El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: marzo 2007 (Página 2 de 2)

Circ Cric

El nom de Jaume Mateu Bullich (Barcelona, 1955) amaga sota un gran nassarró de pallasso al gran Tortell Poltrona, un dels fundadors de Pallassos sense Fronteres.
Ahir va arribar a les redaccions dels diaris una carta sorprenent, en la que s’explica el rosari de problemes que el Circ Cric, la companyia d’en Poltrona, ha tingut amb alguns ajuntaments catalans a l’hora de poder instal·lar la seva carpa i que els ha obligat a cancel·lar la gira que acabava d’iniciar: «Aquest calvari ha estat habitual en aquests darrers cinc anys, des que en el 2002 el Circ Cric va retornar a la itinerància. En aquest periòde de temps hem visitat 105 poblacions, hem fet 548 representacions i hem acollit a 288.805 espectadors».
De la carta, que pot llegir-se a l’apartat En Profunditat d’aquest mateix blog, es dedueix també que sense la protecció de l’Administració, sense una adequada promoció del circ entre les noves generacions, serà molt difícil la supervivència d’aquest tipus d’espectacles.
I no parlo del circ tradicional, que també té dret a existir, faltaria més, sinó d’arts escèniques, de cultura, en definitiva. Allò que la Generalitat de Catalunya va reconèixer amb el Premi Nacional de Circ d’el 2005 a en Tortell i a la seva companya, Montserrat Trías (Titat Craconi), per una trajectòria irreprotxable de 25 anys.
Per això s’entén que a la carta del Circ Cric es digui, amb certa amargor: «Si voleu veure circ, aneu al Soleil! El Circ Cric atura la seva gira per Catalunya i torna cap a casa».
Llàstima!

Circ Cric

El nombre de Jaume Mateu Bullich (Barcelona, 1955) oculta bajo una gran narizota de payaso al gran Tortell Poltrona, uno de los fundadores de Payasos sin Fronteras.
Ayer llegó a las redacciones de los periódicos una carta sorprendente, en la que se explica el rosario de problemas que el Circ Cric, la compañía de Poltrona, ha tenido con diversos ayuntamientos catalanes a la hora de poder instalar su carpa y que les ha obligado a cancelar la gira que acababa de iniciar: «Un calvario que ha sido habitual en estos últimos cinco años, desde que en el 2002 el Circ Cric volvió a la itinerancia, un periodo en el que hemos visitado 105 poblaciones, hecho 548 representaciones y acogido a 288.805 espectadores».
De la carta, que puede leerse entera en el apartado En Profundidad de este mismo blog, se deduce también que sin la protección de la Administración, sin una adecuada promoción del circo entre las nuevas generaciones, será muy difícil la supervivencia de este tipo de espectáculos.
Y no hablo del circo tradicional, que también tiene derecho a existir, faltaría más, sino de artes escénicas, de cultura, en definitiva. Algo que la Generalitat de Catalunya reconoció con el Premio Nacional de Circo de en el 2005 a Tortell y a su compañera, Montserrat Trías (Titat Craconi), por una trayectoria intachable de 25 años de trabajo.
Por eso se entiende que en la carta de Circ Cric se diga con cierta amargura: «¡Si queréis ver circo, ir a ver el Soleil! El Circ Cric para su gira por Catalunya y vuelve a casa».
Lástima.

Llach: la revolta permanent

Ahir a la nit vaig anar a veure el documental Llach: la revolta permanent.
Com a pel·lícula vaig trobar que tenia alguns defectes: les dues línies argumentals (la massacre de treballadors per part de la policia, el 3 de març de 1976, a Vitòria, i la posició de Lluís Llach abans, durant i després d’aquests fets) no acaben d’encaixar amb fluïdesa fins al seu terç final i estan descompensades per la falta de material del primer tema, com el mateix director Lluís Danés ha admès en alguna ocasió.
Tot això s’oblida al veure el film com un tot. M’ha passat com amb Tranuites Circus, l’altra col·laboració d’en Llach i en Danès: és la presència del cantautor, la força de les seves lletres i la seva música, el que eleva el conjunt.
Però el fet més important és que estem davant d’una pel·lícula necessària –com ho és Salvador, en la que en Lluís Llach també hi ha col·laborat–, que no pot deixar indiferent a ningú i que ens recorda que encara queden punts foscos al començament de la nostra democràcia.
Com diu a Campanades a mort: «(…) i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.»

