Lampista

En aquesta ocasió, amb aquest títol, no em refereixo als polítics a l’ombra a qui denominem lampistes, sinó als de debò, als professionals que es guanyen la vida posant tubs a les cases i arreglant els desaigües.
Aquest relat serveix per constatar, una vegada més, que el millor per als nostres fills, és que estudiïn fontaneria… o electricitat.
Moment de l’escena: divendres passat, uns 30 minuts després de l’hora prevista per a que el lampista arribés a casa per sol·lucionar un problema sota l’aigüera.
L’amo, un tal HP, de la botiga X, situada a la cantonada dels carrers de Calàbria i Consell de Cent de Barcelona, m’havia avisat.
HP: «Ui… segur que caldrà canviar tota la canonada, perquè les antigues ja se sap».
Jo: «Perdoni, però només tenen uns deu anys», em vaig excusar amb timidesa.
HP: «És igual… Segur que té alguna fisura i per això perd. Quan li va bé que vingui el noi? A les 9 del matí? Perfecte!»
El dia dels fets, a les 9.30 del matí. Truco per telèfon.
Jo: «Escolti, que el noi no ha vingut encara.»
HP: «Miri jo estic ara amb dos clients a la botiga i no el puc atendre. El noi no hi és, encara no ha arribat. Com que ve de fora, doncs deu haver tingut algun problema i s’ha retardat.»
Jo: «Home… I com és que no m’avisa vostè?»
HP: «Però, a veure… Quina hora és? Però si només són les 9.30… Miri, ara estic atenent a dos clients. Com vol que l’avisi, si estic ocupat. I no he parat de treballar. Jo he obert la botiga a les 8,15, després me n’he anat a esmorzar, després he tornat a la botiga i ara tampoc estic parat… Com vol que l’avisi!?»
Jo: «Escolti… no cal que em cridi. Crec que simplement pot disculpar-se i ja està…»
HP: «Disculpar-me joooo? Disculpar-me joooo? I per què, anem a veure?»
Clic. Li vaig penjar el telèfon. Així, suaument, sense més.
De cop i volta vaig tornar a pensar en l’aigüera, i que potser m’havia d’haver empassat l’orgull i esperar mitja horeta més.
Em vaig acostar al problema. Vaig posar una galleda sota i vaig començar a desembussar la canonada.