El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Mes: octubre 2006

Reflexió

Estem a punt d’entrar en la jornada de reflexió prèvia a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre.
Últimament sento a parents i amics que no saben a qui votar.
He revisat les promeses de fa tres anys dels diferents candidats i partits i també el que diuen que han fet durant la passada legislatura.
A més a més, he donat un cop d’ull als programes actuals…
O sigui, una feinada, sobretot per la xerrameca d’alguns.
Al final del camí he pres una decisió: votaré a qui em sembla més honest, perquè l’honestedat, la capacitat de ser honrat i decent és una virtut tan necesària com en desús…

Reflexión

Estamos a punto de entrar en la jornada de reflexión previa a las elecciones al Parlament de Catalunya del 1 de noviembre.
Últimamente oigo a parientes y amigos que no saben a quien votar.
He revisado las promesas que hicieron hace tres años los diferentes candidatos y partidos y también lo que dicen que han hecho durante la pasada legislatura.
Además, he echado un vistazo a los programas actuales.
O sea, un curro, sobre todo por la palabrería de algunos.
Al final del camino he tomado una decisión: votaré a quien me parece más honesto, porque la honestidad, la capacidad de ser honrado y decente es una virtud tan necesaria como en desuso…

Anna Politkovskaia

No coneixia a l’Anna Politkovskaia més enllà del que podria conèixer-la qualsevol altre lector. La llista de periodistes assassinats o empresonats suma una víctima més en la història de la lluita per la llibertat d’expressió.
Entre els diferents homenatges a l’assassinada reportera russa, em quedo amb un molt especial de dos bojos que practiquen la poesia visual en Canal 33 de Televisió de Catalunya, Joan Barril i Joan Ollé, a la seva L’Illa del Tresor, ahir a la nit: una màquina d’escriure, una foto de Vladimir Putin i la sintonia de la sèrie de televisió S’ha escrit un crim.

Anna Politkovskaia

No conocía a Anna Politkovskaia más allá de lo que podría conocerla cualquier otro lector. La lista de periodistas asesinados o encarcelados suma una víctima más en la historia de la lucha por la libertad de expresión.
Entre los diferentes homenajes a la asesinada reportera rusa, me quedo con uno muy especial de dos chiflados que practican la poesía visual en el Canal 33 de Televisió de Catalunya, Joan Barril y Joan Ollé, en su La Isla del Tesoro: una máquina de escribir, una foto de Vladimir Putin y la sintonía de la serie de televisión Se ha escrito un crimen.

Camisetas

Ya hace tiempo que la publicidad ha ganado y mucho en el terreno de la imaginación.
El famoso espot de la silla de ZP en el Congreso es uno.
El otro anuncio es el de las camisetas de la selección catalana con niños, prohibido por una jueza.
Quizás no se habrían de haber utilizado niños, es cierto, pero también lo es la situación que refleja.
Actualmente, el centro de España no entiende la periferia nacionalista ni los sentimientos que genera.
Hoy, hacia las 19.30 horas, en el Camp Nou, muchísima gente joven, pero también padres de familia y abuelos se han quitado la camiseta, el jersey o la chaqueta para reinvidicar una realidad que va más allá de un partido de fútbol.
Unos sentimientos que hablan de exclusión, pero que no quieren exclusiones. Podemos jugar con la selección estatal española… Ningún problema…
Pero qué problema hay con nuestras selecciones nacionales? Dejen de ponernos la zancadilla, que nosotros no les hemos hecho nada.
Por cierto, ha sido un buen partido, con un empate que ha satisfecho a vascos y a catalanes.

Samarretes

Ja fa temps que la publicitat ha guanyat i molt en el terreny de la imaginació. El famós espot de la cadira de ZP en el Congrés n’és un.
L’altre anunci és el de les samarretes de la selecció catalana amb nens, prohibit per una jutgessa.
Potser no s’haurien d’haver utilitzat nens, és cert, però també ho és la situació que reflexa. Actualment, el centre d’Espanya no enté la perifèria nacionalista ni els sentiments que genera.
Avui, cap a les 19.30 hores, al Camp Nou, moltíssima gent jove, però també pares de família i gent gran s’ha tret la samarreta, el jersei o la jaqueta per a reinvidicar una realitat que va més enllà d’un partit de futbol. Uns sentiments que parlan d’exclusió, però que no volen exclusió.
Podem jugar amb la selecció estatal d’Espanya… Cap problema… Però quin problema hi ha amb les nostres seleccions nacionals? Deixin de fer la trabanqueta, que nosaltres no els hem fet res.
Per cert, el partit ha estat ben maco, amb un empat que ha satisfet a bascos i catalans.

