Per aquelles coses del destí, l’altre dia em vaig trobar amb Juan Carlos Ortega davant casa meva.
Bé, en realitat, estava saludant a una veïna al carrer, quan aquesta em va deixar gairebé amb la paraula a la boca, es va dirigir cap a un cotxe que, just en aquell moment, va aparcar al costat, i va començar a repartir petons a uns nens que van baixar del vehicle, i als ocupants adults.
Un d’ells, un noi prop dels 40 amb aspecte de no haver dormit massa, era l’humorista.
No entenc molt de l’humor d’Ortega. Però això és normal: hi ha gent a la que no li agrada gens i una altra, en canvi, a la qual apassiona.
Aparenta una serietat que la seva ironia desmenteix. I explica historietes que, al meu entendre, són com el desenvolupament d’un acudit d’en Forges.
Ell afirmava, respecte al seu programa La noche americana, a la cadena Cuatro: «La filosofia de l’espai és molt difícil de definir». El propi Ortega confessa: «No faré humor surrealista, ni humor transgressor, ni moltíssim menys humor intel·ligent».
Un exemple del seu estil, agafat del diari El País, l’agost passat. Era sobre Germán, un home molt enamorat de la seva dona, que portava més de 30 anys casat amb Encarna, a la qual cada matí li escrivia un poema. A ella, malgrat la repetició, li emocionava molt trobar-los i així es mantenia enamorada. A Germán li semblava fantàstic, però se sentia molt culpable, perquè… els poemes no eren seus, sinó copiats.
Ortega finalitzava el relat així: «Un dia Germán no va poder més. Va decidir que anava a dir-li la veritat a la seva estimada Encarna perquè, en realitat, la seva dona no podia estar enamorada d’ell, sinó dels poetes que ell havia plagiat els últims anys. Així que l’endemà, Germán es va aixecar mitja hora abans que la seva dona. La va esperar a la cuina, fumant nerviós, i quan ella va entrar per preparar-se un cafè, ell la va mirar avergonyit i li va dir: Encarna de la meva vida, he de confessar-te alguna cosa. Amb la cara encara inflada pel somni, ella va voler saber què passava. I en Germán li va dir: Jo no sé escriure. Sóc un frau, una estafa. Perdona’m. L’Encarna va estar en silenci 30 segons, va respirar profundament, va mirar al seu marit i li va dir una cosa que cap dels dos oblidarà mai: Germán de la meva vida, també he de confessar-te una cosa. Jo no sé llegir.