Uf … comença la campanya per les eleccions autonòmiques catalanes i, d’entrada, quin pal, oi?
No ens enganyem. L’inici de qualsevol competició electoral, en aquests últims anys, comporta un cert cansament, provocat per la llunyania que sentim cap als polítics.
Molts d’ells ens han decebut. Per als que ens sentim d’esquerres (sí, no hem de sentir vergonya del terme; en aquests temps, les dretes s’enorgulleixen de dir-ho), les decisions preses pels líders del gran partit de referència, el PSOE, en el conjunt de tot l’Estat , i el PSC, a Catalunya, ens han fet sortir al carrer, a manifestar-nos contra unes mesures que només afavoreixen als grans (empreses, propietaris, bancs) i deixen de banda als petits (emprenedors, treballadors, pensionistes).
I no vull ni pensar què passarà quan arribin al poder els partits de la dreta, ja sigui civilitzada, com CiU, o descarada, com el PP. Angúnia em fa.
Devant de tot això, segueixo pensant que l’única formació que mira cap al futur, que té els peus a terra i que li diu a les coses pel seu nom, és Iniciativa per Catalunya (i Esquerra Unida a la resta d’Espanya), la única formació política que té clar que la solució per als problemes d’aquest país és la unió dels sectors d’esquerra… perquè la dreta ja està unida des de fa temps, o s’unirà en una sola veu després d’aquestes i d’altres eleccions.
Malgrat els errors que la coalició hagi pogut cometre durant la seva tasca en el si del tripartit català, és l’actitud d’ICV, que no oblida ni per un moment la solidaritat (cap a altres països, regions i comunitats autònomes, cap a altres col·lectius i minories ), la que em fa confiar en el Joan Herrera.