Text llegit per l’Enric Sala en el comiat d’en Pere Mejías.

Dimecres, Pere, va ser l’últim cop que vàrem parlar…
Quan els amics vàrem saber que estaves al Hospital de Sant Pau i et vàrem trucar, et vàrem dir que eres un punyetero per no haver-nos dit que estaves ingressat. I ens vares respondre:

“Xatos, per què voleu que us amoïni? Si us truco per dir que sóc aquí semblarà que us demani que em vingueu a veure. I no cal: ja estic acostumat a anar i venir de l’hospital, i vosaltres aneu molt enfeinats.”

Aquesta resposta reflecteix perfectament, Pere, la teva manera de ser: humil i, sobre tot, generós.
Si haguéssim de resumir la teva vida amb un adjectiu, generositat seria el més addient.

L’altra paraula que em sembla que et defineix millor és lluita. Tu has estat sempre un lluitador, un home que ha hagut de batallar de ferm pràcticament des que vares néixer en plena guerra civil i et vares criar a la Barcelona més popular, al Raval.
La vida no va ser fàcil per tu, Pere. Però l’esforç et va portar a poguer guanyar-te la vida en un món que vas conèixer molt bé: el món dels diaris.

Poca gent pot dir el que tu: et vares formar a l’edat de plom de la informació, als tallers de linotípia i teclats (al Diari de Barcelona, al Dicen, a El Periódico), i l’auto-superació et va portar a ser redactor i periodista, amb el mèrit afegit d’haver anat a la universitat i treure’t la llicenciatura vorejant ja els 50 anys.
La tasca de tipògraf et va dotar d’una meticulositat i d’un rigor que et varen acompanyar per sempre més. I fins que la tecnologia les ha desbancades, algunes de les teves fòrmules d’artesà per fer encabir un títol o per utilitzar els signes tipogràfics precisos han estat utilitzades pels teus companys de feina.

Però que ningú es pensi que eres una persona d’una altra època, perquè la teva enorme curiositat i ganes d’aprendre et feien obert i receptiu als canvis. La informàtica i la fotografia digital et varen seduïr de seguida, i amb elles vares fer més feliços els amics.
Per exemple, els teus fulls de ruta de qualsevol sortida a la muntanya, per curta o modesta que fos, son autèntiques obres d’art, fetes amb amor i un profund coneixement del territori. Conservar-los és tenir un petit tresor que ens permet arrelar-te.
I el mateix amb el calendari personalitzat, fet artesanalment, que ens obsequiaves cada any, sempre amb un motiu muntanyenc.

La muntanya. Una autèntica passió per tu, una dèria des de fa més de 50 anys: del Gimnàstic Barcelonès al Club Esquí Puigmal, d’en Tomàs a la penya de la Xiruca Esquerdada, de les passejades per Collserola amb el Huertas i el Pepe a les gincanes, de l’espeleologia i l’escalada a l’esquí…
Una passió que et va permetre fer una munió d’amics, o més ben dit, va permetre a una munió de gent el privilegi de la teva amistat, i convertir companys de feina en amics de muntanya.

Quants bons records terra amunt: els cims assolits (o no, que no passa res), les acampades sota les estrelles, les caigudes de cul al riu, els ‘obsequis’ nocturns de les vaques…
Qui pot planificar una pujada a un cim del Pirineu i rematar-la amb un bon dinar? En Pere.
Qui pot triar una ruta agradable per una matinal? En Pere.
Qui sap d’un lloc on hi hagi…? En Pere.

Eres la referència absoluta. I quan la feblesa ja t’impedia participar activament a les excursions més exigents, les continuaves organitzant, perquè eres el millor per fer-ho i tothom t’ho demanava, i assegut a l’autocar mentre els altres començaven a caminar eres tan feliç com si també tu pugessis muntanya amunt.

Així has estat Pere: mai exigent, sempre amatent i disposat a fer la vida més agradable als altres, i això, per aquests altres, que som nosaltres, no té preu…

Ja fa uns quants anys la vida et va començar a fer algunes putades, davant de les quals la majoria ens hauríem arronsat. Tu, no. Tu no vares claudicar i no vares perdre mai la il·lusió, les ganes de viure i l’optimisme malgrat tots els entrebancs i dificultats.
En donen fe la família i tots aquells que hem vist com has compartit el dia a dia amb la Tere i com has estat capaç de donar tant, tant de temps i amb tanta cura.

Un amic comú em va dir ja fa força temps que els autèntics herois son gent com tu i no pas els que fan grans gestes històriques. Tenia tota la raó. A més, el teu coratge t’ha portat a exprimir intel·ligentment els anys viscuts de propina. Tot plegat, una gran lliçó per nosaltres.

Ara has fet, Pere, el teu últim cim al mateix pas tranquil i generós de la teva vida. Nosaltres continuarem pujant amb les motxiles plenes amb el magnífic llegat del teu exemple. Per això el que et diem no és “adéu”, sinó “moltes gràcies”.