La entrevista, según Mònica Terribas

Esta mañana, la apreciada Mònica Terribas ha entrevistado al presidente de la Generalitat, Artur Mas.
Hace unos días, en la que yo le hice a ella («Mis jefes no me presionan para volver a ser líder; ya me presiono yo sola», que podéis leer íntegramente en El Periódico), una de mis primeras preguntas fue, precisamente, si en su primer día al frente de los micrófonos de Catalunya Ràdio entrevistaría a Mas.
Sólo ha tardado tres días más en citarse con Mas. Era lógico. La emisora es la radio pública catalana y, además, la periodista y el político se tienen mutuo aprecio.
Sirva esto para apuntar algo que esta magnífica profesional, exdirectora de TV-3, ha citado durante su charla con Mas: destacaba la mirada del president, y se lo explicaba a los oyentes, ya que estos no podían ver al personaje, sino sólo oírle.
En una parte de la conversación que yo mantuve con ella, y que luego no plasmé en el papel (por falta de espacio y porque era más de interés gremial, y quizá no tanto para el lector en general) le pregunté precisamente por las diferencias a la hora de realizar una entrevista en los tres medios: prensa, radio y televisión.

Aquest matí, l’apreciada Mònica Terribas ha entrevistat el president de la Generalitat, Artur Mas.
Fa uns dies, en la que li vaig fer («Els meus caps no em pressionen per tornar a ser líder, ja em pressiono jo sola«, que podeu llegir íntegrament a El Periódico), una de les primeres preguntes va ser precisament si en el seu primer dia al capdavant dels micròfons de Catalunya Ràdio entrevistarien Mas.
Només ha trigat tres dies més en citar-se amb Mas. Era lògic. L’emissora és la ràdio pública catalana i, a més, la periodista i el polític es tenen mútua estima.
Serveixi això per apuntar una cosa que aquesta magnífica professional, exdirectora de TV-3, ha citat durant la seva xerrada amb Mas: destacava la mirada del president, i ho explicava als oients, ja que aquests no podien veure al personatge, sinó només sentir-lo .
En una part de la conversa que jo vaig mantenir amb ella, i que després no vaig plasmar en el paper (per falta d’espai i perquè era més d’interès gremial, i potser no tant per al lector en general) li vaig preguntar precisament per les diferències a l’hora de realitzar una entrevista als tres mitjans: premsa, ràdio i televisió.

Me dijo esto:

«Cuando he hecho entrevistas para el Ara, lo he hecho siempre sentada en el estudio del diario, porque el Ara tiene un estudio de televisión que hacen exactamente lo que estáis haciendo vosotros: me estáis grabando en directo. Supongo que después haréis chas-chas [y hace el gesto de cortar con unas tijeras] y dejaréis esto y lo otro, porque yo me alargo mucho, y lo dejaréis cortadito.
Pero en el Ara lo colgaban entero, porque la forma en cómo te expresas y preguntas cuando haces una entrevista, tanto cuando preguntas como cuando respondes, tiene unos matices, una expresión, un lenguaje no verbal, unas pausas, unos silencios o no, que dicen mucho del contenido.
Cuando esto lo traduces al papel, aparte de que 25 minutos o 30 minutos de audio y vídeo quedan reducidos seguramente a 10 minutos, como máximo, en la expresión de dos grandes páginas de papel, el titular o los destacados a lo mejor no son los que yo le habría dado a la entrevista. Son los que tú has considerado que es más relevante o más llamativo, o lo que venderá más periódicos o lo que llamará más la atención o lo que es más polémico…
Hemos hablado mucho tú y yo de periodismo y de lo que es El matí de Catalunya Ràdio, y a lo mejor el titular que sale en la portada o en la página del diario hace referencia a un aspecto que es una de las preguntas últimas que has hecho. ¿Por qué? Porque crees que eso venderá más o por lo que sea…
En cambio, cuando tú haces entrevista en directo en la radio o la televisión, es exactamente lo que ha pasado. En la televisión además, el lenguaje no verbal y si es en directo, la imagen refleja el momento en toda su dimensión.
En la radio, como que no se ve la expresión de la cara, no se ven los gestos, no se ven tanto las dudas, seguramente hay una parte de este lenguaje no verbal que a mí siempre me ha gustado mucho, que no la acabas de ver y, por tanto, cuando tú miras así y te quedas parado y el espectador sabe que tú no te estás comiendo esa respuesta, porque no te la estás tragando, el receptor, que está en casa, ve que aquello a ti no te ha convencido. Por lo tanto, puede valorar lo que está pasando desde el punto de vista de la comunicación.
En el caso de la radio esto debe expresarse de otra manera, el reto aquí será como soy capaz (si es que lo soy, que lo espero), de que esta parte no visual que tiene la radio sea eficiente. Esto a veces se sustituye con algo más de agresividad en la antena de la radio, porque como el oyente no te ve, y la voz debe dominar todo el discurso y administrar bien los silencios y las pausas para que aquello no se traduzca en una entrevista que me tumbe de espaldas, que digas: ostras, qué está pasando. Y esto será un aprendizaje apasionante.»

