El blog del periodista Txerra Cirbian
I arriba el dissabte, amics, i és moment de relaxar-se, de dinar amb els amics, de fer una migdiadeta…
Descans, pur descans.
Y llega el sábado, amigos, y es momento de relajarse, de comer con los amigos, de hacer una siestecita…
Descanso, puro descanso.
D’aquí a una setmaneta comença el Saló del Còmic de Barcelona, que aquest any, entre d’altres moltes coses, dedica una exposició als 20 anys d’autor professional d’en Cels Piñol, potser l’únic dibuixant que ha aconseguit seguir sent un fan (o potser un fancaçador) i viure’n.
I no tans sol això, sinò que ha estat capaç d’escriure una novel·leta semi-autobiogràfica i fer-me somriure amb les seves aventures d’aprenent de pare.
Dentro de una semanita empieza el Salón del Cómic de Barcelona, que este año, entre otras muchas cosas, dedica una exposición a los 20 años de autor profesional de Cels Piñol, quizá el único dibujante que ha conseguido seguir siendo un fan (o tal vez un fancazador) y vivir de ello.
Y no tan solo eso, sino que hasido capaz de escribir una novelita semiautobiográfica y hacerme sonreír con sus aventuras de aprendiz de padre.
M’explica l’Alfons Nonell-Canals (gràcies!) que Medicus Mundi Catalunya ha produït una pel·lícula, Silêncio da mulher, dirigida per Gabriel Mondlane, un realitzador moçambiquès, centrada en la història d’una jove que viu amb el seu marit i família en una zona rural del sud de Moçambic. Quan ella queda embarassada, descobreix que és seropositiva i haurà de lluitar contra les barreres i tabús que envolten aquest tema.
La projecció és gratuïta, es fa als cinemeses Verdi Park (carrer de Torrijos, 49), de Barcelona, a les 22.15 hores.
Hi haurà una presentació i debat a càrrec del propi Mondlane, i de Cristina Álvarez, metgessa i antropòloga, coordinadora de la investigació sociosanitària de la qual ha sorgit el documental.
Una iniciativa tan interessant com necessària de solidaritat.
Me explica Alfons Nonell-Canals (¡gracias!) que Medicus Mundi Catalunya ha producido una película, Silêncio da mulher, dirigida por Gabriel Mondlane, un realizador mozambiqueño, centrada en la historia de una joven que vive con su marido y familia en una zona rural del sur de Mozambique. Cuando ella queda embarazada, descubre que es seropositiva y deberá luchar contra las barreras y tabúes que rodean este tema.
La proyección es gratuita, se efectúa en los cines Verdi Park (calle de Torrijos, 49), de Barcelona, a las 22.15 horas.
Habrá una presentación y debate a cargo del propio Mondlane, y de Cristina Álvarez, médica y antropóloga, coordinadora de la investigación sociosanitaria de la que ha surgido el documental.
Una iniciativa tan interesante como necesaria de solidaridad.
La informática va rápida, rapidísima…
Lo que ahora conocemos como normal era impensable hace 10, 15 años…
Mis amigos Lo Vilot y Jordi Pina me han dado a conocer el web de El Tamiz, muy interesante sobre temas de ciencia, y en concreto dentro de este, la bitácora comunitaria El Cedazo, donde he podido leer Historia de un Viejo Informático. Los tormentosos años 90 (primera parte): la guerra de los PC’s, un artículo muy ameno sobre la historia de los ordenadores, que os sugiero no os perdáis, sobre todo los más jóvenes…
Nosotros la conocemos de haberlo vivido… y sufrido.
La informàtica va ràpida, rapidíssima…
El que ara coneixem com normal era impensable fa 10, 15 anys…
Els meus amics Lo Vilot i en Jordi Pina m’han fet conèixer de El Tamiz, un web molt interessant sobre temes de ciència i en concret, dins d’aquest espai, la bitàcola comunitària El Cedazo, on he pogut llegir Historia de un Viejo Informático. Los tormentosos años 90 (primera parte): la guerra de los PC’s, un article molt amè sobre l’història dels ordinadors, que us suggereixo no us perdeu, sobretot els més joves…
Nosaltres ja la coneixem d’haver-la viscut… i patit.
