Mes: noviembre 2005 (Página 1 de 2)

Foto d’en Juli Carbó

Carme Ruscadella ha entrat a l’olimpo dels cuiners de les tres estrelles Michelin. Diumenge passat, Pau Arenós cuinava un reportatge del primer dia post-premi dins el Quadern del Diumenge d’El Periódico de Catalunya.
Jo gaudeixo amb la cuina d’autor, però em frena el seu cost. Per això, és probable que no arribi a asseure’m a la taula de la Ruscadella ni d’el Ferran Adrià…
Arenós destil·lava un saborós xup xup al servei de la xef de Sant Pol de Mar, i el fotògraf Juli Carbó retratava cadascun d’aquests moments.
I aquí és on volia arribar, a un d’aquests moments… el del dinar de l’equip, a la foto superior: què estan menjant la xef i el seu equip? Al fragment petit es veu millor: sembla un plat de patates amb butifarra, molt complet, això si!
En el fons, em conformo amb això: un bon plat de patates de l’hort del meu sogre… i una butifarra d’Osona.

Foto de Julio Carbó

Carme Ruscadella ha entrado en el olimpo de los cocineros de las tres estrellas Michelin. El pasado domingo, Pau Arenós cocinaba un reportaje del primer día postpremio en el Cuaderno del Domingo de El Periódico de Catalunya.
Soy de los que disfruto con la cocina de autor, pero me frena su coste. Por eso, es probable que no llegue a sentarme a la mesa de Ruscadella ni de Ferran Adrià…
El periodista destilaba un sabroso chup chup al servicio de la chef de Sant Pol de Mar, y el fotógrafo Julio Carbó retrataba cada uno de esos momentos.
Y ahí es adonde quería llegar, a uno de esos momentos… el de la comida del equipo, en la foto superior: ¿qué están comiendo la chef y su equipo? En el fragmento se mejor: parece un plato de butifarra con patatas, muy completo, eso sí!
En el fondo, me conformo con eso: un buen plato de patatas del huerto de mi suegro… y una butifarra de Osona.

Com altres diaris, El Periódico de Catalunya té els seus racons, petits amagatalls dins l’ampli camí de les notícies diàries on et pots trobar agradables sorpreses.
Un d’ells és El racó de…, una petita secció situada a la part de sota de la macro-secció de Gran Barcelona, on un personatge conegut parla del seu racó urbà favorit.
La secció la va començar en Jordi Subirana, el seu redactor habitual, però de vegades hi escriuen d’altres periodistes.
Ahir, diumenge, ho feia Catalina Gayà, jove co-autora d’un interessant llibre: Sense papers. Catorze històries personals, una selecció d’entrevistes realitzades per l’Isaac Fernández i ella mateixa.
Gayà escrivia sobre el racó favorit del director teatral Joan Oller, al carrer de Lleida i la Ciutat del Teatre.
De la seva ploma sortien frases com aquestes: «La ciutat té pujades justes, d’aquelles que en el moment precís que decideixes abandonar-les et proporcionen un espectacle que et dóna prou ànims per culminar-les. (…) S’acosta el desembre. L’aire entumeix les mans i posa vermells els nassos. La pujada és llarga. Les muntanyes esperen.»
És l’eterna pugna del periodisme per a convertir-se en literatura.

Como otros diarios, El Periódico de Catalunya tiene sus rincones, pequeños escondrijos en el amplio camino de las noticias diarias donde te puedes encontrar agradables sorpresas.
Uno de ellos es El rincón de… , una pequeña sección ubicada en la parte inferior de la macro-sección de Gran Barcelona, donde un personaje conocido habla de su rincón urbano favorito.
Iniciada la sección por Jordi Subirana, su redactor habitual, a veces la escriben otros periodistas.
Ayer, domingo, lo hacía Catalina Gayà, joven coautora de un interesante libro: Sense papers. Catorze històries personals, una selección de entrevistas realizadas por Isaac Fernández y ella misma.
Gayà escribía ayer sobre el rincón favorito del director teatral Joan Oller, en la calle de Lleida y la Ciutat del Teatre.
De su pluma salían frases como éstas: «La ciudad tiene subidas justas, de esas que en el momento preciso en que decides abandonarlas te proporcionan un espectáculo que te da ánimos suficientes para culminarlas. (…) Se acerca diciembre. El aire entumece las manos y sonroja las narices. La subida es larga. Las montañas esperan.»
Es la eterna pugna del periodismo por convertirse en literatura.

