El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 147 de 169)

Cómics (1)

Intenten averiguar qué tienen en común los siguientes nombres: Alfons Figueras, Ambrós, Manuel Vázquez, Jordi Bernet, Raf, Alfonso Font, Francisco Ibáñez, Kim, José Sanchís, Enrique Ventura, Víctor Mora, Miguel y Pedro Quesada, Max, Nazario, Jan, Josep María Beà, Horacio Altuna, Carlos Giménez y Víctor de la Fuente.
Seguro que algunos de estos nombres les sonarán, porque todos ellos son grandes dibujantes y guionistas de las mejores historietas del cómic español.
Todos ellos forman parte de la lista de galardonados con el Gran Premio del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, cuya edición número 25º abrirá sus puertas este jueves, día 19, en el palacio número 8 de la Fira de Barcelona.
Hay muchas razones para ir y disfrutar, como los homenajes a Albert Uderzo, el dibujante de Astérix, y a Hergé, el padre de Tintín
Pero añadan dos más: la entrada sólo cuesta 5 euros y regalan un tebeo con la entrada.

Web 2.0 (2)

Ahir comentava en aquesta bitàcola alguns dels personatges citats en un reportatge del suplement EP3 de El País, sobre Quién es quién en el nuevo internet español.
En aquesta entrada no escriuré sobre tots ells, perquè, per exemple, no m’interessen en excés en Luis Sotillo, que citen como l’alma mater del Secondlife espanyol. Però com aquest és un fenomen que no acabo d’entendre, doncs m’abstenc; tampoc d’en Mauro Fuentes, autor de Fotomaf, el treball del qual pot ser tan bo com el de molts altres fotògrafs; del Germán Martínez, àlies senyor Buebo, creador del Dia del orgullo friki; ni de la Elena i la Teresa, fans de la sèrie Perdidos i creadores de Lostzilla.
En canvi, em van semblar destacables altres dos dels webs citats: Sindominio, lloc que tracta de «construir un espai a Internet que s’administri horitzontalment i que sigui d’utilitat per a la transformació social»; i Meneame, «un web que et permet enviar una història que serà revisada per tots i serà promoguda, o no, a la pàgina principal», gestionada pel Ricardo Galli i el Benjamí Villoslada, dos homes lliures experts en programari lliure.
I deixo pel final els bloggers de Manifestómetro, autors d’un sistema independent i fiable de mesurar assistents a manifestacions i també del recent wiki Lo prometido es deuda. Un d’ells, El Teloperador, no es talla un pèl –i fa bé en explicar la seva versió– a l’hora de criticar el reportatge de la María Ovelar a l’EP3, que és el que estic citant precisament aquí.
És l’avantatge de l’internet i del Web 2.0 respecte dels mitjans tradicionals.

Web 2.0 (2)

Ayer comentaba en esta bitácora alguno de los personajes citados en un reportaje del suplemento EP3 de El País, sobre Quién es quién en el nuevo internet español.
En esta entrada no escribiré sobre todos ellos, porque, por ejemplo, no me interesan en exceso Luis Sotillo, que citan como alma mater del Secondlife español. Pero como es un fenómeno que no termino de entender, pues me abstengo; tampoco Mauro Fuentes, autor de Fotomaf, cuyo trabajo puede ser tan bueno como el de muchos otros fotógrafos; Germán Martínez, alias señor Buebo, creador de Dia del orgullo friki; ni Elena y Teresa, fans de la serie Perdidos y creadoras de Lostzilla.
En cambio, me parecieron destacables otros dos de los webs citados: Sindominio, sitio que trata de «construir un espacio en Internet que se administre horizontalmente y que sea de utilidad para la transformación social»; y Meneame, «un web que te permite enviar una historia que será revisada por todos y será promovida, o no, a la página principal», gestionada por Ricardo Galli y Benjamín Villoslada, dos hombres libres expertos en programario libre.
Y dejo para el final los bloggers de Manifestómetro, autores de un sistema independiente y fiable de medir asistentes a manifestaciones y también del reciente wiki Lo prometido es deuda. Uno de ellos, El Teloperador, no se corta un pelo –y hace bien en explicar su versión– a la hora de criticar el reportaje de María Ovelar en el EP3, que es el que estoy citando precisamente aquí.
Es la ventaja de internet y del Web 2.0 con respecto a los medios tradicionales.

Web 2.0 (1)

Fa una setmaneta, el suplement EP3 del diari El País publicava en portada un reportatge sobre Qui és qui en el nou internet espanyol.
Com és lògic, llistes n’hi ha moltes i cadascú fa cas a la qual millor li va o li ve, però aquesta és la que oferia aquest diari.
1. La música del grup Seine, amb les seves cançons penjades en Myspace. Com és lògic, si al lector li agrada el seu estil, gaudirà. L’EP3, com altres suplements culturals, aposta per certs ritmes i no altres. Caldria fer un estudi per saber si qui compra i llegeix el diari en paper és també lector de l’espai homònim a internet. Jo crec que són públics diferents i amb aficions molt diferents.
2. La narrativa del periodista Arturo Vallejo, amb el seu bloc Diario de una Miss Intelijente, convertit ja en llibre: el món editorial no menysprea la bona literatura, encara que sigui ràpida i virtual. Destaco una frase del seu epíleg: «Ni el bloc ni el llibre van ser escrits per guanyar diners, si un vol diners bolca els seus esforços a convertir-se en alcalde de Marbella, no a crear una falsa miss.»
3. Les fotos de Lyona a Fotolog.com (la imatge annexa és la seva primera foto). Alguns dels seus últims autoretrats són molt bonics i recorden moviments de dansa contemporània.
4. Les reflexions sobre política i tecnologia de l’Ignacio Escolar, un jove però veterà blogger que compta amb nombrosos lectors.
5. Les històries (possiblement reals) d’Indigencia, de Pedro Cluster, un indigent de carn i os que escriu quan pot, en qualsevol cibercafè.
La llista segueix amb set direccions més, que prefereixo detallar un altre dia, perquè totes i cadascuna d’elles mereix un bon estona d’atenció i no és qüestió d’empatxar-se, s’ho asseguro.

Web 2.0 (1)

Hace justamente una semana, el suplemento EP3 del diario El País, publicaba en portada un reportaje sobre Quién es quién en el nuevo internet español.
Como es lógico, listas hay muchas y cada uno hace caso a la que mejor le va o le viene, pero ésta es la que ofrecía ese diario.
1. La música del grupo Seine, con sus canciones colgadas en Myspace. Como es lógico, si al lector le gusta su estilo, disfrutará. El EP3, como otros suplementos culturales, apuesta por ciertos ritmos y no otros. Habría que hacer un estudio para saber si quien compra y lee el diario en papel es también lector del espacio homónimo en internet. Yo creo que son públicos diferentes y con aficiones muy diferentes.
2. La narrativa del periodista Arturo Vallejo, con su blog Diario de una Miss Intelijente, convertido ya en libro: el mundo editorial no desprecia la buena literatura, aunque sea rápida y virtual. Destaco una frase de su epílogo: «Ni el blog ni el libro fueron escritos para ganar dinero, si uno quiere dinero vuelca sus esfuerzos en convertirse en alcalde de Marbella, no en crear una falsa miss.»
3. Las fotos de Lyona en Fotolog.com (la imagen anexa es su primera foto). Algunos de sus últimos autorretratos son muy bonitos y recuerdan movimientos de danza contemporánea.
4. Las reflexiones sobre política y tecnología de Ignacio Escolar, un joven pero veterano blogger que cuenta con numerosos lectores.
5. Las historias (posiblemente reales) de Indigencia, de Pedro Cluster, un indigente de carne y hueso que escribe cuando puede, en cualquier cibercafé.
La lista sigue con siete direcciones más, que prefiero detallar otro día, porque todas y cada una de ellas merece un buen rato de atención y no es cuestión de empacharse, se lo aseguro.

