Foto d’en Juli Carbó
Carme Ruscadella ha entrat a l’olimpo dels cuiners de les tres estrelles Michelin. Diumenge passat, Pau Arenós cuinava un reportatge del primer dia post-premi dins el Quadern del Diumenge d’El Periódico de Catalunya.
Jo gaudeixo amb la cuina d’autor, però em frena el seu cost. Per això, és probable que no arribi a asseure’m a la taula de la Ruscadella ni d’el Ferran Adrià…
Arenós destil·lava un saborós xup xup al servei de la xef de Sant Pol de Mar, i el fotògraf Juli Carbó retratava cadascun d’aquests moments.
I aquí és on volia arribar, a un d’aquests moments… el del dinar de l’equip, a la foto superior: què estan menjant la xef i el seu equip? Al fragment petit es veu millor: sembla un plat de patates amb butifarra, molt complet, això si!
En el fons, em conformo amb això: un bon plat de patates de l’hort del meu sogre… i una butifarra d’Osona.
Mes: noviembre 2005 (Página 1 de 3)
Foto de Julio Carbó
Carme Ruscadella ha entrado en el olimpo de los cocineros de las tres estrellas Michelin. El pasado domingo, Pau Arenós cocinaba un reportaje del primer día postpremio en el Cuaderno del Domingo de El Periódico de Catalunya.
Soy de los que disfruto con la cocina de autor, pero me frena su coste. Por eso, es probable que no llegue a sentarme a la mesa de Ruscadella ni de Ferran Adrià…
El periodista destilaba un sabroso chup chup al servicio de la chef de Sant Pol de Mar, y el fotógrafo Julio Carbó retrataba cada uno de esos momentos.
Y ahí es adonde quería llegar, a uno de esos momentos… el de la comida del equipo, en la foto superior: ¿qué están comiendo la chef y su equipo? En el fragmento se mejor: parece un plato de butifarra con patatas, muy completo, eso sí!
En el fondo, me conformo con eso: un buen plato de patatas del huerto de mi suegro… y una butifarra de Osona.
Com altres diaris, El Periódico de Catalunya té els seus racons, petits amagatalls dins l’ampli camí de les notícies diàries on et pots trobar agradables sorpreses.
Un d’ells és El racó de…, una petita secció situada a la part de sota de la macro-secció de Gran Barcelona, on un personatge conegut parla del seu racó urbà favorit.
La secció la va començar en Jordi Subirana, el seu redactor habitual, però de vegades hi escriuen d’altres periodistes.
Ahir, diumenge, ho feia Catalina Gayà, jove co-autora d’un interessant llibre: Sense papers. Catorze històries personals, una selecció d’entrevistes realitzades per l’Isaac Fernández i ella mateixa.
Gayà escrivia sobre el racó favorit del director teatral Joan Oller, al carrer de Lleida i la Ciutat del Teatre.
De la seva ploma sortien frases com aquestes: «La ciutat té pujades justes, d’aquelles que en el moment precís que decideixes abandonar-les et proporcionen un espectacle que et dóna prou ànims per culminar-les. (…) S’acosta el desembre. L’aire entumeix les mans i posa vermells els nassos. La pujada és llarga. Les muntanyes esperen.»
És l’eterna pugna del periodisme per a convertir-se en literatura.
Como otros diarios, El Periódico de Catalunya tiene sus rincones, pequeños escondrijos en el amplio camino de las noticias diarias donde te puedes encontrar agradables sorpresas.
Uno de ellos es El rincón de… , una pequeña sección ubicada en la parte inferior de la macro-sección de Gran Barcelona, donde un personaje conocido habla de su rincón urbano favorito.
Iniciada la sección por Jordi Subirana, su redactor habitual, a veces la escriben otros periodistas.
Ayer, domingo, lo hacía Catalina Gayà, joven coautora de un interesante libro: Sense papers. Catorze històries personals, una selección de entrevistas realizadas por Isaac Fernández y ella misma.
Gayà escribía ayer sobre el rincón favorito del director teatral Joan Oller, en la calle de Lleida y la Ciutat del Teatre.
De su pluma salían frases como éstas: «La ciudad tiene subidas justas, de esas que en el momento preciso en que decides abandonarlas te proporcionan un espectáculo que te da ánimos suficientes para culminarlas. (…) Se acerca diciembre. El aire entumece las manos y sonroja las narices. La subida es larga. Las montañas esperan.»
