Categoría: Humor (Página 4 de 6)
D’aquí a una setmaneta comença el Saló del Còmic de Barcelona, que aquest any, entre d’altres moltes coses, dedica una exposició als 20 anys d’autor professional d’en Cels Piñol, potser l’únic dibuixant que ha aconseguit seguir sent un fan (o potser un fancaçador) i viure’n.
I no tans sol això, sinò que ha estat capaç d’escriure una novel·leta semi-autobiogràfica i fer-me somriure amb les seves aventures d’aprenent de pare.
Dentro de una semanita empieza el Salón del Cómic de Barcelona, que este año, entre otras muchas cosas, dedica una exposición a los 20 años de autor profesional de Cels Piñol, quizá el único dibujante que ha conseguido seguir siendo un fan (o tal vez un fancazador) y vivir de ello.
Y no tan solo eso, sino que hasido capaz de escribir una novelita semiautobiográfica y hacerme sonreír con sus aventuras de aprendiz de padre.
Cóm es veuen entre sí els periodistes de paper i els d'internet
Fa uns dies vaig iniciar una discussió en un fòrum professional de LinkedIn sobre el futur del periodisme per als qui estem acostumats al paper, que encara continua oberta i de la que ja parlaré més endavant.
I aquest cap de setmana vaig poder constatar, el Congrés del SPC, que els periodistes més joves tenen molt clar que els mitjans tradicionals no els serveixen, que hi ha un altre univers anomenat internet que pot canalitzar diferents formes d’expressió.
Per això, res millor que aquesta vinyeta, un toc d’humor que vaig descobrir fa uns dies via al Menéame (gràcies Benjamí), i que segons indica el blocaire canari Manz al seu bloc Emezeta, ha dibuixat JMV (Jesús Martínez de Vas).
Cómo se ven entre sí los periodistas de papel y los de internet
Hace unos días inicié una discusión en un foro profesional de linkedin sobre el futuro del periodismo para quienes estamos acostumbrados al papel, que aún sigue abierta y de la que ya hablaré más adelante.
Y este fin de semana pude constatar, en el Congreso del SPC, que los periodistas más jóvenes tienen muy claro que los medios tradicionales no les sirven, que hay otro universo llamado internet que puede canalizar diferentes formas de expresión.
Por eso, nada mejor que esta viñeta, un toque de humor que descubrí hace unos días vía el Menéame (gracias Benjamí), que según indica el bloguero canario Manz en su blog Emezeta, ha dibujado JMV (Jesús Martínez de Vas).
Res millor per acomiadar la setmana laboral que l’humor de Flapa, un grup de vuit elements que desprenen conya a dojo i que responen als sobrenoms de Hermanisisimo, Pako Henson, Caracol, Astracán, Ashmel, Jondal, Josemon i Caín.
Aquest vídeo que acaben de penjar al Youtube és el millor reflex d’això que anomenen Twitter.
Nada mejor para despedir la semana laboral que el humor de Flapa, un grupo de ocho elementos que desprenden cachondeo a raudales y que responden a los apodos de Hermanisisimo, Pako Henson, Caracol, Astracán, Ashmel, Jondalar, Josemon y Caín.
El vídeo que acaban de colgar en Youtube es el mejor reflejo de eso que llaman Twitter.
Moltes vegades, al Facebook i altres webs de caràcter social, això que anomenen la web 2.0, hem vist la cara dels nostres amics en versió de dibuixet.
Si us ve de gust jugar amb aquestes eines i que el vostre rostre tingui pinta de sèrie d’animació, com les de Els Simpson, Southpark o d’alguna cosa diferent a la vostra típica foto, podeu acudir a aquestes direccions per aconseguir-ho: Face your manga, la web de la pel·li dels Simpson i la dels South Park Studios.
La revista El Jueves (en paper) garanteix sempre un somriure, quan no una sonora riallada.
I ara només cal passar per la seva pàgina web per a comprovar que ofereix hores de diversió. I si t’apuntes al seu butlletí electrònic, quan t’arriba a la bústia i li dones un cop d’ull, et posa de bon humor. Si fa no fa, com em passa amb el Polònia de TV-3.
Però des de fa algunes setmanes, a més a més, ha començat a penjar a la seva web uns desternillantes curtmetratges d’animació, titulats Moncloa Palace, amb ZP de protagonista.
No se’ls perdin: són incisius i donen pals a tothom.
La revista El Jueves (en papel) garantiza siempre una sonrisa, cuando no una sonora carcajada.
Y ahora sólo hace falta pasarse por su página web para comprobar que ofrece horas de diversión. Y si te apuntas a su boletín electrónico, cuando te llega al buzón y le echas una ojeada, te pone de buen humor. Vamos, como el Polònia de TV-3.
Pero desde hace algunas semanas, además, ha empezado a colgar en su web unos desternillantes cortometrajes de animación, titulados Moncloa Palace, con ZP de protagonista.
