El blog del periodista Txerra Cirbian

Etiqueta: Jueces

Jutjes

A Josep Cuní li ha caigut aquest matí un caramel, el que qualsevol periodista desitja: un entrevistat que proporcioni respostes interessants i bons titulars.
Ella era Maria Sanahuja, fins fa poc jutgessa degana de Barcelona, i a les seves declaracions no ha deixat «títere con cabeza». Algunes coses ja s’intueixen i són vox populi, encara que poc es pot fer, com que hi ha molts funcionaris que «quan els demanes més esforç i treball, agafen la baixa», i no passa res, senyors.
Altres coses, com l’escàs suport moral i econòmic del departament de Justícia de la Generalitat, es podien intuir, però aquesta dona ho ha plasmat amb pèls i senyals.
I quan ha parlat del Poder Judicial, del famós CGPJ , tampoc s’ha estat de res.
Com suposo que avui mateix es començarà a parlar de les seves declaracions, ja les llegireu en els mitjans… però us asseguro que l’assumpte portarà cua. Espero.

Jueces

A Josep Cuní le ha caído esta mañana un caramelo, lo que cualquier periodista desea: un entrevistado que proporcione respuestas interesantes y buenos titulares.
Ella era Maria Sanahuja , hasta hace poco jueza decana de Barcelona, y en sus declaraciones ha dejado pocos títeres con cabeza. Algunas cosas ya se intuyen y son vox populi, aunque poco se puede hacer, como que hay muchos funcionarios que "cuando les pides más esfuerzo y trabajo, cogen la baja", y no pasa nada, señores.
Otras cosas, como el escaso apoyo moral y económico del departamento de Justícia de la Generalitat, se podían intuir, pero esta mujer lo ha plasmado con pelos y señales.
Y cuando ha hablado del Poder Judicial, del famoso CGPJ , tampoco se ha andado con chiquitas.
Como supongo que hoy mismo se empezará a hablar de sus declaraciones, ya las leeréis en los medios… pero os aseguro que el asunto traerá cola. Espero.

Jueces

Estos días cualquiera puede dudar de la imparcialidad de la justicia cuando toca temas que rozan la política y de su eficacia a la hora de juzgar esos pequeños delitos que tanto atemorizan al ciudadano medio.
Estos días en que los jueces supremos lidian con tropelías de altura resulta reconfortante ver que hay jueces de a pie con sentido común.
Me refiero ahora a Emilio Calatayud (Ciudad Real, 1955), un juez de menores de Granada bien conocido por sus sentencias ejemplares. En la Wikipedia citan algunas y en esta entrevista a Revista Fusión explica varias.
El jueves pasado, en La Contra de La Vanguardia, le explicaba a Víctor Amela la última: «Ha sido para dos niños pijitos de 16 años que habían hecho unas gamberradas… Ellos esperaban que los condenase a un trabajito por escrito… ¡Ja! Los he enviado dos días a servir al comedor de indigentes».
Calatayud aseguraba que «la ley ofrece recursos a los jueces para que intentemos que el delincuente regrese a la comunidad de modo constructivo». Porque, de lo que se trata es de eso: reinsertar al delincuente, no sólo castigarle por el delito cometido.
Pero una de las frases que más me impactó de su entrevista fue la referida a los hijos que se suben a la parra de los padres y que incluso llegan a pegarles.
P — ¿Cómo se llega a tan horrible situación?
R — «Fácil: dé al niño todo lo que pide, no le obligue a nada en casa, no le afee malas conductas, desautorice a sus profesores…»
P — ¡Fallos de los padres, por lo tanto!
R — «Sí: por miedo a parecer fachas, muchos padres no se han atrevido a poner límites a sus hijos. Y queriendo ser sus colegas… ¡les han dejado huérfanos».
P — ¿Mejor volver al ordeno y mando?
R — «Un niño necesita padres, y un padre es alguien que marca límites, que dice: «Hijo, te quiero mucho y por eso ahora te digo NO».

Jutges

Aquests dies qualsevol pot dubtar de la imparcialitat de la justícia quan toca temes que freguen la política i de la seva eficàcia a l’hora de jutjar aquests petits delictes que tant atemoreixen al ciutadà mitjà.
Aquests dies que els jutges suprems breguen amb malifetes d’alçada resulta reconfortant veure que hi ha jutges de carrer amb sentit comú.
Em refereixo ara a Emilio Calatayud (Ciudad Real, 1955), un jutge de menors de Granada ben conegut per les seves sentències exemplars. En la
Wikipedia en citen algunes i en aquesta entrevista de Revista Fusión n’expliquen d’altres.
Dijous passat, a La Contra de
La Vanguardia, li explicava al Víctor Amela l’última sentència: «Ha estat per a dos nens pijitos de 16 anys que havien fet unes gamberrades… Ells esperaven que els condemnés a un treballet per escrit… Ha! Els he enviat dos dies a servir al menjador d’indigents».
Calatayud assegurava que «la llei ofereix recursos als jutges perquè intentem que el delinqüent torni a la comunitat de manera constructiu». Perquè, del que es tracta és d’això: reinserir al delinqüent, no només castigar-lo pel delicte comès.
Però una de les frases que més em va impactar de la seva entrevista va ser la referida als fills que s’enfilen a l’esquena dels pares i que fins i tot arriben a pegar-los
P — Com s’arriba a una situació
tan terrible?
R — «Fàcil: doni al nen tot el que demana, no l’obligui a fer res a casa, no li retregui conductes dolentes, desautoritzi als seus professors…»
P — ¡Fallos dels pares, per tant!
R — «Sí: per por de semblar fatxes, molts pares no s’han atrevit a posar límits als seus fills. I volent ser els seus col·legues… els han deixat orfes».
P — Millor tornar a «l’ordeno i mano»?
R — «Un nen necessita pares, i un pare és algú que marca límits, que diu: «Fill, et vull molt i per això ara et dic NO».

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