Gran, immens actor, Federico Luppi li confessava ahir a l’Ima Sanchis a La Vanguardia: «Sóc un protestón professional, visc permanentment cabrejat amb el món polític».
Aquest home, que es confessa «estepari», deia una frase lapidària contra els polítics del seu país, i de molts altres països: «Els poderosos i la majoria dels polítics roben a mansalva, menteixen com beduïns, estafen a mig món, fan fortunes malavida i mai tenen culpa. (…) El poder, des de que jo tinc records, ha convertit la sordesa en categoria política.»
Genial.

Gran, inmenso actor, Federico Luppi le confesaba ayer a Ima Sanchis en La Vanguardia: «Soy un protestón profesional, vivo permanentemente cabreado con el mundo político».
Este hombre que se confiesa «estepario», realizaba una frase lapidaria contra los políticos de su país, y de muchos otros países: «Los poderosos y la mayoría de los políticos roban a mansalva, mienten como beduinos, estafan a medio mundo, hacen fortunas malavida y nunca tienen culpa. (…) El poder, desde que yo recuerdo, ha convertido la sordera en categoría política.»

Fa cinc anys que van matar l’Ernest Lluch.
Cinc anys reclamant pau i diàleg, com van fer les filles d’en Lluch i un milió de persones més a les 48 hores de la seva mort.
Per què segueix sent tan difícil?

Hace cinco años que mataron a Ernest Lluch.
Cinco años reclamando paz y diálogo, como hicieron las hijas de Lluch y un millón de personas más a las 48 horas de su muerte.
¿Por qué sigue siendo tan difícil?

Que l’Església té altres veus, és un fet. Però que aquestes veus sorgeixin dels estaments oficials, és més estrany. El Comunicat del Consell Presbiteral del Bisbat de Girona de dimarts, publicada ahir i recollida avui per diversos mitjans de comunicació, és extraordinària, tenint en compte com és la actual cúpula episcopal espanyola.
És per tot això que he volgut incloure aquí la seva nota íntegra:
«L’Església ha de ser anunci de la Bona Notícia de l’Evangeli.
El que la COPE està sembrant als quatre cantons d’Espanya no és pas Bona Notícia: Desqualifica sistemàticament els polítics que considera contraris a les seves opinions, fins i tot insulta i injúria; de manera aferrissada denigra el Poble de Catalunya, les seves institucions, els seus governants.
Aquesta manera d’actuar ofèn els nostres sentiments més entranyables, fa perdre credibilitat a l’Església, escandalitza greument els fidels, desvetlla ressentiments i odis recíprocs.
Denunciem i protestem enèrgicament que una emissora que es presenta com a catòlica, abusi tan descaradament de la llibertat en que s’empara, contradient, amb el seu estil barroer i provocador, els principis i els ideals de l’Evangeli.
Urgim una clara actuació de la Conferència Episcopal Espanyola que posi fi a aquesta situació, que lamentablement fa massa temps que dura.»

Que la Iglesia tiene otras voces, es un hecho. Pero que esas voces surjan de los estamentos oficiales, es más extraño. La del Consejo Presbiteral del obispado de Girona del martes, publicada ayer y recogida hoy por varios medio, es extraordinaria, teniendo en cuenta cómo es la cúpula episcopal española en la actualidad.
Por ello, he querido incluir aquí su nota íntegra:
«La Iglesia tiene que ser anuncio de la buena noticia del Evangelio.
Lo que la Cope está sembrando en España no lo es: descalifica sistemáticamente a los políticos que considera contrarios a sus opiniones, incluso insulta e injuria; de manera enconada denigra al pueblo de Catalunya, a sus instituciones y gobernantes.
Esta manera de actuar ofende nuestros sentimientos más entrañables, hace perder credibilidad a la Iglesia, escandaliza gravemente los fieles, desvela resentimientos y odios recíprocos.
Denunciamos y protestamos enérgicamente que una emisora que se presenta como católica, abuse tan descaradamente de la libertad en que se ampara, contradiciendo, con su estilo barriobajero y provocador, los principios y los ideales del Evangelio.
Urgimos una clara actuación de la Conferencia Episcopal Española que ponga fin a esta situación, que lamentablemente hace demasiado tiempo que dura.»