Em va dir això:

Mira, quan he entrevistat a l’Ara ho he fet sempre asseguda a l’estudi de l’Ara, perquè l’Ara té un estudi de televisió que fan exactament el que esteu fen vosaltres, m’esteu enregistrant en directe, suposo que després fareu zas-zas [fa un signe de tisores]… i deixareu això… perquè jo m’allargo molt i ho deixareu talladet però a l’Ara ho penjaven sencer, perquè la manera com t’expresses i preguntes quan fas una entrevista tant quan preguntes com quan respons, té uns matisos, té una expressió amb el llenguatge no verbal, té unes pauses, té uns silencis o no, que diuen molt del contingut.
Quan això ho tradueixes en el paper, a part que 25 minuts o 30 minuts d’àudio i vídeo queden reduïts segurament a 10 minuts màxim en l’expressió de dues grans pàgines de paper, el titular o els destacats, a lo millor no són els que el pes del que jo li hauria donat a l’entrevista, són els que tú has considerat que és més rellevant o més cridaner, o que vendrà més diaris o que cridarà més l’atenció o que és més polèmic…
Hem parlat tu i jo molt de periodisme i del que és El matí de Catalunya Ràdio i a lo millor el titular que surt a la portada o a la pàgina del diari fa referència a un aspecte que és una de les preguntes últimes que has fet. Per què? Perquè t’escau, perquè creus que això vendrà més o pel que sigui… En canvi, quan tu fas entrevista en directe a la ràdio o a la televisió, allò és exactament el que ha passat.
A la televisió, a més a més, el llenguatge no verbal i si es directe i la imatge reflecteix, el moment, en tota la seva dimensió. A la ràdio, com que no es veu l’expressió de la cara no es veuen els gestos, no es veuen tant els dubtes, segurament hi ha una part d’aquest llenguatge no verbal que a mi sempre m’ha agradat molt que no l’acabes de veure i, per tant, quan tu mires així i et quedes parat i l’espectador sap que tu no t’estàs menjant aquella resposta perquè no te l’estàs empassant, el receptor, que és a casa, ho veu que allò a tu no t’ha convençut, per tant, pot valorar què està passant des del punt de vista de la comunicació.
En el cas de la ràdio això s’ha d’expressar d’una altra manera, el repte aquí serà com jo sóc capaç si és que en sóc, que ho espero, d’aquesta part no visual que té la ràdio, que sigui eficient. Això a vegades se substitueix amb una mica més d’agressivitat a l’antena de la ràdio perquè com que l’oient no et veu, la veu ha de dominar tot el discurs i s’administrar bé els silencis i les pauses perquè allò no es tradueixi en una entrevista que em tombi d’esquena, que diguis: ostres, què està passant? I això serà un aprenentatge apassionant.