Llach: la revolta permanent

Anoche fui a ver el documental Llach: la revolta permanent.
Como película encontré que tenía algunos peros: las dos líneas argumentales (la masacre de trabajadores por parte de la policía, el 3 de marzo de 1976, en Vitoria, y la posición de Lluís Llach antes, durante y después de estos hechos) no terminan de encajar con fluidez hasta su tercio final y están descompensadas por falta de material, como el propio director Lluís Danés ha admitido en alguna ocasión.
Todo ello se olvida al ver el filme como un todo. Me ha pasado como con Tranuites Circus, la otra colaboración entre Llach y Danés: es la presencia del cantautor, la fuerza de sus letras y su música, lo que eleva el conjunto.
Pero lo importante es que estamos ante una película necesaria –como lo es Salvador, en la que Lluís Llach también ha colaborado–, que no puede dejar indiferente a nadie y que nos recuerda que aún quedan puntos oscuros en el inicio de nuestra democracia.
Como dice en Campanades a mort: «(…) y tú tan viejo; envidioso de una belleza tan joven has querido desgarrar sus miembros, pero no podrás, porque todos guardamos esta luz y nuestros ojos serán relámpagos para tus noches.»

Huertas

Ha mort en Josep Maria Huertas Claveria, amic i mestre.
El títol de mestre el poden esgrimir molt pocs professionals del periodisme, entre d’altres coses perquè es necessita d’una generositat que a molts els hi falta a l’hora d’ensenyar a una altra persona, de transmetre allò que saben, amb noblesa i sense cap interès.
Huertas era d’aquest tipus.
El vaig conèixer a l’estiu del 1979, al diari Tele/eXpres. Jo era un jove estudiant de Periodisme de 22 anys que volia treballar com fos, fins i tot sense cobrar, i em vaig plantar a la redacció amb tal pretensió. Ell era el cap de la secció local i suposo que vaig ser tan insistent que, després de consultar-ho amb algú, va accedir finalment a tenir-me a prova durant 15 dies.
Crec recordar que la primera notícia que em va encarregar va ser un breu de 15 línies. Vaig tardar una bona estona a escriure-la i la hi vaig presentar tot content: em va fer quatre guixots i em va indicar els errors; la vaig haver de redactar tres o quatre vegades abans d’aconseguir la seva aprovació.
Al cap d’aquelles dues setmanes, que van ser tot un curs de redacció pràctica, en Huertas em va anunciar que l’empresa em contractava com a substitut per a l’estiu, “però cobrant; aquí ningú ha de treballar sense cobrar”, em va dir.
Al llarg dels anys l’he anat retrobant i sempre ha estat un referent ètic i personal per a mi i per a altres molts companys. Em sentia unit a ells en una espècie de col·lectiu espiritual, el dels anomenats “huertamaros”, un terme inventat potser per en Joan de Segarra, però que ens definia: aquells que el sentíem com amic i com a mestre.
Ara ens hem quedat una mica orfes.

Huertas

Ha muerto Josep Maria Huertas Claveria, amigo y maestro.
El título de maestro lo pueden esgrimir muy pocos profesionales del periodismo, entre otras cosas porque se precisa una generosidad que a muchos les falta a la hora de enseñar a otra persona, de transmitir aquello que saben con nobleza y sin ningún interés.
Huertas era de esa pasta.
Le conocí en el verano de 1979, en el diario Tele/eXpres. Yo era un joven estudiante de Periodismo de 22 años que quería trabajar a toda costa, incluso sin cobrar ni un duro, y me planté en la redacción con tal pretensión. Él era el jefe de la sección local y supongo que fui tan insistente que, tras consultarlo con alguien, accedió finalmente a tenerme a prueba durante 15 días.
Creo recordar que la primera noticia que me encargó fue un breve de 15 líneas. Tardé un buen rato en escribirla y se la presenté ufano: me pegó cuatro tachones y me indicó los fallos; la tuve que redactar tres o cuatro veces antes de lograr su aprobación.
Al cabo de aquellas dos semanas, que fueron todo un curso de redacción práctica, Huertas me anunció que la empresa me contrataba como sustituto para el verano, “pero cobrando; aquí nadie ha de trabajar sin cobrar”, me dijo.
A lo largo de los años me he ido encontrando con Huertas y siempre ha sido un referente ético y personal para mí y para otros muchos colegas. Me sentía unido a éstos en una especie de colectivo espiritual, el de los llamados “huertamaros”, un término acuñado quizá por Sagarra, pero que nos definía: aquéllos que le sentíamos como amigo y maestro.
Ahora nos hemos quedado un poco huérfanos.

Entradas siguientes »

© 2025 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