El blog del periodista Txerra Cirbian

Etiqueta: Humor

L’humor dels Flapa

Res millor per acomiadar la setmana laboral que l’humor de Flapa, un grup de vuit elements que desprenen conya a dojo i que responen als sobrenoms de Hermanisisimo, Pako Henson, Caracol, Astracán, Ashmel, Jondal, Josemon i Caín.
Aquest vídeo que acaben de penjar al Youtube és el millor reflex d’això que anomenen Twitter.

La Moncloa vista per ‘El Jueves’

La revista El Jueves (en paper) garanteix sempre un somriure, quan no una sonora riallada.
I ara només cal passar per la seva pàgina web per a comprovar que ofereix hores de diversió. I si t’apuntes al seu butlletí electrònic, quan t’arriba a la bústia i li dones un cop d’ull, et posa de bon humor. Si fa no fa, com em passa amb el Polònia de TV-3.
Però des de fa algunes setmanes, a més a més, ha començat a penjar a la seva web uns desternillantes curtmetratges d’animació, titulats Moncloa Palace, amb ZP de protagonista.
No se’ls perdin: són incisius i donen pals a tothom.

La Moncloa según ‘El Jueves’

La revista El Jueves (en papel) garantiza siempre una sonrisa, cuando no una sonora carcajada.
Y ahora sólo hace falta pasarse por su página web para comprobar que ofrece horas de diversión. Y si te apuntas a su boletín electrónico, cuando te llega al buzón y le echas una ojeada, te pone de buen humor. Vamos, como el Polònia de TV-3.
Pero desde hace algunas semanas, además, ha empezado a colgar en su web unos desternillantes cortometrajes de animación, titulados Moncloa Palace, con ZP de protagonista.
No se los pierdan: son incisivos y no dejan títere con cabeza.

Innocentades

Em pregunto per què la premsa seriosa ha deixat de publicar innocentades en les seves pàgines el dia 28 de desembre.
Recordo haver llegit algunes invencions molt bones i, fins i tot, participar-hi en l’elaboració d’alguna d’aquestes notícies manifestament falses, que ens sorprenien per la seva impossibilitat. No eren informacions que fessin mal, sinó que et feien somriure fins a descobrir, a l’endemà, en què innocent havia estat per pensar que el Barça, per exemple, estava disposat a fitxar Casillas a qualsevol preu.
Ara només alguns diaris de la premsa esportiva mantenen la tradició.
Curiós: és aquesta premsa la que més es ven.

Juan Carlos Ortega

Per aquelles coses del destí, l’altre dia em vaig trobar amb Juan Carlos Ortega davant casa meva.
Bé, en realitat, estava saludant a una veïna al carrer, quan aquesta em va deixar gairebé amb la paraula a la boca, es va dirigir cap a un cotxe que, just en aquell moment, va aparcar al costat, i va començar a repartir petons a uns nens que van baixar del vehicle, i als ocupants adults.
Un d’ells, un noi prop dels 40 amb aspecte de no haver dormit massa, era l’humorista.
No entenc molt de l’humor d’Ortega. Però això és normal: hi ha gent a la que no li agrada gens i una altra, en canvi, a la qual apassiona.
Aparenta una serietat que la seva ironia desmenteix. I explica historietes que, al meu entendre, són com el desenvolupament d’un acudit d’en Forges.
Ell afirmava, respecte al seu programa La noche americana, a la cadena Cuatro: «La filosofia de l’espai és molt difícil de definir». El propi Ortega confessa: «No faré humor surrealista, ni humor transgressor, ni moltíssim menys humor intel·ligent».
Un exemple del seu estil, agafat del diari El País, l’agost passat. Era sobre Germán, un home molt enamorat de la seva dona, que portava més de 30 anys casat amb Encarna, a la qual cada matí li escrivia un poema. A ella, malgrat la repetició, li emocionava molt trobar-los i així es mantenia enamorada. A Germán li semblava fantàstic, però se sentia molt culpable, perquè… els poemes no eren seus, sinó copiats.
Ortega finalitzava el relat així: «Un dia Germán no va poder més. Va decidir que anava a dir-li la veritat a la seva estimada Encarna perquè, en realitat, la seva dona no podia estar enamorada d’ell, sinó dels poetes que ell havia plagiat els últims anys. Així que l’endemà, Germán es va aixecar mitja hora abans que la seva dona. La va esperar a la cuina, fumant nerviós, i quan ella va entrar per preparar-se un cafè, ell la va mirar avergonyit i li va dir: Encarna de la meva vida, he de confessar-te alguna cosa. Amb la cara encara inflada pel somni, ella va voler saber què passava. I en Germán li va dir: Jo no sé escriure. Sóc un frau, una estafa. Perdona’m. L’Encarna va estar en silenci 30 segons, va respirar profundament, va mirar al seu marit i li va dir una cosa que cap dels dos oblidarà mai: Germán de la meva vida, també he de confessar-te una cosa. Jo no sé llegir.

Juan Carlos Ortega

Por aquellas cosas del destino, el otro día me encontré con Juan Carlos Ortega frente a mi casa.
Bueno, en realidad, estaba saludando a una vecina en la calle, cuando ésta me dejó casi con la palabra en la boca, se dirigió hacia un coche que, justo en ese momento, aparcó frente a nosotros, y empezó a repartir besos a unos niños que bajaron del vehículo, y a los ocupantes adultos.
Uno de ellos, un tipo cercanoa los 40 con aspecto de no haber dormido mucho, era el humorista.
No entiendo mucho del humor de Ortega. Pero eso es normal: hay gente a la que no le gusta nada y otra, en cambio, a las que le chifla.
Aparenta una seriedad que su ironía desmiente. Y explica historietas que, a mi entender, son como el desarrollo de un chiste de Forges.
Él afirmaba, con respecto a su programa La noche americana, en la cadena Cuatro: «La filosofía del espacio es muy difícil de definir. El propio Ortega confiesa: «No haré humor surrealista, ni humor trasgresor, ni muchísimo menos humor inteligente.»
Un ejemplo de su estilo, pillado del diario El País, en agosto pasado. Era sobre Germán, un hombre muy enamorado de su mujer, que llevaba más de 30 años casado con Encarna, a la que cada mañana le escribía un poema. Ella, pese a la repetición, emocionaba mucho encontrarlos y así se mantenía enamorada. A Germán le parecía estupendo, pero se sentía muy culpable, porque… los poemas no eran suyos, sino copiados.
Ortega finalizaba el relato así: «Un día Germán no pudo más. Decidió que iba a soltarle la verdad a su amada Encarna porque, en realidad, su mujer no podía estar enamorada de él, sino de los poetas que él había plagiado en los últimos años. Así que la mañana siguiente, Germán se levantó media hora antes que su esposa. La esperó en la cocina, fumando nervioso, y cuando ella entró para prepararse un café, él la miró avergonzadísimo y le dijo: Encarna de mi vida, tengo que confesarte algo. Con la cara aún hinchada por el sueño, ella quiso saber que pasaba. Y Germán se lo dijo: Yo no sé escribir. Soy un fraude, cariño. Soy una estafa. Perdóname. Encarna estuvo en silencio 30 segundos, respiró profundamente, miró a su marido y le dijo algo que ninguno de los dos olvidará jamás: Germán de mi vida, también he de confesarte algo. Yo no sé leer.

© 2023 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner