Jutges

Aquests dies qualsevol pot dubtar de la imparcialitat de la justícia quan toca temes que freguen la política i de la seva eficàcia a l’hora de jutjar aquests petits delictes que tant atemoreixen al ciutadà mitjà.
Aquests dies que els jutges suprems breguen amb malifetes d’alçada resulta reconfortant veure que hi ha jutges de carrer amb sentit comú.
Em refereixo ara a Emilio Calatayud (Ciudad Real, 1955), un jutge de menors de Granada ben conegut per les seves sentències exemplars. En la Wikipedia en citen algunes i en aquesta entrevista de Revista Fusión n’expliquen d’altres.
Dijous passat, a La Contra de La Vanguardia, li explicava al Víctor Amela l’última sentència: «Ha estat per a dos nens pijitos de 16 anys que havien fet unes gamberrades… Ells esperaven que els condemnés a un treballet per escrit… Ha! Els he enviat dos dies a servir al menjador d’indigents».
Calatayud assegurava que «la llei ofereix recursos als jutges perquè intentem que el delinqüent torni a la comunitat de manera constructiu». Perquè, del que es tracta és d’això: reinserir al delinqüent, no només castigar-lo pel delicte comès.
Però una de les frases que més em va impactar de la seva entrevista va ser la referida als fills que s’enfilen a l’esquena dels pares i que fins i tot arriben a pegar-los
P — Com s’arriba a una situació tan terrible?
R — «Fàcil: doni al nen tot el que demana, no l’obligui a fer res a casa, no li retregui conductes dolentes, desautoritzi als seus professors…»
P — ¡Fallos dels pares, per tant!
R — «Sí: per por de semblar fatxes, molts pares no s’han atrevit a posar límits als seus fills. I volent ser els seus col·legues… els han deixat orfes».
P — Millor tornar a «l’ordeno i mano»?
R — «Un nen necessita pares, i un pare és algú que marca límits, que diu: «Fill, et vull molt i per això ara et dic NO».