Suïcides

No m’entra en el cap, no puc comprendre què duu a un xicot –perquè, què és un jove de 20 anys?– a dur una bomba en el cinturó, en la motxilla, i fer-la esclatar enmig d’altra gent, matant-se a si mateix.
Si l’islam no és això, no pot ser això, què els estem fent a aquests nois per a convertir-los en fanàtics, en màrtirs de la seva religió?
Relegats en la seva incultura i oblidats en la seva pobresa, entre la pastera i Al Qaeda, potser no els estem deixant una altra sortida.

Suicidas

No me entra en la cabeza, no puedo comprender qué lleva a un chaval –porque, ¿qué es un joven de 20 años?– a llevar una bomba en el cinturón, en la mochila, y hacerla estallar en medio de otra gente, matándose a sí mismo.
Si el islam no es eso, no puede ser eso, ¿qué les estamos haciendo a estos chicos para convertirles en fanáticos, en mártires de su religión?
Relegados en su incultura y olvidados en su pobreza, entre la patera y Al Qaeda, quizá no les estamos dejando otra salida.

Fama

Ah… ens perd la fama, el desig de ser coneguts, que el botiguer de la cantonada ens digui que ens ha vist a la tele, ens ha sentit a la ràdio o ha vist la nostra foto en un diari o una revista.
Ja no és qüestió de fer les coses ben fetes, sinó de figurar, de ser famosos, d’obtenir una parcel·la de poder.
La Internet social, l’anomenada Web 2.0, ens ofereix una alternativa, l’aparent democratització de la plataforma –que no és tal, perquè l’accés a la xarxa tampoc és igual per a tots– a la qual nosaltres mateixos afegim un altíssim percentatge dels continguts.
És possible que aquest mateix article sigui llegit en aquests moments per més persones que gent llegeix un diari. El futur de la premsa passa per oferir al lector allò que no pot trobar a internet. I al revés.

Fama

Ah… nos pierde la fama, el deseo de ser conocidos, que el tendero de la esquina nos diga que nos ha visto en la tele o nuestra foto en un diario o una revista.
Ya no es cuestión de hacer las cosas bien hechas, sino de figurar, de ser famosos, de obtener una parcela de poder.
La Internet social, la llamada Web 2.0, nos ofrece una alternativa, la aparente democratización de la plataforma –que no es tal, porque el acceso a la red tampoco es igual para todos– a la que nosotros mismos incorporamos un altísimo porcentaje de los contenidos.
Es posible que este mismo artículo sea leído en estos momentos por más personas que gente lee un diario. El futuro de la prensa pasa por ofrecer al lector aquello que no puede encontrar en internet. Y al revés.

Llengües

Encara em faig creus sobre aquesta absurda polèmica que a vegades sorgeix en certes parts d’Espanya sobre l’ús del català a Catalunya. Ara, de nou, per part de Telemadrid i els companys de viatge del PP.
Drake, a L’ombra de l’hegemó, donava ahir la volta a l’assumpte i explicitava l’absurd: si jo volgués expressar-me en basc, català o gallec a Madrid, m’ho deixen fer?
Que cadascun parli com li dongui la gana! Jo estic encantat de parlar en català i en castellà, en francès quan viatjo a França, i en anglès en altres països quan no tinc un altre idioma d’intercanvi.
Aquest matí parlava amb la meva dona de la possibilitat d’estudiar àrab o xinès. Ja m’agradaria a mi conèixer altres llengües que em permetessin comunicar-me amb molta més gent.

Lenguas

Aún me hago cruces sobre esa absurda polémica que a veces surge en ciertas partes de España sobre el uso del catalán en Catalunya. Ahora, de nuevo, por parte de Telemadrid y los compañeros de viaje del PP.
Drake, en L’ombra de l’hegemó, daba ayer la vuelta al asunto y explicitaba el absurdo: si yo quisiera expresarme en vasco, catalán o gallego en Madrid, ¿me lo permiten?
¡Que cada uno hable como le de la gana! Yo estoy encantado de hablar en catalán y en castellano, en francés cuando viajo a Francia, y en inglés en otros países cuando no tengo otro idioma de intercambio.
Esta mañana hablaba con mi mujer de la posibilidad de estudiar árabe o chino. Ya me gustaría a mi saber otras lenguas que me permitieran comunicarme con mucha más gente.

