A la Pilar Rahola polemista i televisiva a vegades se l’estima i d’altres se l’odia…
És el seu destí, tal i com a vegades li diu el seu cap, en Josep Cuní, als Matins de TV-3.
La Rahola articulista de premsa a vegades sorprèn i d’altres, com ahir, en el diari El País, emociona.
El seu article Con el alma danzando en la percha és, potser, el text més intens i personal que li he llegit fins ara.
És una carta d’amor i amistat cap a una amiga que ha perdut el seu pare. És un text que intenta explicar què és la tristesa, el dolor, l’afecte, la comprensió…
Una carta que, com escriu l’autora, «només és el relat de la meva impotència (…) Per això sóc aquí, enfilant l’agulla dels sentiments en el fred ordinador que em contempla, amb l’esperança d’aconseguir que una paraula de consol t’arribi.»
Sentiments que, quan ens toquen, ens desborden i sorgeixen a borbolls….
Pilar Rahola
Responder a Benjamí Cancelar la respuesta
Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.
Recordo que la trobarem prop de Catradio amb un amic, el Jordi Vendrell. Es feren una bona salutació, i en partir vaig intentar tafanejar com fou que la Pilar va col·laborar amb ell a la ràdio. Em va dir que la Rahola va començar amb ell, i que més endavant també va fer feina amb el Cuní.En Jordi era molt generós i gran professional, no sabria dir en quin ordre. Tenia un nas molt esmolat a l’hora de detectar cracks mediàtics. La generositat el feia donar-los-hi visibilitat. Només he vist fer-ho als grans mestres, com ell.
Tens tota la raó, Benjamí: donar l’oportunitat a altra gent, sobre tot si és bona i potser millor que tu, és tot un gest de generositat…Però que aquesta gent s’en recordi de tu, anys desprès, això ja es més difícil.Dins la nostra professió, virtuts com ara la generositat, la humilitat i la fidelitat (no parlo dels llepaculs) són bens escasos.