Fotos de la FVF i de Vicens Giménez per a El País.

Quan tens un personatge interessant davant, molt mal periodista has de ser perquè no et surti una bona entrevista.
Ahir, a El País, Miguel Mora i Jesús Ruiz Mantilla retrataven Vicki Sherpa a casa de la seva amiga Benedetta Tagliabue, l’arquitecta a qui havien entrevistat dies endarrere. Els dos reporters havien fet cas del consell de la vídua d’Enric Miralles: quan sortien del seu estudi, els havia parlat de la Vicki. «Duu 18 anys a Nepal com mestra. Les seves escoles eduquen a 500 nens de la casta més baixa: els intocables, els parias. Mereix un monument i, a més a més, un donatiu».
Em va recordar molt un altre missioner català (en el fons no deixen de ser una versió humanista dels missioners més compromesos i generosos d’antany), Vicente Ferrer. Fa 10 anys, a l’octubre de 1995, li vaig fer una entrevista –que es pot llegir de forma íntegra En Profunditat, on també reprodueixo alguns paràgrafs de la de Vicki Sherpa–, quan començava a ser més conegut, encara que no tant com ara. Estava malalt i acabava de ser atès en un hospital de la part alta de Barcelona.
Recordo una pregunta en la qual li plantejava que la seva postura semblava «pròxima al socialisme o al comunisme», i la frase de la seva resposta: «No. Ells s’aproximen a nosaltres. Els seus principis contenen tots aquests valors de germanor. Encara que si el cristianisme com el budisme, per amor, no han aconseguit germanar a la humanitat, el comunisme, per la força, tampoc. Per això, hem de tornar al primer.»
Ambdós personatges mouen a la reflexió.