Ja fa 30 anys

El 9 d’abril del 1977, era Dissabte Sant.
Em trobava a Barcelona de vacances amb la meva futura dona, visitant uns amics del meu poble, bascos com jo, que estaven estudiant a la universitat.
De sobte, algú va entrar a la casa i va dir que havien legalitzat el PCE.
Vam sortir al carrer i, amb molta altra gent, vam fer una festa a les Rambles, on ja es veien algunes banderes roges. Any i mig després de la mort de Franco, per a les esquerres començava a néixer la democràcia.
També per a mi va ser el primer dia d’una nova vida, aquí a Catalunya, ja fa 30 anys.

Hace ya 30 años

El 9 de abril de 1977, era Sábado Santo.
Me encontraba en Barcelona de vacaciones con mi futura mujer, visitando a unos amigos de mi pueblo, vascos como yo, que estaban estudiando en la universidad.
De repente, alguien entró en la casa y dijo que habían legalizado al PCE.
Nos echamos a la calle y junto a otras muchas gentes, montamos una fiesta en las Rambles, donde ondeaban ya algunas banderas rojas. Año y medio después de la muerte de Franco, para las izquierdas empezaba a nacer la democracia.
También para mi fue el primer dia de una nueva vida, aquí en Catalunya, hace ya 30 años.

Esglèsies

Avui és Diumenge de Resurrecció. Ha estat una Setmana Santa en la que, gripós, reconec haver-me empassat un pilot de pel·lícules i telefilms religiosos o para-religiosos: des de la mare Teresa de Calcuta amb els ulls de l’Olivia Hussey, fins a la història bíblica d’en Josep i els seus germans, on el Martin Landau podia ser tant en Jacob com ara Abraham; passant per Barrabàs, el bandit alliberat per Pilatos en lloc de Jesucrist i amb la cara de l’Anthony Quinn…
També he vist, en una recent col·lecció de l’Ingmar Bergman en dvd, Fanny i Alexander, on l’odiós bisbe i padrastre del protagonista el maltracta a ell, a la seva mare i a la seva germana (donin un cop d’ull a aquesta entrada del blog Desconvencida; val la pena).
Aquest personatge em va recordar l’arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio Rouco Varela, que vol tancar la parròquia madrilenya de Sant Carles Borromeo, en Entrevias, dins del barri de Vallecas. Els pobres, si són «rojos», molesten.
Malgrat aquesta Església, sort que hi ha altres esglésies i altres mossens.

Iglesias

Hoy es Domingo de Resurrección. Ha sido una Semana Santa en la que, griposo, reconozco haberme tragado un montón de películas y telefilmes religiosos o pararreligiosos, desde la madre Teresa de Calcuta con ojos de Olivia Hussey, hasta la historia bíblica de José y sus hermanos, y donde Martin Landau podía ser tanto Jacob como Abraham, pasando por Barrabás, el bandido liberado por Pilatos en vez de Cristo y con rostro de Anthony Quinn…
También he visto, en una reciente colección de Ingmar Bergman en dvd, Fanny y Alexander, donde el odioso obispo y padrastro del protagonista maltrata a su esposa y a los hijos de ella (echen una ojeada a esta entrada del blog de Desconvencida; merece la pena).
Me recordó al arzobispo de Madrid, monseñor Antonio Rouco Varela, que quiere cerrar la parroquia madrileña de San Carlos Borromeo, en Entrevías, dentro del barrio de Vallecas. Los pobres, si son rojos, molestan.
Menos mal que, pese a esta Iglesia, hay otras iglesias y otros curas.

Penitència

Ahir, Dijous Sant, em va trucar un amic per preguntar-me què on era, que si estava de vacances al Carib, a Egipte o dins el creuer que acabava d’embarrancar a Grècia.
Vaig estar a punt de contestar que estava enmig de la processó de Setmana Santa a Verges.
Però després d’un atac de tos, li vaig haver de dir que estava fent penitència, però al llit, on hi era des de dilluns. La culpa: una solemne grip que encara em reté entre llençols.
Totes aquestes hores de malestar general i dolors de cap et fan pensar en lo bé que s’està quan un està sa, en la poca importància que donem a la salut quan es gaudeix d’ella.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