Suposo que he de ser musicalment fàcil de conformar i, a més, molt poc nacionalista, perquè a mi no em desagrada la cançó Fairytale, del noruec Alexander Rybak.
Perquè, potser hauria de donar suport a Soraya, la representant de TVE a Eurovisió?
En realitat m’importa molt poc aquest festival de música prefabricada i menys les declaracions de la cantant, escombrant culpes cap a tothom, menys cap a ella, és clar. Però caldria recordar-li que l’inefable Rodolfo Chikilicuatre va aconseguir més punts i més audiència que ella.
Em preocupa saber què pinta TVE en tota aquesta història que, suposo, li ha costat una pasta a la nostra televisió pública estatal i, sobretot, si al final ho acabarem pagant els ciutadans.
Supongo que debo ser musicalmente fácil de conformar y, además, muy poco nacionalista, porque a mí no me disgusta la canción Fairytale, del noruego Alexander Rybak.
Porque, ¿quizá debería apoyar a Soraya, la representante de TVE en Eurovisión?
En realidad me importa muy poco este festival de música prefabricada y menos las declaraciones de nuestra cantante, barriendo culpas hacia todas partes, menos hacia sí misma, claro está. Pero me habría que recordarle que el inefable Rodolfo Chikilicuatre logró más puntos y mayor audiencia que ella.
Me preocupa saber qué pinta TVE en este sarao que, supongo, le debe costar una pasta gansa a nuestra televisión pública estatal y, sobre todo, si al final lo acabaremos pagando todo los ciudadanos.
Clara Mas és una jove a la que he vist créixer com a dissenyadora.
En aquests temps econòmicament moguts va tenir la valentia de deixar una petita empresa per establir-se pel seu compte. Tota una emprenedora. Ho tenia molt clar, Claríssim, com el seu propi nom, com la seva decisió, com el nom del seu web.
Això va ser fa només un parell d’anys i, de mica en mica, ara ens sorprèn amb un premi, el primer d’altres que segur que arribaran.
Ha estat amb aquest cartell, el de les festes del popular barri de Gràcia de Barcelona.
Clara Mas es una joven a la que he visto crecer como diseñadora.
En estos tiempos económicamente movidos tuvo la valentía de dejar una pequeña empresa para ponerse por su cuenta. Vamos, una emprendedora. Lo tenía muy claro, Claríssim, como su propio nombre, como su decisión, como el nombre de su web.
Eso fue hace sólo un par de años y, pasito a pasito, ahora nos sorprende con un premio, el primero de otros que seguro llegarán.
Ha sido con este cartel, el de las fiestas del popular barrio de Gràcia de Barcelona.
El jueves por la tarde, mi cuenta de Gmail no funcionaba… ¡Qué raro! Pero es que tampoco iba Google, a secas ni Blogger, ni Youtube.
Me comuniqué mediante Facebook con mi amigo Albert, y ambos constatamos lo peor: ninguno de los grandes y muy populares recursos de internet asociados a Google eran accesibles. Ni siquiera su navegador Chrome funcionaba correctamente (por cierto, el vídeo es el anuncio que Google ha realizado sobre Chrome para su emisión en la tele de EEUU).
Mediante otro buscador –sí, amigos, existen otros–, en este caso el de Yahoo, intenté buscar información, pero ni una referencia, ni un comunicado.
En estos tiempos en que la rapidez marca distancias, el gigante tecnológico fue lento. Seguir leyendo
Dijous a la tarda, el meu compte de Gmail no funcionava … Què estrany! Però és que tampoc anava Google ni Blogger ni Youtube.
Em vaig escriure mitjançant Facebook amb el meu amic Albert, i els dos vam constatar el pitjor: cap dels grans i molt populars recursos d’internet associats a Google eren accessibles. Ni tan sols el seu navegador Chrome funcionava correctament (per cert, el vídeo és l’anunci que Google ha realitzat sobre Chrome per a la seva emissió a la televisió dels EUA).
Mitjançant un altre cercador – sí, amics, n’hi ha d’altres -, en aquest cas el de Yahoo, vaig intentar buscar informació, però ni una referència, ni un comunicat.
En aquests temps en què la rapidesa marca distàncies, el gegant tecnològic va ser lent.
Camino de Pruit, desde Rupit, por el GR
Siempre ha interesado quién se oculta tras las marcas rojas y blancas de los senderos de gran o pequeño recorrido… quién es el generoso autor de esas pinturas que nos ayudan a llegar a donde queremos ir.
