Diàleg fotogràfic amb un troç de fusta en mitat de la platja.
 |
|
This website uses cookies to improve your experience. We\'ll assume you\'re ok with this, but you can opt-out if you wish. Read More
Autor: TC (Página 95 de 169)
Res millor per acomiadar la setmana laboral que l’humor de Flapa, un grup de vuit elements que desprenen conya a dojo i que responen als sobrenoms de Hermanisisimo, Pako Henson, Caracol, Astracán, Ashmel, Jondal, Josemon i Caín.
Aquest vídeo que acaben de penjar al Youtube és el millor reflex d’això que anomenen Twitter.
Nada mejor para despedir la semana laboral que el humor de Flapa, un grupo de ocho elementos que desprenden cachondeo a raudales y que responden a los apodos de Hermanisisimo, Pako Henson, Caracol, Astracán, Ashmel, Jondalar, Josemon y Caín.
El vídeo que acaban de colgar en Youtube es el mejor reflejo de eso que llaman Twitter.
Me ha sorprendido la virulencia de la campaña orquestada por grupos de internautas contra la nueva ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, a la que no conozco personalmente, sino por su desigual trabajo en el mundo del cine.
En toda esta historia, hay una petición en la que todos estamos de acuerdo: el acceso a la cultura es un derecho fundamental. Pero, ¿gratis total?
Seguir leyendo
M’ha sorprès la virulència de la campanya orquestrada per grups d’internautes contra la nova ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, a la qual no conec personalment, sinó per la seva desigual feina en el món del cinema.
En tota aquesta història, hi ha una petició a la qual tots estem d’acord: l’accés a la cultura és un dret fonamental. Però, gratis total?
Seguir leyendo
Una Yamaha Cygnus como la que me han robado.
Ya saben ustedes, amables lectores, que los periodistas acostumbramos a no ser protagonistas, sino a dar protagonismo a otras personas que se lo merecen, por la razón que sea.
Pero esta vez me ha tocado, soy la víctima, dicho esto con todo el humor del mundo…
Me lo habían dicho muchos amigos, e incluso mi hijo: en Barcelona hay ladrones. Como aún no me había tocado, no sabía cómo se siente uno porque, después de más de 30 años en esta ciudad, no había sufrido ni un triste tirón.
Al contrario, un día le quité la mano a un chori que la metía en el bolsillo de un pantalón ajeno.
Pero ayer me tocó a mi… y no saben la cara de tonto que se me puso.
Me han robado la moto, delante de mi casa. Y no era nada del otro mundo: un scooter de 125cc.
No, no ha sido la grúa, señores. Fue lo primero que pensé, pero no: la había aparcado la mar de bien, en el espacio reservado para las motos. Eso ya se lo dije al mosso d’esquadra que me tomó ayer declaración.
(Inciso: aunque la poli se disfrace de otro color, las esperas de las víctimas siguen siendo largas en una interminable cola para explicar sus cuitas al agente de turno.)
Según parece hay dos o tres bandas que se llevan las motos en furgonetas y se las llevan a otro país, del norte de África, sobre todo.
Pues eso: que si ven una moto Yamaha Cignus X de color gris con pantalla delantera y matrícula 8470FVJ, es la mía.
La esperanza es lo último que se pierde…
Una Yamaha Cygnus com la que m'han robat.
Ja saben vostès, amables lectors, que els periodistes acostumem a no ser protagonistes, sinó a donar protagonisme a unes altres persones que s’ho mereixen, per la raó que sigui.
Però aquesta vegada m’ha tocat, sóc la víctima, dit això amb tot l’humor del mon …
M’ho havien dit molts amics, i fins i tot el meu fill: a Barcelona hi ha lladres. Com encara no ho havia experimentat, doncs no sabia què se sent perquè, després de més de 30 anys en aquesta ciutat, no havia patit ni una estrebada.
Al contrari, un dia vaig agafar la mà a un lladregot que l’havia ficat a la butxaca d’uns pantalons aliens.
Però ahir em va tocar a mi… i no sabeu la cara de babau que vaig posar.
M’han robat la moto, davant de casa meva. I no era res de l’altre món: un scooter de 125cc.
No, no ha estat la grua, senyors. Va ser el primer que vaig pensar, però no: l’havia aparcat la mar de bé, a l’espai reservat per a les motos. Això ja li ho vaig dir al mosso d’esquadra que em va prendre ahir declaració.
