nos sols a casa aquelles hores? Tenim terror a escoltar com ho celebren els veïns de casa? Tenim pànic a intuir com cauen de lluny les dotze campanades sense posant-se cap gra de raïm a la boca? Ens fa por sentir-nos solitàriament excèntrics enmig de l’univers? Són collonades sentimentals?»
Me he cruzado con un vecino cargado de regalos y he hecho el típico comentario sobre estas fechas y la necesidad de comprar o no regalos.
Hace días que en una de las listas de discusión en la que participo con asiduidad también hemos tocado el tema con un éxito de participación inusual: ¡unas 160 intervenciones!
Cierto que el tema de las creencias religiosas, a favor y en contra, han alimentado buena parte de la polémica.
La discusión la inició Alfons Dolsa, alma mater del Museo de las Mariposas de Catalunya, con una pregunta clave: «¿Por qué hemos de gastar más en esta época del año, comprar cosas que quizá no usaremos nunca, encender más luces y tirar mucha más basura?»
La conclusión a la que he llegado es que casi todos seguimos un ritual que no nos termina de satisfacer, el de comprar regalos a fecha fija, pero que cumplimos quizá empujados por un impulso contradictorio: el consumismo que nos rodea y el hecho de intentar hacer felices a quienes nos rodean mediante un detalle más o menos útil.
Toni Dalmau, autor del Diario de lo Absurdo, lo expresaba a las mil maravillas, en su intervención: «La relación directa entre la creencia religiosa y la celebración de estas fiestas ha quedado del todo diluida, y en buen número de casos es inexistente. Se trata de un cóctel tramposo integrado por una parte de tradición, otra de relaciones sociales (básicamente familiares) y una tercera parte de fiebre consumista. Lo más jodido de todo es que costa rehusar esta poción y enviar al barman a tomar por el saco. Si lo haces, corres el riesgo de hacer sentir mal a padres, abuelos, a la gente que, en definitiva, lo ha celebrado toda la vida. Cambiar de bebida es un proceso lento…»
Y Toni añadía: «En realidad, estas fiestas son una trampa, incluso los días que no tienen una vínculo directo con la religión. ¿Por qué coño tenemos que sentirnos obligados a celebrar en familia o con los amigos la Nochevieja? ¿Por qué nos sentimos mal con nosotros mismos sólo de pensar en la posibilidad de quedarnos solos en casa esa noche? ¿Nos da miedo sentirnos solitariamente excéntricos en medio del universo? ¿Son cojonadas sentimentales?»
