Sens dubte, el sudoku és el joc de l’estiu, un trencaclosques matemàtic que està fent furor, amb gairebé dos milions d’entrades si googleges per internet.
En la wikipedia, magnífica enciclopèdia universal que es pot consultar gratuïtament a internet, s’assenyala la seva aparició als Estats Units cap al 1970, la seva popularització al Japó fa 20 anys, el 1985, i el seu èxit internacional al llarg d’aquest any.
Una febre que ha afectat als principals diaris europeus i que ha arribat aquestes últimes setmanes als grans rotatius espanyols aquest estiu. La possibilitat que la meva empresa publiqués un sodoku diari es va plantejar fa diverses setmanes.
El diari El Mundo es va avançar i va començar a publicar-lo a finals de juny, i el van seguir El País, el Marca… A Catalunya, El Periódico ho ha inclòs en el suplement de l’Estiu, on el lector pot trobar quatre pàgines de passatemps!, i La Vanguardia s’hi ha apuntat incloent tres sudokus diaris amb diferents nivells de dificultat.
Alexa, una companya que ja era aficionada al joc fa mesos, m’havia comentat que era un puzle addictiu, però jo era una mica escèptic. Fa anys que, per raons professionals, em veig obligat a veure els secrets dels passatemps abans que es publiquin i això fa que rarament jugui a resoldre’ls. Els evito sempre i més durant les vacances. Però dies enrere, estant a la platja, la meva dona i jo vam comencar a emplenar-ne un de nivell fàcil… Ens vam enganxar, i ara hi ha dies que en fem un, dos o fins i tot tres sudokus… I això sembla haver passat amb molts lectors i afeccionats als passatemps. Enganxa.
El fenomen ha merescut algun reportatge, com el del Paco Niebla per a l’agència Efe, que es pot llegir íntegrament a l’apartat En Profunditat d’aquest mateix weblog. I ja hi ha col·legues de la ràdio i de la televisió que en preparen més.
Curiosament, als professionals del sector, com Miquel Sesé o en Màrius Serra, no els agrada, encara que reconeixen que és un bon passatemps. A diferència del treball que suposa elaborar uns bons mots encreuats, per exemple, creuen, i amb raó, que és un joc que pot ser generat amb un programa matemàtic –si es busca un poc per internet, se’n poden trobar alguns— i que acabarà cansant per repetitiu.
Sesé comentava a Efe: «És com una cançó d’estiu, una moda comercial. Passat un temps baixarà la seva fama». Ja ho veurem…
Serra ha publicat un article molt interessant sobre el tema en la seva columna de La Vanguardia, que es pot llegir també En Profunditat: «A primera vista sembla un joc banal, però poca gent assoleix completar una graella en menys de vint minuts. És un gran passatemps. La senzillesa del seu plantejament contrasta amb la seva dificultat de resolució, de manera que enganxa sense pal·liatius».