Camí de Pruit, des de Rupit, pel GR
Sempre m’ha interessat qui s’amaga darrere les marques vermelles i blanques dels senders de gran o petit recorregut… qui és el generós autor d’aquestes pintures que ens ajuden a arribar on volem anar.
Mi buen amigo Alfons Dolsa, un científico que dirige junto con su esposa el magnífico Museo de las Mariposas de Catalunya, en Pujalt, junto a Sort, en Lleida, me ha pasado el enlace de una nueva empresa Buggying BCN.
Con un nombre así, en inglés, no le hubiera hecho más caso, pero resulta que se dedican a alquilar… ¡¡sillitas para niños!!
Lo explican de esta forma:
El Buggying es una nueva tendencia turística: la de alquilar tu sillita de paseo. Es un concepto nuevo, pionero en Barcelona y muy sencillo. Sólo dinos qué día llegáis y dónde queréis que os entreguemos la sillita. Te la entregaremos personalmente a la hora acordada y la recogeremos del mismo modo.
Impulsan esta actividad dos mamás, Carlotta y Victoria, y los precios oscilan entre 10 y 15 euros por día. En su web también incorporan rutas y actividades para familias con niños pequeños.
¡Una buena iniciativa!
El meu bon amic Alfons Dolsa, un científic que dirigeix juntament amb la seva esposa el magnífic Museu de les Papallones de Catalunya, a Pujalt, al costat de Sort (Pallars Sobirà), m’ha passat l’enllaç d’una nova empresa Buggying BCN.
Amb un nom així, en anglès, no li hagués fet massa cas, però resulta que es dediquen a llogar … cadiretes per a nens!!
Ho expliquen d’aquesta forma:
«El Buggying és una nova tendència turística: la de llogar la cadireta de passeig. És un concepte nou, pioner a Barcelona i molt senzill. Només ens heu de dir quin dia arribeu i on voleu que us lliurem la cadireta. Us l’entregarem personalment a l’hora acordada i la recollirem de la mateixa manera.»
Impulsen aquesta activitat dues mares, Carlotta i Victoria, i els preus oscil·len entre 10 i 15 euros per dia. En el seu web també han afegit rutes i activitats per a famílies amb nens petits.
Una bona iniciativa!
L’insigne senyor Jaime Mayor Oreja ha deixat anar una d’aquelles frases demolidores per a qualsevol polític que es preï, amb la llengua com a objecte de polèmica:
«El meu besavi es va esforçar per a que els seus fills no es tanquessin al graner. Prohibint que parlessin el basc a casa, perquè aprenguessin bé l’espanyol»
És clar que només cal recordar una altra frase semblant, en el transcurs d’una entrevista amb Enrique Clemente, a La Voz de Galicia, fa un any i mig, per veure quin peu calça el candidat popular a les eleccions europees:
«Per què vaig a haver de condemnar jo el franquisme si hi va haver moltes famílies que ho van viure amb naturalitat i normalitat? En la meva terra basca hi va haver uns mites infinits. Va ser molt pitjor la guerra que el franquisme. Alguns diuen que les persecucions als pobles bascos van ser terribles, però no devien ser-ho tant quan tots els guàrdies civils gallecs demanaven anar al País Basc. Era una situació d’extraordinària placidesa. Deixem les disquisicions sobre el franquisme als historiadors «
El insigne señor Jaime Mayor Oreja ha soltado una de esas frases demoledoras para cualquier político que se precie:
«Mi bisabuelo se esforzó para que sus hijos no se encerrasen en el granero. Prohibió que hablaran el vasco en casa, para que aprendieran bien el español»
Claro que sólo hay que recordar otra, en el transcurso de una entrevista con Enrique Clemente, en La Voz de Galicia, hace año y medio, para ver de qué va el percal del candidato popular a las elecciones europeas:
«¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos. Fue mucho peor la guerra que el franquismo. Algunos dicen que las persecuciones en los pueblos vascos fueron terribles, pero no debieron serlo tanto cuando todos los guardias civiles gallegos pedían ir al País Vasco. Era una situación de extraordinaria placidez. Dejemos las disquisiciones sobre el franquismo a los historiadores»
© 2026 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