Es la eterna pugna del periodismo por convertirse en literatura.
Gran, immens actor, Federico Luppi li confessava ahir a l’Ima Sanchis a La Vanguardia: «Sóc un protestón professional, visc permanentment cabrejat amb el món polític».
Aquest home, que es confessa «estepari», deia una frase lapidària contra els polítics del seu país, i de molts altres països: «Els poderosos i la majoria dels polítics roben a mansalva, menteixen com beduïns, estafen a mig món, fan fortunes malavida i mai tenen culpa. (…) El poder, des de que jo tinc records, ha convertit la sordesa en categoria política.»
Genial.
Gran, inmenso actor, Federico Luppi le confesaba ayer a Ima Sanchis en La Vanguardia: «Soy un protestón profesional, vivo permanentemente cabreado con el mundo político».
Este hombre que se confiesa «estepario», realizaba una frase lapidaria contra los políticos de su país, y de muchos otros países: «Los poderosos y la mayoría de los políticos roban a mansalva, mienten como beduinos, estafan a medio mundo, hacen fortunas malavida y nunca tienen culpa. (…) El poder, desde que yo recuerdo, ha convertido la sordera en categoría política.»
Fa cinc anys que van matar l’Ernest Lluch.
Cinc anys reclamant pau i diàleg, com van fer les filles d’en Lluch i un milió de persones més a les 48 hores de la seva mort.
Per què segueix sent tan difícil?
Hace cinco años que mataron a Ernest Lluch.
Cinco años reclamando paz y diálogo, como hicieron las hijas de Lluch y un millón de personas más a las 48 horas de su muerte.
¿Por qué sigue siendo tan difícil?
Que l’Església té altres veus, és un fet. Però que aquestes veus sorgeixin dels estaments oficials, és més estrany. El Comunicat del Consell Presbiteral del Bisbat de Girona de dimarts, publicada ahir i recollida avui per diversos mitjans de comunicació, és extraordinària, tenint en compte com és la actual cúpula episcopal espanyola.
És per tot això que he volgut incloure aquí la seva nota íntegra:
«L’Església ha de ser anunci de la Bona Notícia de l’Evangeli.
El que la COPE està sembrant als quatre cantons d’Espanya no és pas Bona Notícia: Desqualifica sistemàticament els polítics que considera contraris a les seves opinions, fins i tot insulta i injúria; de manera aferrissada denigra el Poble de Catalunya, les seves institucions, els seus governants.
Aquesta manera d’actuar ofèn els nostres sentiments més entranyables, fa perdre credibilitat a l’Església, escandalitza greument els fidels, desvetlla ressentiments i odis recíprocs.
Denunciem i protestem enèrgicament que una emissora que es presenta com a catòlica, abusi tan descaradament de la llibertat en que s’empara, contradient, amb el seu estil barroer i provocador, els principis i els ideals de l’Evangeli.
Urgim una clara actuació de la Conferència Episcopal Espanyola que posi fi a aquesta situació, que lamentablement fa massa temps que dura.»
Que la Iglesia tiene otras voces, es un hecho. Pero que esas voces surjan de los estamentos oficiales, es más extraño. La del Consejo Presbiteral del obispado de Girona del martes, publicada ayer y recogida hoy por varios medio, es extraordinaria, teniendo en cuenta cómo es la cúpula episcopal española en la actualidad.
Por ello, he querido incluir aquí su nota íntegra:
«La Iglesia tiene que ser anuncio de la buena noticia del Evangelio.
Lo que la Cope está sembrando en España no lo es: descalifica sistemáticamente a los políticos que considera contrarios a sus opiniones, incluso insulta e injuria; de manera enconada denigra al pueblo de Catalunya, a sus instituciones y gobernantes.
Esta manera de actuar ofende nuestros sentimientos más entrañables, hace perder credibilidad a la Iglesia, escandaliza gravemente los fieles, desvela resentimientos y odios recíprocos.
Denunciamos y protestamos enérgicamente que una emisora que se presenta como católica, abuse tan descaradamente de la libertad en que se ampara, contradiciendo, con su estilo barriobajero y provocador, los principios y los ideales del Evangelio.
Urgimos una clara actuación de la Conferencia Episcopal Española que ponga fin a esta situación, que lamentablemente hace demasiado tiempo que dura.»
