Reconec la meva ignorància en molts temes. Un d’ells, la poesia.
Recordo fa anys, quan jo començava en el món del periodisme, que vaig sentir parlar per primera vegada d’en José Hierro. Va ser quan va rebre el Premi Príncip d’Astúries del 1981 i em vaig assabentar, crec recordar ara, que sobrevivia en una feina discreta, dins de RTVE.
Ara m’ha passat el mateix amb l’Antonio Gamoneda, a qui el rei Joan Carles acaba de lliurar el Premi Cervantes corresponent al 2006.
Vaig llegir la notícia en el diari El País (si no eliminen l’accés, aquí hi ha una entrevista amb el poeta; i en Literaria també es poden llegir alguns articles molt interessants), que reproduïa una de les seves poesies.
I va ser el poema el que em va atrapar.
Es diu Amor, i hi és a Blues castellano (1961-1966):
«Mi manera de amarte es sencilla: / te aprieto a mí / como si hubiera un poco de justicia en mi corazón / y yo te la pudiese dar con el cuerpo. / Cuando revuelvo tus cabellos / algo hermoso se forma entre mis manos. / Y casi no sé más. Yo sólo aspiro / a estar contigo en paz y a estar en paz / con un deber desconocido / que a veces pesa también en mi corazón.»