Hi ha molt pocs dibuixants capaços d’encertar en la diana de l’actualitat amb només un esbós i unes paraules lapidàries. Un d’ells és l’Andrés Rábago, més conegut com Ops i El Roto.
Per a mostra, el seu dibuix d’aquest dimarts, 15, al diari El País.
Transcric el que diu el locutor de la imatge, per si no es pogués llegir: «A continuació resarem un Avemaria per les víctimes dels nostres programes».
És, sense dubte, un dels humoristes gràfics més mordaç de la premsa escrita mundial.

Hay muy pocos dibujantes capaces de acertar en la diana de la actualidad con sólo un boceto y una frase lapidaria. Uno de ellos es Andrés Rábago, más conocido como Ops y El Roto.
Para muestra, su dibujo de este martes, 15, en El País.
Transcribo lo que dice el locutor, por si no se lee: «A continuación rezaremos un Avemaría por las víctimas de nuestros programas».
Es, sin duda alguna, uno de los humoristas gráficos más mordaces de la prensa escrita mundial.

Hi ha molts poetes, però poca poesia a la nostra societat… I dins els mitjans audiovisuals, escasseja encara més.
Una excepció és el programa L’Illa del Tresor, de Televisió de Catalunya.
Amb la parella formada per l’escriptor i periodista Joan Barril i el director de teatre Joan Ollé, davant de les càmeres, i el realitzador Josep M. Andrés, Aranya, darrere d’elles, aquest espai té, a més a més, un efectiu equip en el qual brilla el disseny gràfic d’en Pep Preses.
Fa unes setmanes, el jurat dels Premis Nacionals de Radiodifusió, Televisió, Internet i Telecomunicacions els va premiar amb el guardó televisiu, que recolliran aquest dimecres, dia 16.
Al seu veredicte el jurat deia: «Com poèticament ho descriuen els seus creadors, L’Illa del Tresor és “un oasi setmanal que cartografia la infantesa, posa veu a la memòria i música a l’oblit, confessa bons propòsits i origina dubtes”. El programa demostra fins a quin punt és possible treballar des de l’òptica de l’entreteniment televisiu sense renunciar a oferir un producte personal, imaginatiu i apte per a tota mena de públics.»
Si poden i volen, L’Illa del Tresor és una opció diferent per a fugir de la monotonia de les altres cadenes les nits dels diumenges (22.40 hores, Canal 33).

Hay muchos poetas, pero poca poesía en nuestra sociedad… Y en los medios audiovisuales, escasea aún más.
Una excepción es el programa L’Illa del Tresor, de Televisió de Catalunya.
Con la pareja formada por el escritor y periodista Joan Barril y el director de teatro Joan Ollé, delante de las cámaras, y el realizador Josep M. Andrés, Aranya, detrás de ellas, este espacio tiene, además, un efectivo equipo en el que brilla el diseño gráfico de Pep Presas.
Hace unas semanas, el jurado de los Premis Nacionals de Radiodifusió, Televisió, Internet i Telecomunicacions les premió con el galardón televisivo, que recogerán este miércoles, día 16.
En su veredicto, el jurado decía: «Como poéticamente lo describen sus creadores, L’Illa del Tresor es «un oasis semanal que cartografía la niñez, pone voz a la memoria y música el olvido, confiesa buenos propósitos y origina dudas». El programa demuestra hasta qué punto es posible trabajar desde la óptica del entretenimiento televisivo sin renunciar a ofrecer un producto personal, imaginativo y apto para toda clase de públicos.»
Si pueden y quieren, L’Illa del Tresor es una opción diferente para huir de la monotonía de las otras cadenas en las noches de los domingos (22.40 horas, Canal 33).

Interessants, molt interessants les reflexions que Danilo Martuccelli feia aquest dijous, a l’entrevista amb Lluís Amiguet a La Contra de La Vanguardia.
Nascut a Lima, però de nacionalitat francesa, és el cap d’investigació social del CNRS francès (Centre National de la Recherche Scientifique).
Només vull destacar alguna de les seves frases:
«No existeix una relació directa, mecànica i proporcional entre atur i immigració i les revoltes.»
«Quan l’ascensor social no funciona, i ara a França està molt clar que no funciona, la temptació és cremar-lo a veure si potser en posen un altre.»
«L’escola francesa pública gratuïta, que abans garantia ocupació i ascensió social abans dels 20, avui només serveix per a individualitzar el fracàs prematur.»
Contundent… com la pròpia protesta.

