Aquesta setmana, la tele ha estat tenyida d’informacions tràgiques. Per això també se’ns fa necessari fugir una mica de la realitat. A TV-3 hi ha un parell de programes que ho intenten, encara que ho fan de manera molt diferent.
Un d’ells, els dijous, és Llegendes urbanes, encara que no estic segur que pretenguin fer humor, sinó gore, tot i que el programa, de tan sub-real, fa riure, com quan veus una pel.lícula de sang i fetge de les dolentes, perquè les llegendes urbanes són això, pur mite, falsedats amplificades a través del boca-orella, d’internet o de les ones. Les reconstruccions que planteja l’espai són baratetes, de cartró pedra, i això es nota. Els seus presentadors no funcionen, no hi ha química entre ells. Estrany fenomen quan Juanra Bonet era un bon reporter a Caiga quien caiga i l’actor Jordi Rico encaixava a Porca Misèria. No em crec el que expliquen. I ajornar la resolució de la mentida, com fan, no porta sinó a avorrir l’espectador, a fer-li fer zàping cap a una altra cadena.
L’altre programa s’emet els dilluns. És Herois quotidians, el surreal espai d’Empar Moliner, codirectora al costat de Juan Carlos Ortega, l’humorista més marxià de la tele. Aquests dies espremen el tema de l’hostaleria, que sempre dóna joc. En un dels primers capítols, la família propietària d’un tradicional bar gallec de l’Eixample se salvava de la ruïna al transformar el local en un restaurant gai amb una carta adequada a la nova clientela. “No escriguis arrebossat, digue-li tempura”, deia el fill a la seva mare.
Aquesta setmana hi havia una entrevista amb el director de l’Escola d’Hostaleria, que analitzava programes de cuina com el d’Arguiñano i es disposava a introduir canvis en els plans d’estudi: classes de ball, monòlegs i acudits. Ja se sap que ara s’ha de ser més bon showman que cuiner, perquè, com deia la professora de rebosteria, reconvertida en mestra de cant: “En això, us hi va el negoci, nois”. Veurem què ens depara la irònica Moliner aquest dilluns, però apuntin-s’hi; segur que passaran una bona estona.