(Incís: encara que la poli es disfressi d’un altre color, les esperes de les víctimes continuen sent llargues en una interminable cua per a explicar les seves desgràcies a l’agent de torn.)
Segons sembla hi ha dues o tres bandes que s’emporten les motos en furgonetes cap a un altre país, sobretot del nord d’Àfrica.
Doncs això: que si veuen una moto Yamaha Cignus X de color gris amb pantalla davantera i matrícula 8470FVJ, és la meva.
L’esperança és l’últim que es perd.
El fotògraf i el seu objectiu: un pal en mig d'una platja.
El fotógrafo y su objetivo: un poste en medio de una playa.
Esta entrada sólo lo escribo para dejar constancia de que este diario personal ya lleva cuatro años en marcha, con más de 840 artículos: esto hace más de 210 entradas anuales y una media de una y media cada dos días.
Mi deseo es seguir escribiendo y que ustedes, vosotros, amables lectores, me siguen, me siga leyendo.
Aquesta entrada només l’escric per a deixar constància de que aquest diari personal ja porta quatre anys en marxa, amb més de 840 articles: això fa més de 210 entrades anuals i una mitjana d’una i mitja cada dos dies.
El meu desig és seguir escrivint i que vostès, vosaltres, amables lectors, em segueixen, em seguiu llegint.
Este frasco no es de un perfume, no, sino de un aceite de oliva virgen.
Se trata de una producción reducida, elaborada con las mejores aceitunas del Château d’Estoublon, un productor de la región francesa de la Provenza, que lo comercializa a39 euros la botellita de tres cuartos de litro (48 euros en algunas tiendas de Barcelona y Madrid).
La noticia de su llegada a España la leí en el Magazine dominical de El Mundo, pero puede leerse también en webs como Good2b o Neo2.
Estoy seguro que habrá quien lo compre, como quien compra caviar, foie y otras delicatessen. Pero me pasa como con las aguas minerales de importación, que lo que farda es la botella, el diseño del envoltorio donde va el líquido, venga de Noruega o Australia. No hace falta ir tan lejos: a nuestro alrededor hay excelentes aguas y aceites.
Un buen aceite de oliva virgen puede encontrarse en cooperativas artesanas por unos 5 euros el litro.
Y si desean un aceite extra, el de la L’Olivera, elaborado con las mejores aceitunas arbequinas, puede salir por unos 15 euros el litro. Y los famosos aceites Dauro de l’Empordà y Aubocassa de Mallorca, que producen las Bodegas Roda, rondan los 12 euros el medio litro.
Aunque los franceses saben hacer un excelente márketing de sus productos, los nuestros no tienen nada que envidiar a los de nuestros vecinos.
Aquesta ampolleta no és d’un perfum, no, sinó d’un oli d’oliva verge.
Es tracta d’una producció reduïda, elaborada amb les millors olives del Château d’Estoublon, un productor de la regió francesa de la Provença, que el comercialitza a 39 euros l’ampolla de tres quarts de litre (48 euros en algunes botigues de Barcelona i Madrid ).
Vaig conèixer la notícia de la seva arribada a Espanya al Magazine dominical del diari El Mundo, però es pot llegir també en webs com ara Good2b i Neo2..
Estic segur que hi haurà qui el compri, com qui compra caviar, foie i altres delicatessen. Però em passa com amb les aigües minerals d’importació, que el que impressiona és l’ampolla, el disseny de l’embolcall on va el líquid, que pota arribar de Noruega o Austràlia. No cal anar tan lluny: a casa nostra hi ha excel·lents aigües i olis.
Un bon oli d’oliva verge es pot trobar a cooperatives d’artesans per uns 5 euros el litre.
I si volen un oli extra, el de L’Olivera, amb les millors olives arbequines, pot sortir per uns 15 euros. I els famosos olis Dauro de l’Empordà i Aubocassa de Mallorca, que produeixen les Bodegas Roda, ronden els 12 euros el mig litre.
Encara que els francesos saben fer un excel·lent màrqueting dels seus productes, els nostres no tenen res a envejar als dels nostres veïns.
La escritora y poeta Marta Pérez Sierra se ha unido al ilustrador Pere Borrell, también conocido como Pere Cabaret, en la realización de un cuento titulado El senyor de la clenxa (el señor de la raya en el pelo).
Marta, además, me ha hecho descubrir otra faceta de este dibujante: la de director del Trágico Ballet de Papel, la primera compañía de danza clásica formada por varios intérpretes de papel.