Interesantes, muy interesantes las reflexiones que Danilo Martuccelli hacía este jueves, en la entrevista que le hacía Lluís Amiguet en La Contra de La Vanguardia. Nacido en Lima, pero de nacionalidad francesa, jefe de investigación social en el CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique) francés.
Sólo quiero destacar alguna de sus frases:
«No existe una relación directa, mecánica y proporcional entre paro e inmigración y las revueltas.»
«Cuando el ascensor social no funciona, y ahora en Francia está muy claro que no funciona, la tentación es quemarlo a ver si a lo mejor ponen otro.»
«La escuela francesa pública gratuita, que antes garantizaba empleo y ascensión social antes de los 20, hoy sólo sirve para individualizar el fracaso prematuro.»
Contundente… como la propia protesta.

Dins l’ampli món de la premsa gratuïta –de vegades fosc i laberíntic– de tant en tant et trobes sorpreses.
L’altre dia, a una botiga de productes ecològics del meu barri, mentre esperava que la botiguera m’atengués, em vaig posar a fullegar una revista gratuïta, Ecoespai: era el número 19, tenia 32 pàgines i, segons la seva pròpia informació, tira 25.000 exemplars. No està gens malament.
El seu responsable és el també pintor Xavier Peris. No sé si viu de l’art, de la publicitat que genera la revista o d’ambdues coses, però em sembla molt raonable l’excusa que posa per a publicar-la: «Ecoespai va néixer amb la inquietud d’aportar informació i divulgar un estil de vida respectuós amb el medi ambient i que contribueixi a la millora de la qualitat de vida dels sers humans, i aquesta millora implica una àmplia difusió de la cultura ecològica en el més ampli sentit de la paraula.»
Els seus petits reportatges i consells són agradables i fàcils de llegir… i la publicitat del sector permet saber, fins i tot, on comprar un aparell per a fer pa a casa.

En el amplio mundo de la prensa gratuita –a veces oscuro y laberíntico– de vez en cuando te encuentras sorpresas.
El otro día, en una tienda de productos ecológicos de mi barrio, mientras esperaba que la dependienta me atendiera, me puse a ojear una revista llamada Ecoespai: era el número 19, tenía 32 páginas y, según su propia información, tira 25.000 ejemplares. No está nada mal.
Su responsable es el también pintor Xavier Peris. No sé si vive del arte, de la publicidad que genera la revista o de ambas cosas, pero me parece muy razonable la excusa que pone para publicarla: «Ecoespai nació con la inquietud de aportar información y divulgar un estilo de vida respetuoso con el medio ambiente y que contribuya a la mejora de la calidad de vida de los seres humanos, y esta mejora implica una amplia difusión de la cultura ecológica en el más amplio sentido de la palabra.»
Sus pequeños reportajes y consejos son agradables y fáciles de leer… y la publicidad del sector permite saber, incluso, dónde comprar un aparato para hacer pan en casa.

S’ha d’informar o no de la crema de cotxes a França o a Espanya? A Barcelona, hi ha uns centenars de vehicles incendiats a l’any. S’ha d’informar dels suïcidis? Cada any hi ha milers… i bastants al metre.
Els experts diuen que existeix un efecte de mimetisme i que és millor no publicar el dia a dia de, per exemple, els suïcidis. Crec que és raonable.
Des del meu punt de vista, la diferència amb la recent onada de destrucció a França està en les causes: informar d’això és absolutament necessari; indicar la xifra de quants cotxes s’han cremat, és menys important.

¿Se ha de informar o no de la quema de coches en Francia o en España? En Barcelona, hay unos centenares de vehículos incendiados al año. ¿Se ha de informar de los suicidios? Cada año hay miles… y bastantes en el metro.
Los expertos dicen que existe un efecto de mimetismo y que es mejor no publicar el día a día de, por ejemplo, los suicidios. Creo que es razonable.
Desde mi punto de vista, la diferencia con la reciente oleada de destrucción en Francia está en las causas: informar de ello es absolutamente necesario; de indicar la cifra de cuántos coches se han quemado, es menos importante.