Seguint amb els regals culturals, el dia de Reis en vam rebre un: dues entrades per a acudir a un espectacle realment recomanable: Tranuites Circus, al Teatre Nacional de Catalunya; un espectacle de «teatre visual i circ», com ho defineixen el seu creador, Lluís Danès, i que inclou l’actuació en directe d’en Lluís Llach.
A la llarga cadena d’actuacions prèvies a la seva anunciada retirada, el cantant de Verges posa la banda sonora, excel·lent, com sempre, als diferents números dels tranuites, els personatges de la funció.
Des d’un punt de vista teatral, hi ha dues escenes destacables: un irònic i grotesc sopar d’una parella de burgesos; i la poètica, frustrada, interpretació del Llac dels cignes per part d’un anec lleig, una ballarina amb cistells en els peus, en lloc de sabatilles de ballet.
Dins l’apartat de circ n’hi ha alguns que deixen fred, d’altres que són correctes, com el d’en Jorge Albuerne i el seu treball amb la perxa xinesa, i un parell més que estan molt bé: el de la contorsionista Ane Miren, que trasllada l’esperit viatger d’Ítaca, el «més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l’avui que ara us encadena», a una maleta de pell on hi fica el seu petit cos; i l’altre, maquíssim, de l’equilibrista Manolo Alcántara sobre la corda fluixa al so d’Amor particular.
Si s’observa cada part de forma aïllada, hi ha dèficits clars. Però el muntatge –breu, de poc més d’una hora– és «un muntatge fortament visual, ben il.luminat, en què brilla el conjunt, la força de la imatge», com assenyalava en Gonzalo Pérez de Olaguer a El Periódico, i molt «suggeridor», com deia la Begoña Barrena a El País.
Evidentment, no està a l’alçada d’un Cirque du soleil, com l’ha qualificat algun entusiasta, però sí té una gran dignitat, la qual mereix els grans aplaudiments amb els quals el públic acomiada l’obra, posat en peus.