Irlanda i Euskadi

Fa ja uns dies que vaig veure al cinema l’esplèndida, emotiva pel·lícula El vent que agita l’ordi (The wind that shakes the barley), una joia més de les quals elabora des de fa anys el director britànic Ken Loach.
El seu protagonista és Cillian Murphy, el mateix actor de Desdejuni en Plutó (Breakfast on Pluto), d’en Neil Jordan. En aquesta última, Murphy interpreta un personatge en les antípodes del jove doctor i guerriller republicà irlandès de la primera, encara que –per a mi– ambdós films comparteixen molt més del que sembla a primera vista.
Em referia a El vent… perquè és una història que em va fer plorar. No acostumo a fer-lo. Potser a causa del meu antic ofici de crític de cinema i ocasional realitzador, la qual cosa m’ha facilitat una cuirassa necessària per a assolir distanciar-me una mica.
En dos moments de la pel·lícula, sense saber molt bé per què, se’m van saltar les llàgrimes: un, el primer, quan Murphy es converteix en executor; un altre, quan és executat. Qui l’hagi vist, situarà les escenes, i qui no ho hagi fet, espero no espatllar-los la trama, perquè el desenllaç és previsible.
Però, la veritat és que els sentiments que la pel·lícula ha provocat en mi vénen no només de la història, política però sense discursos polítics, centrada en una petita comunitat d’irlandesos rebels, sinó també d’alguns paral·lelismes que Loach em va fer sentir en relació al País Basc.
Tant de bo el nostre procés de pau arribi a bon terme sense més guerres, sense més cainisme.

Irlanda y Euskadi

Hace ya varios días que vi en el cine la espléndida, emotiva película El viento que agita la cebada (The wind that shakes the barley), una joya más de las que elabora desde hace años el director británico Ken Loach.
Su protagonista es Cillian Murphy, el mismo actor de Desayuno en Plutón (Breakfast on Pluto, de Neil Jordan. Murphy interpreta en ésta última a un personaje en las antípodas del joven doctor y guerrillero republicano irlandés de la primera, aunque para mí ambos filmes comparten mucho más de lo que a simple vista parece.
Me refería a El viento… porque es una historia que me hizo llorar. No suelo hacerlo. Quizá debido a mi antiguo oficio de crítico de cine y ocasional realizador, lo cual me ha facilitado la coraza necesaria para lograr distanciarme.
En dos momentos de la película, sin saber muy bien por qué, se me saltaron las lágrimas: uno, el primero, cuando Murphy se convierte en ejecutor; otro, cuando es ejecutado. Quien la haya visto, situará las escenas, y quien no lo haya hecho, espero no estropearles la trama, porque el desenlace es previsible.
Pero, lo cierto es que los sentimientos que la película ha provocado en mí vienen no sólo de la historia, política pero sin discursos políticos, centrada en una pequeña comunidad de irlandeses rebeldes, sino también de algunos paralelismos que Loach me hizo sentir con respecto al País Vasco.
Ojalá nuestro proceso de paz llegue a buen término sin más guerras, sin más cainismo.

Boletaires

Los lunes disfruto como un niño con el programa Caçadors de bolets (Cazadores de setas), de Televisió de Catalunya (TV-3). Y no tanto porque yo sea un buscador de setas, sino porque tengo unos amigos que son unos fanáticos de los hongos y setas.
Son capaces de andar y andar horas y horas para encontrar media docena de lenguas de vaca, un par de rossinyols y un níscalo!
Pero, eso sí… Su generosidad es enorme y después comparten con nosotros su botín en torno a una mesa.

Boletaires

Els dilluns disfruto com un nen amb el programa Caçadors de bolets, de TV-3. I no tant perquè jo sigui boletaire, sinò perquè tinc uns amics tocats del bolet.
Són capaços de caminar i caminar hores i hores per trobar mitja dotzena de llengües de bou, un parell de rossinyols i un rovelló!
Però, això sí… La seva generositat és gran i desprès comparteixen amb nosaltres el seu botí en torn a una taula.

© 2022 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner