El blog del periodista Txerra Cirbian
Un comentari, a l’entrada titulada «Maragall«, dies endarrere, deia: «Senyor Cirbián, vostè que és periodista no pot fer un comentari sobre això dels sous i de que es queixen que guanyen poc? No em fan cap pena amb el que guanyen».
El lector té més raó que un sant.
Hi ha sous d’escàndol, com els de qualsevol directiu d’una gran empresa o d’algun membre d’un consell d’administració bancari, que cobren el que mai arribarem a cobrar els altres mortals.
Hi ha esportistes d’èlit amb nòmines astronòmiques i quatre cotxes a les seves places de garatge i que, a més a més, reben quatre cotxes més de l’empresa d’automòbils que els patrocina.
Hi ha artistes que cobren les seves actuacions en metàl·lic, diuen… i l’any passat van ingressar un milió d’euros!
Com diu el lector, no em fan cap llàstima.
Als famosos sí els demanaria menys ostentació. Vivim en un món amb tants desequilibris que aquestes actituts resulten vergonyoses.
I als polítics, l’honradesa d’explicar què tenien abans de ser elegits i amb què se’n van en el moment de deixar els seus càrrecs.
Per això em trec el barret davant la iniciativa del diputat socialista Rafael Estrella de donar a conèixer al seu bloc personal d’Internet el seu salari mensual com a parlamentari i el seu patrimoni.
Ja m’agradaria, ja, que tots els nostres representants públics seguissin el seu exemple.
Un comentario, en la entrada titulada «Maragall«, días atrás, decía: «Señor Cirbián, usted que es periodista ¿no puede hacer unos comentarios sobre eso de los sueldos y que se quejan de que ganan poco? Ninguno me da pena con lo que ganan».
El lector tiene más razón que un santo.
Hay sueldos de escándalo, como el de cualquier directivo de una gran empresa o miembro de un consejo de administración bancario cobran lo que nunca llegaremos a cobrar los mortales de a pie.
Hay deportistas de élite con nóminas astronómicas y cuatro coches en sus plazas (en plural) de garaje y que, además, reciben cuatro más de la empresa de automóviles que le patrocina.
Hay artistas que, dicen, cobran sus actuaciones en metálico… y que el año pasado ingresaron un millón de euros en metálico.
Como dice el lector, no me dan pena, no.
A los famoso sí les pido, al menos, menos ostentación en un mundo con tantos desequilibrios.
Y a los políticos, la honradez de explicar qué tenían antes de ser elegidos y con qué se marchan en el momento de dejar sus cargos.
Por eso me quito el sombrero ante la iniciativa del diputado socialista Rafael Estrella de dar a conocer su blog personal en Internet su salario mensual como parlamentario y su patrimonio.
Ójala todos nuestros representantes públicos siguieran su ejemplo.
No puc deixar d’incloure aquest comentari que ha afegit Lo Vilot aquesta tarda: «Crec que t’equivoques. Creus que amb la mida d’aquest pisos algú els pot okupar? Okupes si, rucs no».
A més a més, segons l’agencia Efe, «el regidor del districte barceloní de Ciutat Vella, Carles Martí, ha negat avui que a la ciutat hi proliferin micropisos a preus molt alts, com els que anuncia algun portal immobiliari, i ha assegurat que l’Ajuntament ja hi actua en contra tot inspeccionant i portant el cas davant la justícia, si és necessari».
No puedo dejar de incluir este comentario que ha añadido Lo Vilot esta tarde: «Creo que te equivocas. Crees que con el tamaño de estos pisos alguien los puede okupar? Okupas si, burros, no».
Además, según la agencia Efe, «el concejal del distrito barcelonés de Ciutat Vella, Carles Martí, ha negado que proliferen micropisos a precios muy altos, como los que anuncia un portal, y ha asegurado que el ayuntamiento actúa contra ellos inspeccionando y llevando el caso ante la justicia si es necesario».
El cap de setmana passat, passejant per Venècia, vaig descobrir a Ripollès.
Això de passejar per la ciutat dels canals pot semblar pur esnobisme, però per ho és: és la vuitena vegada que hi vaig i no com periodista convidat, sinó pagant la meva estada com qualsevol turista. O més aviat com viatger.
Els últims anys m’he allotjat en cases venecianes i he viscut com ells: comprant en les seves botigues i supermercats, despertant-me amb el so de les campanes de les moltes esglésies de la ciutat, passejant pels carrerons solitàries (i bruts, moltes vegades) a molt pocs metres del bulliciós i turístic centre.
Com deia, el cap de setmana vaig descobrir a Ripollès a Venècia. Em refereixo al pintor, escultor i gravador castellonenc conegut com a Joan Ripollés i també com Juan García Ripollés. Nascut a la Plana Alta, l’artista exhibeix 16 escultures gegants a Venècia i Murano, de manera semblant al que ha fet el polonès Igor Mitoraj a la rambla de Catalunya de Barcelona.
La qüestió és que només he trobat la notícia als diaris locals, com ara El Periódico del Mediterráneo, Levante i Las Provincias, a més a més d’aquesta entrevista, i això que és el segon escultor del món, després del colombià Fernando Botero, que ha estat autoritzat a mostrar les seves obres als carrers de la ciutat italiana.
Mitoraj i Boter són àmpliament coneguts. Ripollès, aquí, no tant.
Deu ser qüestió de màrqueting.
El pasado fin de semana, paseando por Venecia, descubrí a Ripollés.
Lo de pasear por la ciudad de los canales puede parecer puro esnobismo, pero para mi no lo es: es la octava vez que la visito y no como periodista invitado, sino pagando mi estancia como cualquier turista. O más bien como viajero.
En los últimos años me he alojado en casas venecianas y he vivido como ellos: comprando en sus tiendas y supermercados, despertándome con el sonido de las campanas de las muchas iglesias de la ciudad, paseando por calles solitarias (y sucias muchas veces) a escasos metros del bullicioso y turístico centro.
Como decía, el fin de semana descubrí a Ripollés en Venecia. Me refiero al pintor, escultor y grabador castellonense conocido como Joan Ripollés y también como Juan García Ripollés. Nacido en la Plana Alta, el artista exhibe 16 esculturas gigantes en Venecia y Murano, de forma parecida a lo que ha hecho el polaco Igor Mitoraj en la rambla de Catalunya de Barcelona.
La cuestión es que sólo he encontrado la noticia en diarios locales, como El Periódico del Mediterráneo, Levante y Las Provincias, además de esta entrevista, y eso que es el segundo escultor del mundo, tras el colombiano Fernando Botero, que ha sido autorizado a mostrar sus obras en las calles de la ciudad italiana.
Mitoraj y Botero son ampliamente conocidos. Ripollés, aquí, no tanto.
Debe ser cuestión de márketing.
El lunes por la noche fuimos a ver Des-concierto del cuarteto PaGAGnini, en el teatro Villarroel, de Barcelona, dentro del programa de actividades culturales Made in MAD.
La cosa no empezó bien, porque el protagonista, el violinista Ara Malikian, llegó una hora y pico tarde.
Pero después fue el delirio. El virtuosismo de este músico, unido a la comicidad del montaje, dio lugar a uno de los mejores conciertos que he visto en los últimos tiempos.
Hablar sólo de Malikian no sería justo: los violinistas Edu Ortega y Thomas Potiron (capaz de susurrar La javanaise casi mejor que Serge Gainsbourg) y el violonchelista Gartxot Ortiz lo hacen muy bien.
No hace falta que haga la crítica, porque Beatriz (El blog de Bea) y Me estas hablando a mi) , entre otras bitácoras, hablan y bien del tema.
Como siempre, podéis degustar parte del espectáculo en Youtube.
Con estos intérpretes, la verdad es que la música clásica no tiene por qué ser seria, ni aburrida.
Fue amena y muy, muy divertida.
Dilluns a la nit vam anar a veure Des-concierto, del quartet PaGAGnini, al teatre Villarroel, de Barcelona, dins del programa d’activitats culturals Made in MAD.
La cosa no va començar bé, perquè el protagonista, el violinista Ara Malikian, va arribar una hora i escaig tarda.
Però després va ser el deliri. El virtuosisme d’aquest músic, unit a la comicitat del muntatge, va donar lloc a un dels millors concerts que he vist en els últims temps.
Parlar només de Malikian no seria just: els violinistes Edu Ortega i Thomas Potiron (capaç de susurrar La javanaise gairebé millor que Serge Gainsbourg) i el violoncel·lista Gartxot Ortiz ho fan molt bé.
No fa falta que faci la crítica, perquè la Beatriz (El blog de Bea) i en Me estas hablando a mi), entre d’altres bitàcoles, parlen i bé del tema.
Com sempre, podeu degustar part de l’espectacle a Youtube.
Amb aquests intèrprets, la veritat és que la música clàssica no té per què ser seriosa, ni avorrida.
Va ser amena i molt, molt divertida.
Betulas. Bedolls. Abedules. Cortezas plateadas. Savia sabia.
Ja fa temps que em va passar pel cap l’idea de publicar un fotoblog, un diari en imatges. Res de fotos agafades d’internet, com a vegades fem els bloggers, sinó d’instantànies pròpies.
I ja fa un parell de setmanes, amb la constància d’una foto per dia, vaig començar a fer-ho, afegint-hi breus comentaris a la imatge, nomès senzills peus de foto.
Podeu donar-les un cop d’ull en aquesta adreça: El fotoblog d’en Txerra.
Per exemple, la imatge que il·lustra aquesta entrada podria haver-la inclòs allà, però he preferit fer-ho aquí, per explicar-la una mica més.
Caminant pel bosc, vam veure aquest arbre. Lustres de vida, tallats per algú per fer… mobles, pasta de paper?
Ens vam creuar amb una parella i la seva filla, aquesta nena. I el seu comentari, audible, va ser molt similar.