Es un coreógrafo capaz de adaptar obras como Mujeres enamoradas o El extraño baile de Míster Bombo a unas piezas de videoanimación realmente minimalistas, que pueden disfrutarse en el ya inevitable YouTube.
L’escriptora i poeta Marta Pérez Sierra s’ha unit a l’il·lustrador Pere Borrell, també conegut com Pere Cabaret, en la realització d’un conte titulat El senyor de la clenxa.
Marta, a més, m’ha fet descobrir una altra faceta d’aquest dibuixant: la de director del Tràgic Ballet de Paper, la primera companyia de dansa clàssica formada per diversos intèrprets de paper.
És un coreògraf capaç d’adaptar obres com Mujeres enamoradas i El extraño baile de Míster Bombo a unes peces de videoanimació realment minimalistes, que es poden gaudir en el ja inevitable YouTube.
Imagineu la situació. Nit de Divendres Sant, entre les 10 i les 11 de la nit, conduïnt des de la meva feina (si senyors, hi ha qui treballa en un dia tan assenyalat) fins a casa meva.
Poso la ràdio i després de prémer alguns botons de memòries pregravats, sintonitzo Catalunya Ràdio.
Buscava notícies, però sona música.
Un locutor explica que, «després de gairebé tres mesos de mutis, vam iniciar una nova sessió musical del Fora de catàleg«.
La veu, que s’identifica com Xavier Salvà, explica que el seu programa parla de novetats, de rareses sonores, de peces descatalogades… en vinil.
«Fora de catàleg recupera sense nostàlgia cançons oblidades. Per això descobreix a les generacions més joves algunes joies sonores que encara no existeixen en CD o d’altres que sí, però que han desaparegut dels circuits comercials i només es poden trobar en cercles molt especialitzats.»
Salvà ens feia escoltar cançons que jo mai abans havia sentit, com una japonesa que interpretava una coneguda ranxera en japonès, amb quatre paraules en castellà.
I és que, com assegura el radiofonista, «no tot pot baixar-se d’internet», encara que tinc seriosos dubtes d’això.
En tot cas, el seu programa pot escoltar-se directament al web de Catalunya Ràdio o baixar-ho a l’ordinador per escoltar-ho més tard. Una gran sort.
Imagínense la situación. Noche de Viernes Santo, entre las 10 y las 11 de la noche, conduciendo desde mi trabajo (sí señores, hay quien trabaja en día tan señalado) hasta mi casa.
Pongo la radio y tras apretar algunos botones de memorias pregrabadas, sintonizo Catalunya Ràdio.
Buscaba noticias, pero suena música.
Un locutor explica que, «después de casi tres meses de mutis, iniciamos una nueva sesión musical del Fora de catàleg (Fuera de catálogo)».
La voz, que se identifica como Xavier Salvà, explica que su programa habla de novedades, de rarezas sonoras, de piezas descatalogadas… en vinilo.
«Fuera de catálogo recupera sin nostalgia canciones olvidadas. Por ello descubre las generaciones más jóvenes algunas joyas sonoras que aún no existen en CD o de otros que sí, pero que han desaparecido de los circuitos comerciales y sólo se pueden encontrar en círculos muy especializados.»
Salvà va colocando canciones que yo nunca antes había oído, como una japonesa que interpreta una conocida ranchera en japonés, con cuatro palabras en castellano.
Y es que, como asegura el radiofonista, «no todo puede bajarse de internet», aunque tengo serias dudas de ello.
En todo caso, su programa puede oírse directamente en la web de Catalunya Ràdio o bajarlo al ordenador para escucharlo más tarde. Una gran suerte.
Encara que jo li acabo de descobrir, el cert és que Jordi Arasa té un llarg curriculum com a il·lustrador, dibuixant i caricaturista… perquè sobretot són les seves caricatures les que demostren el precís ull que té.
I en aquests temps de crisi, Arasa ha sortit a la palestra virtual i, com qualsevol artista de carrer, ofereix les seves obres:
«Combat la crisi amb humor! No saps què regalar? Et proposo divertits i originals regals. Des caricatures per emmarcar, estampar o imprimir en targetes, fins a còmics i tires còmiques personalitzades. La història d’un particular o d’una empresa explicada amb sentit de l’humor. Preus raonables que no et van a espantar.»
Una iniciativa genial … i amb bon humor.