L’Oscar a la millor direcció per Kathryn Bigelow s’està publicitant com el primer que s’atorga a una dona, a una realitzadora.
Com crec que dirien els cinèfils i les feministes, la qüestió és si Bigelow és una bona directora, no si és dona.
A mi m’agraden i molt els seus primers llargmetratges, començant per Los viajeros de la noche, un film de vampirs moderns molt abans que arribés la moda actual, la magnífica Acero azul, amb una meravellosa Jamie Lee Curtis en pla de policia turmentada i un molt adequat Ron Silver en un paper de psicòpata assetjador, i l’esplèndida Le llaman Bodhi, la millor de les seves pel·lícules (opinió que no comparteixen molts dels meus amics crítics), amb una ambigua i turmentada relació, entre admiració i odi, entre Keanu Reeves i un Patrick Swayze que va aconseguir aquí el seu treball més aconseguit.
Els films posteriors de Bigelow no m’han atret molt (Dies estranys, El pes de l’aigua, K-19), encara que ella sempre ha mantingut una gran facilitat per encertar en un tipus de cinema d’acció que no ha defraudat ni als seus seguidors ni a taquilla.
I ara li arriba el reconeixement per En tierra hostil, una cinta bèl·lica que, personalment, no m’interessa gaire, però que té algun dels trets comuns a les seves pel lícules anteriors: el nihilisme del seu personatge principal, aquí, un soldat encarregat de desactivar explosius i bombes a la guerra d’Iraq.
Entre els comentaris que s’han escrit sobre això, puc citar el del meu company Quim Casas:

«El film de la Kathryn Bigelow es desenvolupa durant la guerra de l’Iraq però podria transcórrer en qualsevol altre enfrontament bèl·lic (…) arriba a fer abstracció del problema per centrar-se en els combatents. No hi proclama política, ni crítiques velades o no contra Bush, ni patriotisme ni heroisme militar, tan a l’ús en productes d’aquestes característiques, sinó una espècie de destil·lació del context per centrar-se en l’essència de les coses: la solitud, la inquietud i les angoixes dels qui s’han d’enfrontar quotidianament a la mort (…) La figura central, James (Jeremy Renner), és un tipus completament autodestructiu. La seva vida és una fugida cap endavant (…) i aquesta sensació de desemparament i soledat simbolitza perfectament la posició de qualsevol personatge abocat a una situació límit com és la guerra.»

En efecte, l’acció podia haver estat situada a l’Iraq, Afganistan o en qualsevol altra guerra. La qüestió és que la realitat en aquests països, amb centenars de víctimes civils causades a diari per bombes d’un bàndol o errors de l’altre bàndol, em provoca una indignació més gran que la visió d’un grup de soldats dels EUA ficats on ningú els va cridar.