Què fàcil és destruir tants anys d’història en uns minuts, en un instant.
Desde hacía tiempo me rondaba la idea de publicar un fotoblog, un diario en imágenes. Nada de fotos pilladas de internet, como a veces hacemos los bloggers, sino de instantáneas propias.
Y hace ya un par de semanas, con la constancia de una foto por día, empecé a hacerlo, añadiendo breves comentarios a la imagen, casi simples pies de foto.
Podéis echarlas una ojeada en esta dirección: El fotoblog de Txerra.
Por ejemplo, la imagen que ilustra esta entrada podría haberla incluido allí, pero he preferido hacerlo aquí, para explicarla un poco más.
Caminando por el bosque, vimos este árbol. Lustros de vida, cortados por alguien para hacer… ¿muebles, pasta de papel?
Nos cruzamos con una pareja y su hija, esta niña. Y su comentario, audible, fue muy similar.
Qué fácil es destruir tantos años de historia en unos minutos, en un instante.
Tarde de lluvia en el Collsacabra, con el Pla d’Aiats al fondo.
Gris, marron, verde. Todas las gamas del verde.
Sábado, día de mercado. Olores, colores, sabores…
¿Quien diría que esta maraña de verdes son escarolas?
Leído en El País: «En una extensa entrevista que publica el lunes la revista mensual catalana L’Avenç, Pasqual Maragall explica que se ha sentido personalmente traicionado por el líder del PSOE y presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, de quien afirma que se ha echado atrás en la aplicación del proyecto histórico de la España plural».
Llegit a El País: «En una extensa entrevista que publica el dilluns la revista mensual catalana L’Avenç, Pasqual Maragall explica que s’ha sentit personalment traït pel líder del PSOE i president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, de qui afirma que s’ha tirat enrere en l’aplicació del projecte històric de l’Espanya plural».
Va haver una època que Pink Floyd era el més del rock simfònic i vaig col·leccionar els seus discos fins a The Wall, quan els poderosos egos d’en Roger Waters i en David Gilmour van entrar en col·lisió. Fins i tot vaig arribar a estar en el concert de Sarrià en l’any de l’àvia. És l’edat, senyors.
Per això, quan l’altre dia en Waters va tocar a Barcelona, vaig recordar una de les peces clau del disc The Dark Side of the Moon.
Era Time, temps. I aquesta part que diu: «Home, home again. / I like to be here when I can / And when I menja home cold and tired / Its good to warm my bones beside the fire» (A casa, a casa una altra vegada. M’agrada estar aquí quan puc. I quan vinc a casa gelat i cansat, és bo escalfar-se els ossos al costat del foc»).
Nostàlgia, pura nostàlgia… i això que Waters la va escriure fa ja 35 anys.
Hubo una época en que Pink Floyd era lo más del rock sinfónico y coleccioné sus discos hasta The Wall, cuando los poderosos egos de Roger Waters y David Gilmour entraron en colisión. Incluso llegué a estar en el concierto de Sarrià en el año de catapum. Es la edad, señores.
Por eso, cuando el otro día Waters tocó en Barcelona, recordé una de las piezas clave del disco The Dark Side of the Moon.
Era Time, tiempo. Y esa parte que dice: «Home, home again. / I like to be here when I can / And when I come home cold and tired / Its good to warm my bones beside the fire» (A casa, a casa otra vez. Me gusta estar aquí cuando puedo. Y cuando vengo a casa helado y cansado, es bueno calentarse los huesos al lado del fuego»).
Nostalgia, pura nostalgia… y eso que Waters la escribió hace ya 35 años.
Hace ya 70 años. Gernika. El Guernica.
Reconec la meva ignorància en molts temes. Un d’ells, la poesia.
Recordo fa anys, quan jo començava en el món del periodisme, que vaig sentir parlar per primera vegada d’en José Hierro. Va ser quan va rebre el Premi Príncip d’Astúries del 1981 i em vaig assabentar, crec recordar ara, que sobrevivia en una feina discreta, dins de RTVE.
Ara m’ha passat el mateix amb l’Antonio Gamoneda, a qui el rei Joan Carles acaba de lliurar el Premi Cervantes corresponent al 2006.
Vaig llegir la notícia en el diari El País (si no eliminen l’accés, aquí hi ha una entrevista amb el poeta; i en Literaria també es poden llegir alguns articles molt interessants), que reproduïa una de les seves poesies.
I va ser el poema el que em va atrapar.
Es diu Amor, i hi és a Blues castellano (1961-1966):
«Mi manera de amarte es sencilla: / te aprieto a mí / como si hubiera un poco de justicia en mi corazón / y yo te la pudiese dar con el cuerpo. / Cuando revuelvo tus cabellos / algo hermoso se forma entre mis manos. / Y casi no sé más. Yo sólo aspiro / a estar contigo en paz y a estar en paz / con un deber desconocido / que a veces pesa también en mi corazón.»
© 2026 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
