El blog del periodista Txerra Cirbian
Uf… ¡Qué mirada!
Era la de un niño africano en un cartel, sostenido por un chico, que hablaba de los problemas de la infancia en África. Estaba al inicio del Portal de l’Àngel, junto a la plaza de Catalunya, en Barcelona, mientras cientos de personas nos movíamos alrededor en busca de regalos de Navidad.
Hi ha dies que una simple imatge em permet expressar un estat d’ànim.
Per exemple, aquesta …
Hay días en que una simple imagen me permite expresar un estado de ánimo.
Por ejemplo, esta…
Només cal que l’angle sigui l’adequat: són dos grans torres, però aquesta petita estructura, entre elles, es camufla i eleva, com una més.
Sólo es necesario que el ángulo sea el adecuado: son dos grandes torres, pero esa pequeña estructura, entre ellas, se camufla y eleva, como una más.
Parece mentira: la tenía enfrente, he pasado por delante muchas veces, pero hasta esta mañana no la he descubierto.
Sembla mentida: la tenia a prop, hi he passat per davant moltes vegades, però fins aquest matí no l’he descobert.
Aquesta tarda feia molta calor a Barcelona.
Bona prova d’això és la jove de la foto que Francesc Casals publica a El Periódico; un jovenet vestit només amb un retall i una cresta punk, que hem vist a la Gran Via a l’alçada de Rocafort; i aquest senyor, que he captat amb el telèfon mòbil, al carrer de Sepúlveda, mentre anàvem a prendre’ns un granissat a la Gelateria Sirvent, una de les millors de la ciutat.
Esta tarde hacía mucho calor en Barcelona.
Buena prueba de ello es la joven de la foto que Francesc Casals publica en El Periódico; un jovencito vestido sólo con un taparrabos y una cresta punk, que hemos visto en la Gran Via a la altura de Rocafort; y este señor, al que he captado con un teléfono móvil, en la calle de Sepúlveda, mientras íbamos a tomarnos un granizado a la Heladería Sirvent, una de las mejores de la ciudad.
Mig amagat, prop de la platja, però lluny de la sorra, l’esquelet del vaixell roman avarat, solitari, abandonat …
Medio escondido, cerca de la playa, pero lejos de la arena, el esqueleto del barco permanece varado, solitario, abandonado…
És el primer dia d’estiu a Barcelona i la gent omple les platges.
Uns miren i d’altres es torren a la sorra.
Es el primer día de verano en Barcelona y la gente llena las playas.
Unos miran y otros se tuestan en la arena.
Trina Milan, presidenta de la Sociedad de Tecnología y Conocimiento de Catalunya, la asociación STIC.cat, tiene un muy interesante blog (Platxèria), en el que, en cada entrada o artículo, le añade al final la sugerencia de un libro, un disco y una película, generalmente muy bien elegidos en relación con el tema sobre el que escribe.
Ha sido esta buena idea la que me ha llevado a pensar hoy que, en lugar de escribir sobre la inauguración de la nueva terminal T-1 en el aeropuerto de Barcelona, la noticia del día, un tema tan importante como aburrido, podía publicar algo parecido a lo que hace Trina.
Así que empecemos por el libro: Aeropuerto, de Arthur Hailey, que dio origen al filme homónimo de George Seaton.
Como musiquita, la del vídeo que precede a este texto, Camarón cantando Volando voy, volando vengo.
Y como película, que hay muchas, podemos poner La terminal, de Steven Spielberg.
Trina Milan, presidenta de la Societat de Tecnologia i Coneixement de Catalunya, l’associació STIC.cat, té un bloc que es diu Platxèria, realment interessant, en el que al final de cada entrada o article hi afegeix el suggeriment d’un llibre, un disc i una pel·lícula, generalment molt ben triats en relació amb el tema que escriu.
Ha estat aquesta bona idea la que m’ha portat a pensar avui que, en lloc d’escriure sobre la inauguració d’una nova terminal T-1 a l’aeroport de Barcelona, la notícia del dia, un tema tan important com avorrit, puc fer alguna cosa semblant al que fa la Trina.
Comencem pel llibre: Aeroport, d’Arthur Hailey, que va donar peu al film homònim de George Seaton.
Com a musiqueta, la del vídeo que precedeix aquest text, Camarón cantant Volando voy, volando vengo.
I com a pel·lícula, que n’hi ha moltes, podem posar La terminal, de Steven Spielberg.
Clara Mas és una jove a la que he vist créixer com a dissenyadora.
En aquests temps econòmicament moguts va tenir la valentia de deixar una petita empresa per establir-se pel seu compte. Tota una emprenedora. Ho tenia molt clar, Claríssim, com el seu propi nom, com la seva decisió, com el nom del seu web.
Això va ser fa només un parell d’anys i, de mica en mica, ara ens sorprèn amb un premi, el primer d’altres que segur que arribaran.
Ha estat amb aquest cartell, el de les festes del popular barri de Gràcia de Barcelona.
© 2025 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