No se los pierdan: son incisivos y no dejan títere con cabeza.
Llegeixo via Diario de hoy (gràcies, Santi) aquest relat de José Monforte, a La Voz Digital, titulat Descompuesto.
Una història simpàtica, no molt breu, sobre la difícil relació de les persones de certa edat amb això que anomenen noves tecnologies, en aquest cas, les gigas …
Comença així:
«Ayer tuve que ir a una tienda de esas de ordenadores a comprarme unos jigas. El hombre de hoy tiene que tener muchos jigas, no te puedes quedar corto…»
Leo vía Diario de hoy (gracias, Santi) este relato de José Monforte, en La Voz Digital, titulado Descompuesto.
Una historia simpática, no muy breve, de la difícil relación de las personas de cierta edad eso que llaman nuevas tecnologías, en este caso, las gigas…
Empieza así:
«Ayer tuve que ir a una tienda de esas de ordenadores a comprarme unos jigas. El hombre de hoy tiene que tener muchos jigas, no te puedes quedar corto…»
Aquesta és una de les últimes intervencions de Pepe Rubianes, mort avui, un video penjat per la revista digital Teatralnet al YouTube (on també podeu trobar aquest altre video de la seva obra Rubianes solament).
Es tracta del moment de l’assistència inesperada de l’actor a la gala Guanyat el cel amb el Pare Manel del 2008, que es va celebrar el 19 de maig de l’any passat al Teatre Tivoli de Barcelona.
Hoy es un buen día para hablar de tres sueños. Iremos de lo más serio a lo más divertido, pasando por lo inesperado.
Avui és un bon dia per parlar de tres somnis. Anirem d’allò més seriós a allò més divertit, passant per l’inesperat…
Federico Jiménez Losantos, el director i presentador del programa de ràdio La Mañana, de la cadena COPE i columnista del diari El Mundo. ha encaixat molt malament el vídeo que els nois de la revista satírica El Jueves van penjar ahir a la seva divertida web. Els ha denunciat!
Potser no sigui afortunat dir que un tret del llavors grupet terrorista Terra Lliure va canviar totalment la seva forma de pensar (malgrat el seu passat esquerrà, ja havia anat virant cap a la dreta des de feia temps), però ««un gag és un gag», como defensa El jueves«.
Però com ja se sap, Federico té molt poc sentit de l’humor. Per això no m’estranya que els lectors d’aquesta publicació li hagin premiat.
Què com es diu el guardó? El Gilipollas del Año.
Federico Jiménez Losantos, el director y presentador del programa de radio La Mañana, de la cadena COPE y columnista del diario El Mundo. ha encajado muy mal el vídeo que los chicos de la revista satírica El Jueves colgaron ayer en su divertida web. ¡Les ha denunciado!
Quizá no sea afortunado decir que un tiro del entonces grupúsculo terrorista Terra Lliure cambió totalmente su forma de pensar (pese a su pasado izquierdista, ya había ido virando hacia la derecha desde hacía tiempo), pero «un gag es un gag», como defiende El jueves.
Pero como se sabe, Federico tiene muy poco sentido del humor. Por eso no me extraña que los lectores de esta publicación le hayan premiado.
¿Qué cómo se llama el galardón? El Gilipollas del Año.
Volen riure i no que no sigui el resultat d’un acudit?
Llegeixin l’entrevista que la meva companya Teresa Pérez publica al diari El Periódico amb Joan Martínez Vergel, un periodista que també va ser funcionari durant 15 anys, una etapa professional que li ha proporcionat material per a escriure el llibre De 8 a 3. Anécdotas de funcionarios, en la editorial Styria.
Entre altres perles, diu:
«Ningú controla quant temps dediquen a esmorzar els funcionaris. He vist departaments sencers sortir en bandada a esmorzar. Alguns paren tres cops en un matí: prenen cafè, després esmorzen i després fan una aturada.»
¿Quieren reírse y no que no sea el resultado de un chiste?
Lean la entrevista que mi compañera Teresa Pérez publica en el diario El Periódico con Joan Martínez Vergel, un periodista que también fue funcionario durante 15 años, una etapa profesional que le ha proporcionado material para escribir el libro De 8 a 3. Anécdotas de funcionarios, en la editorial Styria.
Entre otras perlas, dice:
«Nadie controla cuánto tiempo emplea en desayunar un funcionario. He visto departamentos enteros salir en tropel a desayunar. Algunos paran tres veces en una mañana: toman café, luego desayunan y después hacen un parón.»
L’amic Lo Vilot em passa una traducció ràpida, però adaptada, d’un acudit que també m’ha arribat en versió castellana per algunes vies. Potser sigui un monòleg d’aquests del club de la comèdia (si algú conèix l’autor, que m’ho faci saber).
És una miqueta llarg, però tot sigui per a fer front al fosc futur que s’ens apropa.
Si voleu llegir-ho, segueix aquí sota…
Seguir leyendo
